Andrés Ehrenhaus: la biblioteca atlàntica

A les 'Biblioteques Parcials', Abel Cutillas visita i comenta les biblioteques personals d'un seguit de persones rellevants de la societat, la política o la cultura catalanes. Avui, observa i analitza els llibres d'Andrés Ehrenhaus, intel·lectual argentí instal·lat, de fa molts anys, a Barcelona.

A mitja tarda, hora d’allí, va morir Harold Bloom. A primera hora del matí s’havien fet públiques les condemnes de presó a uns polítics catalans. Mentre les dues coses anaven passant l’Andy m’explicava que ell no era un exiliat, que ho havia estat però ja no ho era, perquè l’exili és una situació imposada i a partir d’un cert moment ell podia haver tornat a l’Argentina, però va decidir quedar-se fora: aquí.

 

Em sorprèn la presència a les lleixes, pràcticament l’hegemonia, dels autors i les convencions del cànon occidental barceloní, per dir-ho així. Els colors fàcilment recognoscibles dels lloms d’Anagrama, Tusquets o Seix Barral. Si l’hagués vist en una fotografia hagués pensat que es tractava de la biblioteca d’una persona normal. Parlant em ve a dir que el motiu últim de la decisió de marxar havia estat treure’s de damunt la pressió constant que exercia la situació política, la voluntat de prendre distància i sortir del avispero. I que potser m’haurien matat, clar —afegeix. L’exili és també una forma de privilegi. El resultat del trasplantament hauria de ser la congestió general de la biblioteca que teníem davant, adaptada als usos i els costums del lector culte barceloní, que són simples. La biblioteca personal és una cosa que fas amb l’ajuda de la gent que tens al voltant, i has de vigilar.

 

Observant les seves presons, veig les nostres.

Vaig estar deu anys fent una col·laboració al Saló de lectura, em diu mentre mirem els llibres, i claro. Claro, contesto jo. Es defensa. Feies la literatura internacional, no? Sí? Els anglesos d’Anglaterra, els francesos de França, i els de per allí. Sempre són més o menys els mateixos, repetits. Tot Europa pensa el mateix perquè pensa amb els mateixos. És la fal·làcia del cosmopolitisme. El resultat de no fer cap esforç per pensar diferent durant cinquanta anys, de només traduir i refregir, es va veient ara, que mirem al buit i ens contesta amb un llenguatge que som incapaços de comprendre.

«Mike Tyson deia que tothom té un pla fins que rep el primer directe».

El mainstream predominava a les estanteries i Foucault va ensenyar-nos que davant d’una dominació s’ha de començar, sempre, per fer una arqueologia. Les biblioteques particulars són bons llocs perquè en elles els sediments no estan superposats, sinó col·locats lateralment i pots anar-los resseguint, sense necessitat d’excavar massa. Les dominacions representades a les estanteries tenien un relleu tan ben definit, que els dos, mirant-les des d’angles diferents, les vèiem igual. Andrés Ehrenhaus és el traductor dels sonets de Shakespeare al castellà. Mentre em parla i toca els llibres, comenta que la secció de poesia que té es deu bàsicament a l’atzar. Llibres que m’han donat, recitals als que he estat, coses estranyes que m’han fet gràcia, explica movent la mà. La confessió implica que en la resta sí que hi ha un pla detallat. Mike Tyson deia que tothom té un pla fins que rep el primer directe.

 

El seu cognom patern, Ehrenhaus, i la gent que el porta als documents, han hagut de fer el viatge transatlàntic en les dues direccions, diverses vegades. Emigració de jueus alemanys cap a l’Argentina a la primera meitat del segle XX, i remigració d’Argentina cap al vell continent a la segona meitat, per part de l’Andrés i dels que han vingut amb ell. El motiu és diferent, les causes similars. Posteriorment s’ha dedicat, en cada visita, a portar cap aquí llibres d’autors i editorials que li han interessat i també a ensenyar els d’aquí allí. El viatge no s’acaba mai. M’explica que la biblioteca dels seus pares era monumental, amb molta presència alemanya, francesa, anglosaxona. Culturalment, l’Andrés porta tres capes dins, és com una lasanya, Centre-Europa/Llatinoamèrica/Europa mediterrània. Esperava trobar-me entre els seus llibres una herència, però diu que no, que la biblioteca antiga va quedar retinguda a Argentina, dispersa i empaquetada. El detall és que el que va portar amb ell en la seva fugida van ser els llibres més innocents, els menys polítics i menys significatius, els llibres que no despertarien alarma, per la por a ser interceptat i descobert, clar. Clàssics universals, que diria Bloom. Misteris de la ment humana, el policia repressor i l’estudiant rebel comprenen, sense dir-s’ho, per telepatia cultural, que els llibres fonamentals, els canonitzats, no signifiquen res i són inofensius. El professor de Yale ho certifica.

Ehrenhaus i Cutillas, parlant davant de la biblioteca atlàntica. | Laura Fólica

De tota la biblioteca només m’acaba interessant un llibre, que no hi és, i sense ser-hi centra bona part de la conversa. És el llibre de Jorge J. Locane, De la literatura latinoamericana a la literatura (latinoamericana) mundial. Walter de Gruyter, 2019. Dos dies després hi puc accedir i llegeixo el capítol que m’han dit, el tres: “El caso Anagrama”. En ell s’expliquen les estratègies empresarials de dos editors catalans, primer Carlos Barral, el pioner, i després Jorge Herralde, el relleu, per capitalitzar la literatura llatinoamericana des de Barcelona. Allò del boom i tot el de després. Resum: els acusa de neutralitzar els potencials dispersos de la literatura llatinoamericana per adaptar-la al consum “mundial” a través de premis, publicacions i traduccions internacionals, controlant els mitjans de producció i afavorits pels fets consumats de la geopolítica. De purificar de particularismes els textos dels autors i fer-los assimilables al públic europeu: deslocalitzar-los. Usar el “capital simbòlic” de l’edició independent per comercialitzar-los i guanyar molts diners. Detectar els domesticables fàcilment i tancar la porta als altres. El que explica ho reconec perfectament, no allí, sinó aquí. Està tot inventat i ara mateix sento a Locane com un germà de sang. Parla de colonialisme cultural, de la voluntat explícita de despotenciar els autors i les obres i parla també del fracàs literari que acaba comportant el negociet. Al llibre apareixen ressaltats els noms que les nostres orelles s’han acostumat a sentir vanagloriosament: Vargas, Balcells, Márquez, Bolaño, Pitol i alguns noms més petits i més actuals, Villalobos, Zambra, Nettel... És tracta de la constitució i consolidació de prestigis internacionals a partir d’operacions comercials a gran escala. El resultat és la cohesió d’un cànon monòton en el que l’editor té el dret a decidir qui és distribuït a vint-i-cinc països i exerceix el control complet del tràfic d’estupefaents en les dues direccions, de dins cap a fora i de fora cap a dins. Mentre llegeixo, penso en els escriptors barcelonins que es vanten de ser traduïts a diversos idiomes i somric. La fal·làcia del cosmopolitisme, second round.

 

«Observant les seves presons, veig les nostres».

 

Tenir un dissident a mà et serveix per descobrir coses com les de Locane, absent del panorama crític oficial, que tant us agrada i tant us distreu. Us vaig veure a la festa, rient. Mira, Herralde és un empresari, em diu l’Andy sobre l’editor. Vallcorba va tirar una mica més cap a l’est però allò ja estava treballat. Són els dos prestigis editorials que queden en peu a Barcelona, però tot ve que cau. Europa funciona amb un sistema monolític: agents, fires, editorials i premis, a banda d’alguns editors amb cultura pròpia, que són pocs, esmenta una editora i jo li dono la raó i penso també en una altra. Funciona amb el cànon Bloom, però és estúpid dir-li “cànon Bloom”, es corregeix, és simplement mandra i poques ganes de treballar. Grans i petits fan servir el mateix sistema de contractacions internacionals. Ara, amb la nova fornada, el món editorial català també s’hi ha introduït. El pitjor és que els autors escriuen pensant en això. L’ambició literària consisteix en pujar a la roda. El problema sempre són els filtres, com a les rentadores. Ho estem dient els dos en comparsa i no sé qui diu què i què afegeixo jo ara. Sí, me’n vaig adonar mentre anava descobrint els catàlegs d’editorials de fora, li comento. Jo no ho vaig descobrir, contesta, perquè jo no soc d’aquí. Bueno, jo tampoc, Andy, però hi estic.

Detall pintoresc de la biblioteca d'Ehrenhaus. | Laura Fólica

Treu de la nevera algun llibre més. La traductora d’aquest era una nóvia de Borges, i això és la primera traducció que es va fer al castellà de l’Ulysses de Joyce, la va fer tal, he oblidat el nom del traductor però sonava català, a editorial Rueda. Discutim sobre les dates. Va ser la primera? Sí, fins aquest any no s’havia traduït al castellà? Sí. I la primera és argentina? Sí. Era català, Andy?

«La producció cultural argentina té un toc original, perquè està desplaçada del temps cultural occidental».

La història cultural argentina està feta de talls, no de continuïtats, de talls. Períodes de gran llibertat i explosió cultural i brusques etapes obscures. Una mateixa generació pot viure dos moments de llum, partits per un període duríssim de tenebrositat. D’aquí el decalatge, m’explica l’Andy, que no és un endarreriment. Tu estaves fent una cosa als trenta anys, llavors et cau damunt una dècada de dictadura i quan en tens quaranta i tornes a sortir del cau el que fas és continuar allí on ho havies deixat, al món el temps ha anat corrent, per a tu no, continues allò, encara que fora ja estigui passat, no pots fer-ho d’una altra manera. Clar, dic, aquí un tall d’aquests s’emporta una generació i mitja, per això nosaltres de joves anàvem a buscar els autors d’abans de la guerra —cito els noms— i no ens interessava res del que havia passat entre el trenta-nou i els noranta. El temps argentí és diferent, continua. O sigui que no és una congelació o una nostàlgia, és un pas sincopat. Això li dona a la producció cultural argentina un toc original, perquè està desplaçada del temps cultural occidental, per dir-ho així. Entenc la diferència, és una continuïtat amb pauses, en canvi aquí tot s’ha de fer, cada vegada, des del començament, i només dura una generació i mitja, fins que ens tornen a bombardejar. Ells són Penèlopes i nosaltres som Sísifs.

   

Ara veig l’obituari de Bloom al Frankfurter Allgemeine. Destaca com a curiositat i prova de la seva gran sapiència que en el cànon hi apareixen sis poetes catalans. No moc ni un múscul de la cara.

 

Han donat el Premio nacional de narrativa, atorgat pel Ministerio de Cultura y Deportes, a Cristina Morales, pel llibre Lectura fácil, editat per Anagrama. El jurat diu que el premi valora la seva radicalitat. La roda segueix funcionant.