Coco Chanel a Badalona

Al Polígon Sud de Badalona hi ha el mercat de falsificacions tolerades més gran del país: la llengua franca és el mandarí i és el lloc on els manters compren productes Nike, Armani i Chanel quan encara són «còpies en blanc». Resseguim el fil que va de la cursa publicitària de les grans marques a una campanya electoral obsessionada amb treure els negres del centre de Barcelona.

A l’avinguda del Maresme de Badalona, cantonada gens casual amb el carrer Indústria, hi ha un aparador amb una frase de Coco Chanel: «No es la apariencia, es la esencia. No es el dinero, es la educación. No es la ropa, es la clase». El text crida l’atenció perquè és l’únic reclam publicitari en castellà de la zona: al Polígon Badalona Sud, el mandarí és la llengua franca amb la qual s’expressen totes les informacions substancials. Som als Magatzems Xinesos, cinc kilòmetres quadrats de naus industrials i botigues de venda a l’engròs on s’abasteixen comerços d’arreu de Catalunya. Gent de tota mena carrega bosses grosses i monocolors, plenes a vessar de roba, calçat, souvenirs, electrònica, perfumeria... la constel·lació de productes que esperaríem trobar en el que abans se’n deia 'tot a cent'. També és el lloc on els manters compren les sabates Nike, els moneders d’Armani i, esclar, les bosses de Chanel.

 

La gràcia és que, quan els manters les adquireixen a l’ombra de les tres xemeneies de la Central Tèrmica de Sant Adrià de Besòs, encara no són ni Nike, ni Armani ni Chanel: per això caldrà esperar que els objectes anònims viatgin al Port Vell de Barcelona, una translació durant la qual se’ls serigrafiarà un logo que no alterarà cap propietat substancial però que multiplicarà el seu preu i convertirà la seva venda en un crim perseguit per la policia i, especialment, pels polítics i els mitjans de comunicació, molt menys interessats en les etapes prèvies del procés. Tornant a llegir la frase de la dissenyadora d’alta costura de l’aparador, de cop irradia la ironia dels que tenen raó sense saber-ho: és una qüestió de classe, però no la que Chanel imaginava.

«En el cas de la mala globalització, la ferida sempre supura en forma de kitsch».

Com ens va ensenyar The Wire, les contradiccions polítiques, econòmiques i culturals de la nostra forma de vida es generen en despatxos però s’escenifiquen a la ciutat. En el cas de la mala globalització, la ferida sempre supura en forma de kitsch. El Polígon de Badalona Sud ho és de dalt a baix: rètols lletjos i mal traduïts, botigues d’escala inhumana, estètiques incongruents, i el fantasma del passat industrial del lloc recordant-nos la vacuïtat de la venda de faramalla que s’hi fa avui. Tot i que el silenci i les distàncies buides travessen el polígon, passejar-hi no fa cap sensació d’inseguretat. Ningú crida i poquíssims somriuen, és el mutisme de les relacions comercials que se saben opaques, als antípodes del rum-rum vital d’un mercat.

Mercaderia intervinguda per la Guàrdia Civil al Polígon Sud de Badalona. | CatalunyaDiari

 

Tres perfils: transportistes que omplen els magatzems com robots però amb mal d’esquena, venedors que passen hores amorrats al mòbil regnant sense amor ni atenció sobre estocs immensos, i clients que van per feina amb la cara de pòquer del que compra per revendre. Després de molts «el jefe no está, no tenemos información», aconsegueixo que uns botiguers em diguin que l’activitat ha baixat des de l’estiu. Quan els pregunto si saben que els senegalesos que compren als seus establiments són manters, o si associen l’alentiment a les mesures contra la venda ambulant que ha impulsat el govern d’Ada Colau en el segon mandat, em diuen que allà ningú no compra ni ven de la manta –que no és el que jo els demanava— i, a la defensiva, que «todo legal».

 

La paradoxa és que, efectivament, tot és legal fins aquell punt. Que les grans multinacionals externalitzin la manufactura de mercaderies a regions subdesenvolupades i evadeixin impostos, és legal. Importar i vendre productes fabricats a la Xina en condicions per sota de qualsevol estàndard laboral digne, és legal. Que les mateixes marques inverteixin els diners que estalvien en sous per inundar el centre turístic de les ciutats, encarint lloguers i expulsant el petit comerç, és legal. Que les flotes europees, en determinades zones majoritàriament espanyoles, espoliïn la costa del Senegal destruint l’economia tradicional del país, és legal. Rebre als magatzems senegalesos que han d’abandonar el seu país a conseqüència d’aquest saqueig europeu i vendre’ls imitacions de productes de luxe gairebé idèntiques a l’original, mentre no duguin cap distintiu de marca, és legal.

«Encara que venedors i compradors parlen com si una càmera els vigilés, la transacció queda segellada amb un tiquet perfectament normal».

Fins aquell precís moment i lloc, onze del matí d’un diumenge de setembre a l’avinguda del Maresme cantonada carrer Indústria, en què veig sense cap clandestinitat com dos manters escullen un grapat de vambes, paguen en negre, farceixen les bosses de mida industrial i se les carreguen a l’esquena; la llei no ha mogut ni un dit. Encara que venedors i compradors parlen com si una càmera els vigilés, la transacció queda segellada amb un tiquet perfectament normal. Només quan els dos senegalesos van a vendre a Barcelona el que han comprat sense problemes al Polígon Sud, el poder econòmic activa la maquinària mediàtica i política que acaba amb la gent demanant mà dura i la policia repartint cops de porra.

Mercaderia il·legal decomissada en una ràtzia a plaça de Catalunya entre Mossos i Guàrdia Urbana. | CatalunyaDiari.cat

 

La ironia de criminalitzar els manters és que, precisament, són manters perquè no volen ni robar, ni vendre droga ni viure de la caritat: volen treballar i pagar impostos. Parlo amb César Ulises, membre del sindicat de manters, i em dóna un exemple de solució raonable: els carretons de venda ambulant de hot dogs de Nova York. Resulta que a Manhattan la policia municipal no té competències migratòries, és a dir, no demana que el venedor tingui papers, sinó que el carretó tingui en regla una de les llicències que emet l’ajuntament perquè els comerciants ambulants, gairebé tots immigrants no regularitzats, es guanyin la vida honradament alhora que contribueixen a les arques públiques.

 

Una altra opció que els manters han plantejat és la cessió d’un espai regulat per fer venda a l’encant els caps de setmana a canvi d’un lloguer que pagarien gustosament. A llarg termini, tampoc els falten idees d’ambició estructural: «reactivar la pesca al litoral català, aprofitant que molts companys són pescadors joves, treballar terrenys per al cultiu ecològic, aprofitant que molts companys són agricultors, establir un espai per a la costura i la serigrafia, aprofitant que molts companys són sastres, crear una promotora cultural, perquè no pot ser que ni la fira africana ni el cicle de cinema africà no l’organitzin africans». Evidentment, l’horitzó final sempre són els papers, facilitar l’estança legal per poder deixar de treballar en el comerç il·legal. «Però encara que cal canviar absolutament la llei d’estrangeria, el fet és que hi ha una regulació que impedeix la venda ambulant que es podria canviar fàcilment, i no es fa res».

«Albert Batlle ha estat nomenat tinent d’alcalde de Seguretat amb la promesa d’erradicar la venda il·legal amb un argument desacomplexadament estètic».

Totes les metròpolis turístiques, i Barcelona ho és des de 1992, tenen venda ambulant i totes tenen problemes per gestionar-la. Davant d’aquesta realitat tossuda, l’objectiu dels manters barcelonins en sindicar-se i impulsar projectes com la marca de roba Top Manta, és explicar-se, sensibilitzar la societat, i guanyar la batalla del relat que impulsi els canvis polítics que demanen. El balanç que es pot fer després de les eleccions municipals de 2019 és contradictori: d’una banda, senten que el seu raonament està penetrant en la societat i que han aconseguit desmuntar la majoria de mentides. De l’altra, Albert Batlle ha estat nomenat tinent d’alcalde de Seguretat amb la promesa d’erradicar la venda il·legal amb un argument desacomplexadament estètic: «És inadmissible que el primer que vegin els turistes quan arriben a Barcelona siguin els manters», que els manters tradueixen «per als polítics, els manters s’han convertit en un mirall del que la societat nega: no els importa l’espai públic, simplement no volen veure negres».

 

Encara que els manters ja eren un focus de debat durant el govern de Xavier Trias, que es va marcar com a objectiu (fallit) fer-los desaparèixer, la pressió mediàtica va multiplicar-se amb l’arribada d’Ada Colau al consistori i ha anat creixent fins a arribar al paroxisme en la darrera campanya electoral. Els grans grups comunicatius van posar l'assumpte al centre de l’agenda i des d’aleshores la batalla ha estat per les xifres en comptes de per les qüestions de fons: Colau sempre ha negat l’efecte crida del seu mandat, mentre que els mitjans contraris sempre han denunciat una relació causa-efecte entre l’augment de la pràctica i el govern dels Comuns. Darrere el soroll, Ulises explica que ni Trias ni Colau han ofert cap sortida substancial com les que demana el col·lectiu: «si bé és veritat que ara [amb el nou govern municipal] els companys ho tenen molt més difícil i els beneficis han disminuït, tots els governs prenen mesures semblants sempre que arriba l’estiu. La qüestió és que els pobres no desapareixen del mapa sense abordar les qüestions de fons: no es pot esborrar la pobresa amb repressió».

Calçat de la marca 'Top Manta' que ja es ven als carrers de Barcelona. | SINDICAT POPULAR DE VENEDORS AMBULANTS

 

A la sortida del metro de Plaça Catalunya, detecto un model de sabata idèntic al que havia vist als Magatzems Xinesos al matí: llevat que ara té el logo de Nike i me la vendrien per 40 euros en comptes de per 10. Cap manter en parlaria mai amb un periodista perquè aquest és el punt més fosc de la cadena, gràcies al qual tenen marge de benefici. És el que els tècnics policials anomenen 'ensamblatge'. El procés significa la darrera evolució en les tècniques de falsificació que posa tot el risc al costat dels manters: sigui reproduint exactament dissenys no patentats, com en el cas de les sabates, sigui assemblant-s’hi fins al límit de la llei, com passa amb les bosses, tallers ubicats a la Xina proveeixen als venedors del Polígon Sud de les anomenades 'còpies en blanc', artefactes que passen el filtre de la llei i que permeten als venedors a l’engròs comerciar-hi sense problemes.

«El carrer és una catifa per als turistes i les grans marques».

Segons la policia, el que passa a continuació és que els manters enganxen els logos de forma artesanal a casa seva, i és a partir d’aleshores que el producte pot ser intervingut i vendre’l esdevé un delicte. Això no vol dir que les imitacions tinguin la mateixa qualitat que l’original: el que els manters compren als magatzems xinesos no fa la competència als botiguers locals. Contràriament al que pensaria un marcià que mirés les notícies, els botiguers posen la venda il·legal a la cua de les seves preocupacions: molt per davant hi ha les grans superfícies, internet o la precarietat. Descartada aquesta línia d’atac, l’argument més esgrimit contra els manters és que envaeixen l’espai públic. Però qui ocupa l’espai públic? A les zones on veiem top manta no hi ha cap petit comerç i els residents a la ciutat fa temps que han fugit: el carrer és una catifa per als turistes i les grans marques.

Bosses de mà de Chanel, més falses que un duro sevillano. | CatalunyaDiari

 

A No logo, un clàssic contemporani que dissecciona la niciesa autodestructiva de tot plegat, la periodista Naomi Klein escriu: «El creixement astronòmic de la riquesa i la influència cultural de les corporacions multinacionals durant els últims quinze anys es pot remuntar a una única idea, aparentment innòcua, desenvolupada pels teòrics del management als anys 80: que per tal de tenir èxit, les corporacions han de produir principalment marques en comptes de productes». Abans d'aquesta genial ocurrència, la premissa de l’era industrial, que explica per què al principi del segle XX al Polígon Sud de Badalona hi havia tallers tèxtils, era fabricar coses i competir millorant-ne la qualitat.

«N’hi ha prou amb assenyalar i castigar el manter, la baula de la cadena més feble, que és la més intranscendent i alhora la més visible».

Flash forward després de dècades d’invenció i refinament de la cursa d’armes publicitària: avui dia Tommy Hilfiger, per posar un exemple, ha delegat totes les formes de manufactura en altres empreses fins al punt que no té ni una sola fàbrica al seu nom. El negoci bilionari es limita a posar el logotip a la roba i mantenir en marxa el màrqueting que sosté i infla el valor del logotip. Els diners estalviats externalitzant al Tercer Món s’inverteixen en la mateixa publicitat que fa desitjables les imitacions amb què els pobres intenten rascar quatre duros i perpetuar el bucle. La novetat de la modalitat de l'assemblatge és que ha aconseguit que els polítics puguin comunicar que fan alguna cosa sense haver de fiscalitzar les grans multinacionals ni incomodar als empresaris xinesos ben imbricats amb el poder polític i econòmic del país. N’hi ha prou amb assenyalar i castigar el manter, la baula de la cadena més feble, que és la més intranscendent i alhora la més visible.

 

Acabem imaginant un món possible on no féssim, del logos enganxats a les coses, fetitxes. Potser els diners abocats al circ publicitari es tornarien a invertir en la qualitat del producte i als sous dels treballadors encarregats d’aconseguir-la. Potser la riquesa que gastem en pagar el triple del valor real d’aquests productes aniria a llocs més productius de l’economia. Potser, amb les butxaques més plenes, els ciutadans podríem pagar un periodisme independent que no fos finançat per les grans empreses. Potser, en comptes d’una campanya mediàtica contra els manters, aquest periodisme més lliure posaria el focus en l’evasió fiscal de les corporacions globals, les condicions de treball a la Xina o les bambolines del port de Barcelona. Potser, al carrer Indústria de Badalona, en comptes d’uns magatzems lletjos, hi hauria indústria.

Comentaris