França 3 - Alemanya 0

Des del passat diumenge 1 de desembre, Europa té un nou lideratge: Ursula Von der Leyen acaba d’assumir el càrrec de presidenta de la Comissió Europea juntament amb el seu equip de vint-i-sis comissaris. En un principi, és difícil que els ciutadans il·lustrats del continent es facen una idea aproximada de l’abast i les conseqüències de dit canvi, perquè molt poques persones saben com funcionen les institucions comunitàries i, encara menys, són capaces d’explicar-ho.

Des del passat diumenge 1 de desembre, Europa, se suposa, té un nou lideratge: Ursula Von der Leyen, antiga ministra de Defensa d’Alemanya, acaba d’assumir el càrrec de presidenta de la Comissió Europea juntament amb el seu equip de vint-i-sis comissaris. En un principi, és difícil que els ciutadans il·lustrats del continent es facen una idea aproximada de l’abast i les conseqüències de dit canvi, perquè molt poques persones saben com funcionen les institucions comunitàries i, encara menys, són capaces d’explicar-ho.

 

De fet, no existeix res semblant a una opinió pública europea que es preocupi per discutir els assumptes des d’un prisma general i que no prioritzi l’interès nacional. La majoria de periòdics tracten la política comunitària com a una lluita per col·locar els polítics patris en càrrecs de renom perquè, en teoria, això reflectix el prestigi internacional. En certa mesura, aquesta tendència és comprensible, perquè Eurovision fou una mena de preludi de la Unió Europea, tot i que el festival de la cançó, gràcies a la introducció del vot popular, sí que s’ha democratitzat en els últims anys.

«Eurovision fou una mena de preludi de la Unió Europea, tot i que el festival de la cançó, gràcies a la introducció del vot popular, sí que s’ha democratitzat en els últims anys».

Per tant, molta gent creu que la Comissió Europea és una espècie de govern de la Unió Europea, el seu poder executiu, per ser un òrgan col·legiat que imita els consells de ministres. Tanmateix, el nombre de comissaris no ve determinat per les necessitats de la gestió, sinó que obligatòriament ha d’haver-hi un comissari per país membre de la Unió i, per això, hi ha 27 comissaris, malgrat que el nombre de direccions generals és de 31. És a dir, hi ha quasi tants ministres com directors generals.

 

Per superar aquesta inoperància, Von der Leyen ha dissenyat un organigrama que jerarquitza els comissaris i deixa en quatre com a vicepresidents sense cartera (Maroš Šefčovič, Vĕra Jourová, Margaritis Schinas i Josep Borrell) amb funcions de coordinació, mentre que tres vicepresidents executius (Frans Timmermans, Margrethe Vestager i Valdis Dombrovskis) conformen el nucli dirigent de la comissió. Un model trencador que ha estat obviat per la premsa espanyola perquè ha suposat degradar Josep Borrell de la vicepresidència primera a una quarta vicepresidència sense funcions executives. En deu anys, l’Alt Representant en Política Exterior ha passat de ser el tercer càrrec de la UE, gairebé un igual del President de la Comissió, a ser un comissari més.

L'organigrama de la nova Comissió Europea de von der Leyen. | Carles Sirera — Extra

Tanmateix, no és fàcil racionalitzar aquest despropòsit i, per exemple, la Direcció General de Justícia i Consum s’ha dividit entre dos comissaris, el de Justícia i la d’Igualtat. A més, la Comissió ha d’implementar polítiques consensuades pels governs dels Estat i per la majoria del Parlament Europeu. Això significa una gran coalició perpètua, perquè els populars i els socialistes dominen la cambra, si bé també han d’incorporar a la família liberal. Per tant, un govern espanyol de PSOE, PP i C’s seria el més semblant a com es governa Europa. Encara més, com Polònia i Hongria tenen dret al seu comissari respectiu, també hi ha dos representants de l’extrema dreta a la que pertany VOX. En definitiva, que no ningú s’enganyi: no hi hauria res més semblant a la Comissió que un govern de PSOE, PP, C’s i VOX.

 

Així mateix, aquest teòric poder executiu governa via reglaments o directrius. La força de la Comissió no és executar res, de fet el 80% del seu pressupost va directe als Estats, sinó fer els estudis necessaris per homogeneïtzar les legislacions nacionals. Per tant, les direccions generals es dediquen a fer informes que ens expliquen com guanyar competitivitat. La seva obsessió és garantir coses com que tots els europeus tinguen el mateix nivell d’anglès per tal que tots es beneficien de la globalització. Tot i que la Comissió Europea no té competències en educació, considera que pot monitoritzar i millorar 27 sistemes educatius diferents amb les seves respectives varietats regionals.

«L'obsessió de la Comissió Europea és garantir coses com que tots els europeus tinguen el mateix nivell d’anglès per tal que tots es beneficien de la globalització».

El despotisme il·lustrat és l’ideal de la Comissió, però els tecnòcrates no són escollits mitjançant examen-oposisió, sinó que són designats per polítics en actiu. En teoria, el president de la Comissió hauria d’haver sortit de les passades eleccions al parlament europeu, perquè els populars (EPP) presentaren l’alemany Manfred Weber, els socialistes (S&D) l’holandès Frans Timmermans i els liberals (ALDE) la danesa Margrethe Vestager. Com que l’EPP fou el primer partit malgrat la davallada en diputats, Weber deuria haver estat l’escollit, tot i que els socialistes podien aliar-se amb ALDE, liderats ara pel partit En Marche d’Emmanuel Macron, i proposar una presidència conjunta socioliberal.

 

Aquest era el pla de Macron, qui es reuní el 20 de juny amb Pedro Sánchez i Antonio Costa per tal de rendibilitzar l’èxit del socialisme ibèric en les eleccions europees i forjar un front comú a Europa. A canvi, Sánchez tindria el suport de Ciudadanos per a la investidura. Tanmateix, Macron es trobà amb l’oposició ferma del grup de Visegrad (Polònia, Hongria, República Txeca i Eslovàquia) que es negava a acceptar Timmermans en la presidència, per ser un enemic declarat del PiS, partit governant a Polònia, i de Fidesz, el partit del president hongarès Victor Orbán.

Edifici de la Comissió amb l'emblema de l'equip de Von der Leyen. | Carles Sirera

Per tant, el pla de la coalició socioliberal es malbaratà i fou necessari decidir el nom del president en sessions ininterrompudes i a porta tancada. A l’últim moment, Macron i Angela Merkel, amb el polonès Donald Tusk, President del Consell d’Europa, fent de portanoves entre els dos mandataris, arribaren a un acord per als caps de les principals institucions: Charles Michel, primer ministre en funcions de Bèlgica, com a President del Consell d’Europa, Christine Lagarde, presidenta del FMI, al capdavant del Banc Central Europeu, Von der Leyen a la Comissió Europea i Josep Borrell com a Alt Representant.

 

A Espanya, els periodistes ho reduïren tot a una derrota dels independentistes, quan a Brussel·les ningú pensa en aquests termes i la lògica del Tribunal de Justícia de la Unió Europea no és la del Consell. En aquest sentit, si el nomenament de Borrell es presentava a Espanya com una derrota de Puigdemont, a les institucions comunitàries es rebien tots els noms, menys el de Michel, com un premi a la incompetència dels polítics nacionals.

 

En primer lloc, Von der Leyen és una política coneguda per fracassar en l’intent de modernitzar l’exèrcit alemany i molts pensen que Merkel ha aprofitat per desfer-se’n. De Lagarde es considera que no té ni la formació tècnica ni els coneixements necessaris per dirigir un banc central i de Borrell que la seva avançada edat, sumada al fet de ser un bocamoll, desaconsellen del tot el seu nomenament com a cap de la diplomàcia. A més, tots tres compten amb condemnes o investigacions per corrupció o males pràctiques en l’exercici de les seves responsabilitats.

«L’estratègia de Von der Leyen per minimitzar aquestes crítiques fou nomenar altres comissaris investigats per corrupció».

L’estratègia de Von der Leyen per minimitzar aquestes crítiques fou nomenar altres comissaris investigats per corrupció fins al punt que la seva proposta rebé el sobrenom d’innocents fins que es provi la seva culpabilitat. El fet cert és que la comissió havia de perdre algun membre en les vistes que el Parlament Europeu faria, perquè Von der Leyen havia obtingut el càrrec sobre el cadàver polític de Manfred Weber i la marginació del Parlament Europeu. La qüestió, en veritat, no era un problema de façana democràtica, tema que deixa indiferent a quasi tot el món a Brussel·les, sinó de revenja per la humiliació a l’orgull dels europarlamentaris.

 

Per orgull hem d’entendre rellevància política. Weber es va passejar durant mesos com a candidat de l’EPP, fent discursos i deixant-se estimar i, òbviament, la gent influent anava als actes per escoltar-lo i parlar amb ell; però l’elecció de Von der Leyen, del seu propi partit, el convertí en la riota general. A més a més, els europarlamentaris havien de confrontar el fet de la seva total irrellevància: fer lobby a París o Berlín és més efectiu que a Brussel·les.   

 

El primer objectiu de l’EPP fou Josep Borrell, perquè era un càrrec, en principi, moderadament important, i el seu partit no havia aconseguit formar govern; però la campanya desplegada pels independentistes tingué l’efecte contrari a l’esperat i l’EPP li donà suport. Malgrat que els independentistes estan convençuts que el món els mira, el fet cert és que, per a la Comissió Europea, són uns molestos ploramiques, encara que la dura sentència del Tribunal Suprem i les recents protestes populars han canviat la percepció del conflicte i es comença a entendre la seva magnitud. Tanmateix, la vista de Borrell es va celebrar abans que es fera pública la sentència i aconseguí sense problemes la confirmació del parlament.

Borrell, en una foto d'arxiu. | Cedida

Finalment, la peça cobrada pels europarlamentaris fou Sylvie Goulard, dimitida ministra de Defensa francesa i col·laboradora de Macron, qui es sumà a la candidata socialista per Romania i al representant d’Hongria. Això provocà un cert pànic, perquè el nombre de rebutjats sobrepassà l’esperat i s’hagueren de refer les llistes d’urgència. Davant la possibilitat real de superar el termini legal establit per formar la comissió, el parlament hagué de donar el vistiplau al nou candidat hongarès, un home també fidel i pròxim al president Victor Orbán.

 

Un cop formada la llista, no hi ha dubte que el gran triomfador és Macron: una francesa ocupa el càrrec més important de la Unió, la presidència del Banc Central. De fet, sols ella té poder real, ja que l’euro i la política monetària són el principal instrument disciplinador amb què compten les institucions comunitàries. Per això els països que no entraren a l’euro, com Polònia o Hongria, suporten sense dificultats les pressions externes, mentre que Itàlia, Grècia o Espanya pateixen quan hi ha una senyalització negativa dels seus comptes públics. Com que Lagarde té un clar perfil polític, molts esperen que ajude a Macron a defensar polítiques fiscals expansives en benefici de França.

 

En aquest sentit, l’antic gaullista Thierry Breton també ha entrat a la Comissió com un supercomissari responsable de les direccions generals de mercat interior i indústria de defensa i aeroespacial. Un lloc clau per al somni del mandatari francès d’edificar un exèrcit europeu que reemplace l'OTAN. Així mateix, altres guanyadors són els polonesos del PiS, perquè el seu representant porta la cartera d’agricultura, la de més pes econòmic, mentre que els irlandesos posen el seu home com a Comissari de Comerç, plaça considerada com a estratègica per afrontar el Brèxit.  

 

Paradoxalment, un dels grans perdedors és Alemanya, perquè es veuen amb l’obligació d’exercir el lideratge. El mode de fer germànic ha estat sempre beneficiar-se d’un status quo pensat per a la seva conveniència, mentre que des de posicions no massa destacades defensaven descaradament els seus interessos sense massa respecte per les regles o normes comunitàries. De fet, els personatges més tèrbols de les institucions europees, com Elmar Brok, Martyn Selmayr o Günther Oettinger, són de la CDU i aquest últim, per exemple, aspira a presidir la patronal automobilística alemanya després d’haver estat Comissari d’Energia. Ara, pel contrari, han d’assumir un protagonisme a la UE que sempre han defugit per poder-la presentar com un àrbitre neutral. 

Sánchez, Macron i Costa prenent el te. | Pool Moncloa

Per altra banda, Espanya més que perdre, s’ha perdut en aquest procés. Ningú no sap qui proposà Borrell, perquè en no ser pròpiament un comissari, el nom no provenia del govern. Fou una idea de Macron, Merkel o Tusk i no sembla que es consultara a Sánchez. Probablement pensaren que, com que era el cap de llista, voldria un càrrec destacat. De fet, com que Sánchez s’abraçà amb tant d’entusiasme a Macron esperant els vots de Rivera en bestreta, tothom va entendre que no era necessari preguntar-li, perquè ja havia donat la seva confiança al president francès.

«S’ha d’agrair al moviment independentista que haja donat un objectiu i sentit existencial a una política exterior endormiscada entre tant de còctel».

A més a més, l’avançament de les eleccions debilità tant la posició del govern que Borrell ha estat desplaçat fins a una cinquena posició que el deixa fora del nucli de poder dels tres vicepresidents executius, tots els quals tenen experiència prèvia a la comissió i han treballat junts anteriorment. Borrell, per la seva part, ha de coordinar tres comissaris completament diferents: un liberal, un socialista i el representant d’Hongria, qui és responsable de la política de veïnatge i dels processos d’adhesió. Així mateix, el pla és que Von der Leyen faça de representant de la UE a l’exterior per contraposar la imatge d’una dona liderant Europa front Donald Trump o Vladimir Putin.   

 

Tot i això, la marginació que ha patit Borrell en aquests mesos no és més que la conseqüència lògica de com entenen les elits espanyoles la UE, perquè, més enllà de veure-la com un destí daurat i ben remunerat on col·locar-se, no hi ha cap visió estratègica sobre el sentit de pertànyer o de què fer-hi un cop dins. L’obsessió fou l’ingrés sense més. En aquest sentit, s’ha d’agrair al moviment independentista que haja donat un objectiu i sentit existencial a una política exterior endormiscada entre tant de còctel. 

 

SEGUEIX NAVEGANT