El pagès que ensenya a estimar l'arròs per internet

«Sempre hem sigut la punta de baix de Catalunya. Per a molta gent això només és un niu de mosquits i de gent que parla estrany. Com que el clima és desagraït, les platges són lletges i l’aigua no és transparent, el turisme no es pega per posar la tovallola a l’estiu».

Els arrossars del Delta de l’Ebre no han existit sempre. Fa 160 anys, els aiguamolls més aviat tristots i una tímida indústria de salicòrnia omplia un fangar ple de mosquits amb més de 320 quilòmetres de superfície. És important deixar-ho ben clar d’inici: els camps d’arròs, verds a l’estiu i plens d’aigua a la primavera, són una metamorfosi moderna provocada per l’acció humana, però també per fenòmens naturals com la regressió i la subsidència, que fan que el mar devori fins a 15 metres de terra a l’any.

Arrossars del Delta de l'Ebre. | Marc Casanovas

 

Mentre els experts decideixen si hi ha risc real que lo Delta desaparegui, els ebrencs i ebrenques conviuen amb un ecosistema d’una biodiversitat impecable. I és que una pressió ciutadana sense precedents per l’època, va aconseguir que la Generalitat fes marxa enrere en el seu pla de dessecacions i, a canvi, blindés el paratge per sempre més concedint al Delta la categoria de Parc Natural des de 1983. Un any que Dani Forcadell recorda amb intermitències pròpies d’un jove que encara buscava el seu lloc al món sense saber que la pagesia i l’arròs ja havien decidit el seu destí. 

«Explico el món de l'arròs per a tothom que no sigui del Delta. Per mi la gent de Tarragona també és de Barcelona».

En l’actualitat, aquest pagès arrosser de tercera generació s’ha convertit gairebé sense proposar-s’ho en el mestre de la cultura arrossera per internet. A través de les xarxes socials fa de notari d’un temps, un paisatge i un producte que, inexplicablement, no s’ha cuidat amb la mateixa delicadesa que d’altres aliments amb denominació d’origen protegida. «Explico el món de l’arròs pensant en la gent de Barcelona», diu sense treure’s les ulleres de sol. «Bé, de fet per a tothom que no sigui del Delta. Per mi la gent de Tarragona també és de Barcelona». Amb el Delta de l’Ebre omnipresent, el retrat robot del barceloní com a destinatari i el do de la paraula justa, ha aconseguit divulgar sense alliçonar per «blanquejar el món rural, que està massa demonitzat».

 

 

Caminar per la seva unitat de cultiu (coneguda com a quadro) és trencar amb la imatge preconcebuda que molts tenim del camp. Arreu, les terres de la part alta omplen la vall i vora del riu se suposa que hi ha les terres de la part baixa. Aquí tot funciona a la inversa. Els afortunats treballen a la part alta a tocar del riu, i als que treballen a les badies els toca tractar amb una terra més salinitzada. Tot amb una diferència de dos o tres metres com a màxim sobre el nivell del mar. «Per als pagesos arrossers lo Delta realment té tres rius. Lo riu Ebre que tots coneixem, però després hi ha lo canal esquerre i dret. Sense ells, el cultiu d’arròs seria impossible». 

 

També crida l’atenció que no hi ha ni rastre de les típiques masies catalanes amb solera ni s’albiren construccions per facilitar la vida de pagès. Tot manté una pàtina de paratge assilvestrat on la presència humana és secundària. «Abans del cultiu de l’arròs viure aquí era un infern. Es malvivia. Hi havia molta pobresa». La introducció de l’arròs no va ser una empresa fàcil. Ans al contrari, «venia de València i tenia una ferma oposició del Bisbat de Tortosa. El van voler prohibir pensant que era una amenaça econòmica». Una amenaça per a la butxaca i per a la salut, perquè l’arròs s’associava a una sèrie de malalties com la malària. Precisament per aquest motiu es va vincular directament amb la mort. Quan es va detectar que el problema eren les aigües estancades i no l’arròs, tot va ser molt més fàcil. Es va construir un gran canal de Xerta fins a Sant Carles de la Ràpita i la flor de l’arròs va començar a florir sense impediments, donant pas a un gran negoci que en l’actualitat es basa en l’arrendament del 70% de les terres i en un miler de pagesos arrossers actius.

 

 

És inevitable preguntar-se per què el cultiu de l’arròs monopolitza el Delta quan es podria conrear de tot i més. «Aquí hi havia molta horta, però els preus baixaven molt i es vivia en la incertesa. Un any es guanyava una brutalitat de diners i després venien tres anys amb pèrdues. Tot al contrari que l’arròs, que té uns preus molt estables i unes subvencions amb cicles de cinc anys més dos prorrogables. Això fa que estiguis molt lligat a l’arròs si vols mantenir la subvenció. Si un dels cinc anys et posessis a fer blat de moro o carxoferes perdries la subvenció, i a més hauries de tornar tot lo concedit anteriorment». Amb la maquinària, l’experiència i la subvenció al sarró «és complicat que la gent es trenqui el cap amb res més. Si el mes de la collita de l’arròs és bo cobres cinquanta mil euros bruts, però has d’aprendre a viure amb això els 11 mesos de la resta de l’any».

L'espiga d'arròs a la mà de Dani Forcadell. | Marc Casanovas

 

Precisament com que es tracta d’aprendre, Dani Forcadell explica el seu dia a dia a través de Twitter. Cultura arrossera en vena sense filtres de l’administració ni interessos comercials. Pedagogia 2.0 de la pagesia d’una zona singular sense esperar res a canvi. Amb cada foto, vídeo i informació pertinent mostra les varietats d’arròs, formes de cultiu, perills de les plagues, curiositats i, el més interessant per als no professionals, el pas del temps en un paratge únic. «Això a l’abril és un desert. Fins que no es comença a omplir d’aigua semblen les terres de Lleida. L’aigua fa com de manta per l’arròs. És el millor insecticida natural». 

 

 

Ho explica sent conscient que al camp s’han fet moltes bestieses amb els fitosanitaris: «abans s’utilitzava química molt agressiva. Quan era petitet veia les avionetes volar per sobre els arrossars i com els ocells queien ben morts tot just darrere. No és que fóssim dolents; era lo normal de l’època. Jo ruixava la mala herba amb productes químics tan potents i volàtils que matava les meloneres a dos quilòmetres de distància. Ara seria impensable». 

 

No tan sols pel producte que tenen entre mans, la sensació de viure en un món a part és habitual entre els pagesos arrossers. Com si ningú no volgués entendre’ls. Ni tan sols la resta de pagesos: «Si treballen un cultiu concret, la majoria de pagesos saben fer-ne un altre per molt diferent que sigui. El que fa fruita dolça segurament et sap fer garrofers perquè són capaços de canviar de xip d’arbre a arbre. Però l’arròs és completament diferent. Inclús per a la resta de pagesos. És una cosa estranya. Per nosaltres com menys plogui millor, quan la pagesia de tot lo món vol aigua». 

 

 

A nivell més popular, creu que si falta cultura de l’arròs potser té alguna cosa a veure amb raons específicament geogràfiques: «Sempre hem sigut la punta de baix de Catalunya. Per molta gent això només és un niu de mosquits i de gent que parla estrany. Com el clima és desagraït, les platges són molt lletges i l’aigua no és transparent, el turisme tira cap a dalt. Aquí ningú es pega per posar la tovallola a l’estiu». 

 

 

Exposat el dilema geogràfic i turístic, Dani Forcadell també fa autocrítica: «Hi ha una falta d’obertura per part nostra. Veig com es fa enoturisme a la vinya i penso que alguna cosa no estem fent bé amb el turisme de l’arròs. La gent compra botelles de vi per la seva història i pel maridatge amb aliments i l’arròs es compra a granel sense mirar ni tan sols les varietats que et colen dins un paquet de marca blanca. Per privat m’han demanat moltes visites privades a l’arrossar, però jo no em dedico a fer visites. Jo sóc pagès». Així, mentre no existeixi una voluntat conjunta per part de tot el sector, els arrossars del Delta seguiran sent uns eterns desconeguts. «Aquí tothom va a la seva. És ben cert que quan la gent trepitja el camp i veu l’arròs de prop valoren el doble la nostra feina». 

«Per privat m’han demanat moltes visites privades a l’arrossar, però jo no em dedico a fer visites. Jo sóc pagès».

Esperant que la relació d’amor-odi amb el turisme s’aclareixi d’una vegada per totes, una de les noves problemàtiques que s’agreuja  amb la calor de l’estiu i que treu la son a Dani Forcadell és la presència del llapó, una planta aquàtica que s’acumula a les canalitzacions i obtura el pas normal de l’aigua. No afecta la qualitat de l’arròs, però fa perdre temps i diners. «És un tema seriós molt desconegut. És la nova lluita que tenim. El llapó cobreix totes les parets del regadiu tal com el colesterol tapa les artèries. És el colesterol nostre». Sona ben curiós, però així és: els pagesos del Delta han declarat oficialment la guerra al colesterol de l’arròs.

Dani Forcadell relacionant-se amb el seu arròs, amb el terra cobert del temut llapó. | Marc Casanovas

Per això els regants del Delta de l'Ebre volen que el llapó sigui declarat com a plaga perquè gran part del pressupost s’està gastant en la neteja de tota l’acumulació d’aquesta planta. «No podem fer servir herbicides perquè és un ecosistema molt delicat i automàticament tots els musclos de la badia es moririen. Al final semblarà que tots els mals de lo Delta són culpa dels arrossers». Una ullada a la premsa local ho confirma. «Tot i que el problema existeix des de fa molt de temps, en els últims anys la situació s’ha agreujat i resulta en aquests moments ja éns desborda. El llapó ha causat en bona part la reducció dels cabals concessionals als canals principals i ha obligat a aplicar restriccions en el reg dels últims dies per garantir la disponibilitat d’aigua», escriuen a Ebre Actiu.  

 

L’altre problema és molt més vell i ve de lluny. Abans que el caragol poma o el cranc blau fessin acte de presència, els ànecs i els flamencs ja es menjaven l’arròs. «A les dues de la matinada et creues pels camins amb altres pagesos intentant espantar les aus de la teva parcel·la a la desesperada. La putada és que el pagès del costat fa el mateix i l’únic que fem és passar-nos el problema en bucle. Fins que l’arròs no és crescut i no hi ha perill ho passes malament, amb moltes nits sense dormir». Amb els flamencs i la polla blava vénen els agents rurals a ajudar, però amb els ànecs la cosa es complica. Els que tenen pressupost contracten caçadors per acabar amb el problema d’una volada. «Pensa que posem ràdios i fils, però els ànecs acaben trobant la manera d’evitar el problema. Fins i tot quan posem canons de gas per simular trets de caçadors acaben abaixant el cap quan saben que ve el pet i després segueixen menjant. Imagineu que veieu com un animal picoteja la vostra nòmina a final de mes. Què faríeu? Buscar solucions». 

«Imagineu que veieu com un animal picoteja la vostra nòmina a final de mes. Què faríeu? Buscar solucions». 

Unes solucions que fan veure el futur amb doble òptica. «El futur del pagès arrosser no el sap ningú. Jo només demano dues coses: que es segueixi protegint lo Delta, però més que ara, perquè si no estem morts. I en segon lloc valorar el cultiu d’arròs. Pensa que un quilo d’arròs amb marca blanca costa 70 cèntims al supermercat. Els arrossers patim el dumping (competència deslleial per vendre per sota del preu normal) com els que més. La gent es gasta un dineral amb les gambes i els calamars i compra l’arròs més barat, És inexplicable per a nosaltres. Agafa un monovarietal de qualitat i faràs la millor paella de la teva vida».

 

 

De nou, la falta de cultura arrossera sobre la taula com un mal lleig que va i ve sense curar-se. A principis del mes d’octubre, com cada any, es fa la festa de la sega. Una nova ocasió per als turistes de veure una demostració de la plantada, on poden fer la foto de rigor de gent gran vestida de manera tradicional plantant arròs a mà. Dani Forcadell s’ho mira amb tendresa pensant que pocs nouvinguts sabran mai que ara tot es fa amb GPS, segadores d’última generació i maquinària pesant. Tan sols amb l’ajuda del seu pare i el seu germà acaba la feina que ara fa cinquanta anys es feia amb jornades maratonianes. I sense embrutar-se les mans de fang. «Em sembla molt bé aquesta festa reivindicativa, però és com aquell que va a xafar vi al mas i es pensa que totes les botelles de vi s’han elaborat amb la força dels peus. L’arròs ara és un sector molt més tecnològic del que la gent es pot arribar a imaginar».