Hi ha molts tipus de plantes que han estat considerades medicinals des de l'Antiguitat, si bé en molts casos aquests suposats beneficis no han estat demostrats de manera científica.
A continuació us mostrarem una lliista de 50 plantes medicinals molt comunes, sobretot a Mèxic, al Perú, a Colòmbia, a Veneçuela i a altres països de Llatinoamèrica. Parlarem de quins efectes tenen en la nostra salut - almenys segons els qui defensen la seva utilització -, quines són les seves principals contraindicacions, d'on provenen i dels seus noms científics.
Què són les plantes medicinals?
Es considera que són plantes medicinals aquelles susceptibles de ser usades amb alguna finalitat curativa. Existeixen extractes o parts d'aquestes que contenen substàncies amb propietats beneficioses per a la salut del nostre organisme.
S'ha de diferenciar les plantes medicinals de la fitoteràpia: aquest últim terme s'usa per a denominar la ciència que estudia l'ús de productes d'origen vegetal amb una finaliitat terapèutica. Utilitza com a base per als seus medicaments les drogues vegetals extretes de les plantes medicinals.
En aquest context, el concepte de droga vegetal fa referència a la part exacta de la planta medicinal que s'utilitza terapèuticament; d'aquesta manera la droga vegetal s'adapta a la forma farmacèutica adequada per a ser consumida.
Hi ha una gran varietat de mites entorn de l'ús de les herbes amb suposats efectes curatius, fins al punt que trobem persones que substitueixen els tractaments farmacològics per aquesta mena de remei fins i tot si saber realment quins efectes tenen aquestes en el seu organisme.
En tractar-se de remeis utilitzats de manera ancestral per moltes cultures, les herbes medicinals contínuen sent una part important de les tradicions i els sabers de diferents llocs, especialment pel que fa a la cura del cos i de la salut.
És important mantenir aquest coneixement. Per això, cal estar ben informats sobre les propietats curatives i els beneficis de les plantes. Però també és important conèixer les seves contraindicacions i, sobretot, evitar substituir del tot les valoracions i els tractaments mèdics.
50 herbes curatives: per a què serveixen i contraindicacions
L'ús de les plantes medicinals es remunta a la prehistòria. S'han trobat registres de l'ús d'aquestes en totes les cultures perquè van suposar els primers remeis naturals utilitzats pels humans per a solucionar malestars i curar patologies.
Atès que en bona part l'auge recent de les herbes curatives ha tingut lloc gràcies a un rebuig poc racional a l'ús de fàrmacs químics tradicionals, resulta important informar-nos sobre quins són els efectes d'aquestes plantes i els possibles riscos que poden exercir en l'organisme abans de consumir-les.
1. Menta
La menta és un aliment molt utilitzat en la cuina mediterrània però també serveix per a alleujar la tos en casos de refredat, així com en altres tipus de problemes de l'aparell respiratori.
És utilitzat entre les persones que tenen el còlon irritable, ja que es creu que una altra de les seves propietats curatives és que ajuda a reduir els espasmes del còlon i a relaxar els músculs intestinals. A més, per la seva aroma ajuda a reduir el mal alè. El nom científic d'aquestes plantes és 'Mentha', atès que la menta és un gènere i no una única espècie, sent l'herba-sana (Mentha spicata) la varietat més comuna.
2. Camamilla
La part més utilitzada d'aquesta planta medicinal són les seves flors, sent aquestes comercialitzades popularment de manera dissecada. La camamilla té propietats tan diverses com l'efecte antiinflamatori, que ajuda a alleujar els dolors menstruals, la sedació o la capacitat d'ajudar a reduir el colesterol.
Tot i això, el seu ús principal s'associa a la seva capacitat per alleugrir el malestar digestiu. Lleus dolors estomacals, còlics o gasos intestinals són susceptibles de ser alleujats amb aquesta flor curativa, segons algunes persones.
3. Farigola
A més de les seves funcions culinàries, aquesta planta té propietats antioxidants gràcies al seu contingut en flavonoides, que ajuden a incrementar els greixos saludables de les membranes cel·lulars.
Per la seva riquesa en vitamina C, en ferro i en magnesi, és interessant valorar el seu potencial per a prevenir les malalties cardíaques. D'altra banda, l'aroma de la farigola s'utilitza com a repel·lent d'insectes com els polls.
4. Iuca
La iuca (Manihot esculenta) és una fruita medicinal tradicional de Veneçuela, de Mèxic, de Colòmbia, del Perú i d'altres països d'Amèrica Llatina. També és utilitzada com a ingredient de cuina; per exemple, la iuca fregida és una recepta molt popular, i als Estats Units es consumeixen habitualment les anomenades 'iuca fries'.
Algunes persones consideren que aquesta fruita té efectes antiinflamatoris que la fan beneficiosa per tractar l'artritis i la hipercolesterolèmia (colesterol alt).
És important tenir en compte que la iuca pot ser tòxica si no es processa adequadament. La iuca amarga és una varietat amb un alt contingut en toxines en comparació amb l'anomenada 'iuca dolç'”, que també les conté en menor mesura, si bé existeixen procediments per a fer-les comestibles i segures.
5. Romaní
El romaní ha estat utilitzat al llarg de la història, i encara en l'actualitat, com a herba aromàtica i medicinal. En el primer cas cal destacar la utilització del romaní com a ingredient de cuina per a condimentar salses, carns rostides, etc.
Les propietats medicinals que s'atribueixen a aquesta planta són els seus possibles efectes antioxidants, antiinflamatoris i potenciadors del sistema immunitari, que s'associarien a una millora de la circulació o una reducció del risc d'infeccions bacterianes, entre altres beneficis.
6. Alfàbrega
L'alfàbrega (el nom científic de la qual és Ocimum basilicum) és una herba aromàtica originària de l'Àsia tropical, però que s'usa molt en països hispanoparlants com Mèxic, Espanya, l'Argentina i Colòmbia.
Les cures de l'alfàbrega inclouen procurar que rebi llum solar -si bé quan la temperatura és molt elevada necessita ombra i és millor plantar-la en sòls fèrtils i amb nivells d'humitat bastant elevats. Si la temperatura ambiental és d'entre 15° i 25° hauria de poder sobreviure en la majoria de casos. A més, cal regar-la de manera moderada.
7. Dent de lleó
La dent de lleó o Taraxacum officinale és una planta comestible que serveix per a fer infusions, amanides, sopes i altres receptes.
Es creu que té propietats medicinals en relació a la salut del fetge, de la pell, del sistema digestiu o dels ossos, així com a la regulació dels nivells de sucre en sang (de manera que podria ser recomanable com a complement nutricional per a les persones amb diabetis mellitus).
Les contraindicacions de la dent de lleó inclouen els casos de gastritis, úlcera pèptica, inflamació de la vesícula biliar o obstrucció dels conductes biliars, entre altres.
8. Melissa
La flor de la melissa conté una sèrie d'olis essencials que ajuden al bon funcionament de l'organisme. També és rica en flavonoides, que tenen propietats antioxidants, neutralitzant els radicals lliures que desgasten les nostres cèl·lules.
És popularment utilitzada per a reduir l'ansietat ja que sembla tenir efectes tranquil·litzants. A més, ajuda a agafar el son però pot produir interaccions si estàs prenent algun fàrmac contra l'insomni; en aquest cas és necessari consultar un metge abans de consumir-la.
9. Herba-sana
El nom científic de l'herba-sana és Mentha spicata. Amb freqüència s'utilitza per a fer te i altres infusions i es considera que, quan es consumeix d'aquesta manera, podria servir com a planta medicinal per a tractar els problemes de digestió i l'acumulació de gasos, així com la inflamació, el dolor o les infeccions, fins a un cert punt.
Resulta relativament senzill aplicar les cures adequades a una planta d'alfàbrega. Sobretot és important tenir en compte que necessita molta llum solar, o almenys una ombra poc intensa, i que ha d'estar a l'exterior a temperatures moderades -mantenir-la en ambients molt freds o calorosos suposa un risc per a aquesta herba.
10. Anemopsis
La planta amb el nom científic Anemopsis californica, originària de Mèxic i dels Estats Units, és coneguda popularment com a herba del mans o cua de llangardaix.
És apreciada per les seves propietats aromàtiques i moltes persones diuen que pot ser útil per a la tos, per a la retenció de líquids, per al dolor i fins i tot per a prevenir malalties com el càncer, però no hi ha dades creïbles que corroborin aquestes afirmacions.
11. Fregosa
Una altra planta típica a Veneçuela és la fregosa (Capraria biflora), coneguda també a Mèxic. Segons algunes persones, aquesta herba serveix per a alleujar molèsties del sistema digestiu, així com infeccions en aquest sistema corporal.
No obstant això, la fregosa pot ser molt tòxica si es consumeix de manera inadequada, de manera que les persones inexpertes han d'evitar consumir-la.
12. Flor amagada (trenca pedra)
La flor amagada (Phyllanthus niruri) és una herba curativa de les selves de Veneçuela, de Colòmbia i del Brasil, segons creences d'algunes persones que viuen en aquests llocs.
És anomenada 'trenca pedra' perquè es creu que serveix per a dissoldre càlculs renals (pedres al ronyó); això es relaciona amb les propietats diürètiques en general que se li atribueixen. També es creu que la flor amagada és bona per a l'aparell digestiu.
13. Moronel
El moronel o planta de la vida és una de les plantes medicinals més populars a Mèxic. D'ella s'ha dit que és beneficiosa per a les defenses de l'organisme i fins i tot que pot prevenir el càncer, però considerem que es tracta d'exageracions evidents.
14. Orenga
L'orenga (Origanum vulgare) és una herba usada sobretot com a condiment culinari per la seva característica aroma. Aquesta utilització és molt popular als països del Mediterrani; per exemple, és un ingredient essencial de la salsa bolonyesa.
Com a planta medicinal, l'orenga ha estat utilitzat amb finalitats digestives, antimicrobianes i antiinfeccioses. És molt habitual prendre'l en forma de te per a alleujar el mal de coll i altres problemes de l'aparell respiratori.
15. Chilcuara
La chilcuara o chilca és considerada una planta curativa per moltes persones a Amèrica Llatina, principalment a l'Equador, al Perú i a Mèxic. En particular es parla dels seus beneficis per a la digestió i per al fetge. El seu nom científic és Baccharis salicifolia.
16. Chigualcan
Entre les plantes medicinals d'Amèrica Llatina destaca la Vasconcellea pubescens o chigualcan, una fruita similar a la papaia -motiu pel qual és coneguda també com 'papayuela' a Colòmbia. A més, és popular a l'Equador, a l'Argentina, a Xile, al Perú i a altres països americans.
Tot i que aquesta fruita s'usa principalment per a alimentar vaques, també s'empra com a ingredient culinari i en infusions per a la grip i altres malalties similars.
17. Flor de cayena (Hibiscus)
'Hibiscus' o 'hibisc' és un terme referit al gènere que engloba aproximadament uns 150 tipus de plantes diferents -incloent herbes però també arbustos i arbres. Se'ls atribueixen efectes beneficiosos per al cabell i per a dormir millor, i es prenen a manera d'infusió.
A Veneçuela aquesta planta és anomenada 'flor de cayena', mentre que rep altres noms en diferents llocs -per exemple, 'pabona' a Puerto Rico, 'flor de vespa' a Nicaragua i a la República Dominicana simplement 'cayena'.
18. Àloe vera (sàbila)
A més de potenciar la regeneració de la pell, l'Àloe vera és una de les plantes medicinals amb més propietats beneficioses per a la salut. Exerceix una funció facilitadora del tracte intestinal, ajuda a bregar amb digestions pesades i enforteix el sistema immunològic, entre altres coses.
De totes maneres l'ús principal de la sàbila és protegir la pell de cremades, ajudar a cicatritzar estries o ferides o a millorar l'aspecte d'arrugues o de petites taques cutànies.
19. Cua de cavall
La part d'aquesta planta que conté propietats curatives són les seves tiges, que una vegada dessecats s'utilitzen en infusions o en càpsules. La seva funció diürètica la fa útil per a alleujar lleus infeccions d'orina.
La cua de cavall també s'ha popularitzat el seu ús en dietes per a baixar de pes, ja que fomenta l'eliminació de líquids. El seu ús hauria de ser limitat en persones amb hipertensió i afeccions cardíaques.
20. Ginseng
Hi ha qui creu que l'arrel de gingseng, procedent de la Xina, és una de les plantes medicinals amb més propietats medicinals.
Contribueix a augmentar el rendiment físic i mental, afavoreix la memòria i redueix la sensació de cansament, cosa que fa que sigui comunament utilitzat entre estudiants.
A més ajuda a l'activació del sistema immunològic; per això se sol utilitzar amb freqüència en la prevenció de grips i refredats. També contribueix en certa manera a la reducció de la pressió arterial.
21. Nabius vermell
El suc de nabius vermell és ric en proantocianidinas i contribueix a l'acidificació de l'orina. D'aquesta manera impedeix que els bacteris s'adhereixin al tracte urinari, cosa que contribueix a prevenir l'aparició d'infeccions d'orina.
22. Lli
Les llavors de lli són riques en àcids grassos omega-3 i en vitamina E. L'omega-3 no pot ser creat pel nostre organisme, per la qual cosa resulta important afegir-lo a la dieta per a assegurar una correcta estructura de les nostres cèl·lules, especialment per les neurones.
El lli s'utilitza de manera habitual per a lluitar contra el restrenyiment pel seu alt contingut en fibra; així, una culleradeta de lli al dia ajuda a un correcte funcionament del tracte intestinal.
23. All
Gran part dels efectes terapèutics de l'all funcionen gràcies al seu contingut en sulfurs com l'alicina, un element que fa que l'all tingui efectes antiinflamatoris, que estimuli les funcions immunològiques i que ajudi a eliminar bacteris resistents a alguns medicaments.
A més, l'all genera àcid sulfènic en l'organisme, una substància que actua contra els radicals lliures. Aquest fet atorga a l'all la funció antienvelliment tan popularitzada entre la població.
24. Gingebre
El gingebre en pols s'obté del rizoma de la planta. Té propietats antivirals i ajuda a prevenir els refredats, redueix les nàusees i millora la digestió gràcies al fet que alleuja els símptomes del ventre inflat.
25. Valeriana
Gràcies a la seva actuació sedant, la valeriana ajuda a disminuir l'activitat del sistema nerviós central i del cervell, exercint un efecte relaxant ideal per als qui pateixen insomni. Aquests efectes tranquil·litzants també semblen ser efectius en la reducció de l'ansietat i de l'estrès.
26. Brusca
La brusca és anomenada 'planta mascle' a Colòmbia, 'dormilona' en Costa rica, 'hediondila' a Mèxic i 'dormidera' al Perú. És una herba medicinal de temperatura calenta i sabor amarg, les llavors i les fulles del qual són utilitzades per a combatre al·lèrgies, infeccions, paràsits i picor constant. S'utilitza tant de manera interna (en sucs) com tòpica (en pomades).
27. Limoncillo
El limoncillo és un arbre originari de l'Amazones. El seu nom científic és Ximenia americana L., i el seu fruit són la llima i la llimona. Les plantes que creixen a les seves branques poden usar-se tant fresques com seques, bullides en 1 litre d'aigua i soles o barrejades amb fonoll, absenta o pimentela. És utilitzada per a calmar nervis, alleujar malestar estomacal i hi ha els qui diuen que ajuda a regular el període menstrual.
28. Damiana
La damiana és un arbust aromàtic amb fulles color verd i amb flors petites color groc. Es consumeixen tant les seves flors com les seves fulles (fresques i seques). És originària de centroamérica, específicament de la zona maia al sud de Mèxic i de Guatemala. També és coneguda a Texas i el seu cultiu està aprovat en sudamérica.
Aquesta planta medicinal és utilitzada de manera externa com a tònic, encara que probablement el seu efecte més popular és com a afrodisíac. Un altre dels seus usos populars és el de laxant suau, ja que relaxa l'activitat de l'intestí.
29. Pasiflora
La pasiflora és també coneguda com a 'passionera' o 'flor de la passió'. És una planta medicinal de Mèxic i de Centreamèrica que sol prendre's per a alleujar l'insomni, ja que té efectes sedants suaus. Així mateix té efectes antiespasmòdics, per la qual cosa s'utilitza per a alleujar el dolors musculars.
30. Regalèssia
L'arrel de la planta que coneixem com a regalèssia (Glycyrrhiza glabra) és utilitzada com a condiment i en rebosteria pel seu sabor agredolç similar a l'anís. També serveix com a antiinflamatòria i expectorant gràcies al seu principi actiu: la glicirrina.
Aquesta substància afavoreix la secreció de mucosa del tracte gastrointestinal, així, actua en contra de l'acidesa estomacal. Per això mateix es recomana en persones amb predisposició al desenvolupament d'úlceres. Tot i que, entre els seus efectes secundaris, la glicirrina pot afavorir l'augment de la pressió arterial.
31. Absenta
El seu nom científic és Artemísia absinthium i es conrea especialment a Europa, a Àfrica i a Àsia. Serveix de vitalizant, fortifica els òrgans iajuda a fer la digestió. També s'usa per a elaborar begudes alcohòliques. Per exemple, l'absinth (absenta) i el vermut.
És a més un tipus de planta repel·lent, per la qual cosa pot utilitzar-se per a espantar plagues, encara que ha de plantar-se amb una certa distància d'altres espècies herbàcies.
32. Gavarrera
La gavarrera és el fruit de la rosa. Té un color que pot anar de vermell fosc fins a lila o negre i és comestible. El seu ús més comú és en melmelades i infusions,però també s'utilitza en cosmètica, específicament per a fer perfums.
Al la gaverrera se li atribueixen propietats com ser una font important de vitamina C, i actuar com a antiinflamatori i antisèptic.
33. Api
L'api és una planta de tija estriada i de fulles brillants que es pot menjar però que també pot servir de medicament. Un dels beneficis de les fulles de l'api és el seu efecte antiinflamatori, tot i que tradicionalment s'han utilitzat per a alleugerir malalties urinàries i reumàtiques.
A Veneçuela i a altres parts d'Amèrica Llatina, l'api pot rebre una altra denominació, ja que segons la regió se'n distingeixen diversos tipus, com la 'arracacha' o 'zanahoria blanca'.
Així mateix, les seves fulles són conegudes com a herbes depuradores ('detox'), i les seves llavors com a tranquil·litzants d'efecte suau. Les seves tiges, tot i que també tenen efectes curatius, són més aviat consumides pel seu suc i pel seu contingut vitamínic.
34. Heura
El nom científic de l'heura (o 'yedra') és Hedra helix L. És un arbre les fulles del qual s'utilitzen com a expectorant i per a alleujar símptomes del refredat i de l'asma. El seu ús extern serveix per a alleujar símptomes de problemes bucals, i també s'utilitza per a crear pomades cosmètiques, per exemple, per a reduir la cel·lulitis, per a aplicar-se com a xampú i per a depilar. Quant a les seves contraindicacions, ha d'evitar-se en període de gestació i lactància.
35. Consolda
La consoldaés una planta originària d'Europa els efectes de la qual són principalment cicatritzants: s'utilitza generalment de manera externa i serveix com a astringent. En canvi, en la medicina tradicional Xina, la consolda sol usar-se de manera interna per a alleujar la febre i per a fortificar el fetge.
Altres usos populars són afavorir la disminució d'hemorràgies internes i disminuir mals de coll.
36. Caléndula
Les flors de la caléndula s'utilitzen per a alleujar els símptomes de la gastritis i de l'acidesa estomacal. De manera externa s'utilitza de com a antiinflamatori i antisèptic en la forma de pomades que ajuden a calmar afeccions de la pell, cremades, picades d'insectes, mossegades i berrugues.
Segons la regió, aquesta planta es coneix també com a 'rosa groga', 'meravella' i 'botó d'or'. És originària de la regió mediterrània i també d'Àsia, tot i que actualment es conrea també a Amèrica. Uns altres dels seus principals usos interns són l'estimulació de la sudoració i la filtració sanguínia.
37. Anet
L'anet és especialment utilitzat com a calmant natural i per a disminuir gasos estomacals, però quan s'aplica de manera externa afavoreix l'eliminació de fongs i de bacteris de la pell. S'aprofiten tant les seves llavors com les seves fulles i tija. D'altra banda, és un excel·lent condiment de peixos, de patates i de vegetals. Aquesta planta és nativa de la regió oriental del mediterrani.
38. Lapacho
El lapacho és un arbre originari de sudamérica. Les seves fulles són reconegudes com a plantes medicinals del Perú,de l'Argentina, de Paraguai i del Brasil, ja que es conreen en tota la regió, però són originàries d'aquests dos últims.
Especialment s'utilitza la seva escorça interior (fresca i seca), tant en infusions com en pomades. El lapacho serveix per a tractar infeccions pels seus efectes antibiòtics, així com per a desinflamar i estimular el sistema immunològic. El seu ús extern és principalment com a tònic.
39. Boldo
El boldo és una de les plantes medicinals de Xile i d'Amèrica del Sud. Es tracta d'un arbre les flors del qual són comestibles i tenen principis actius diürètics (substàncies que afavoreixen l'orina), colerètics (substàncies que afavoreixen la secreció de bilis) i colagogos (substàncies que afavoreixen l'expulsió de bilis).
Per això mateix, al boldo se'l considera un excel·lent normalitzador del funcionament de la vesícula, així com un purificador o laxant suau.
40. Ruda
La ruda és una planta de toxicitat elevada, nadiua del mediterrani i gran part d'Àsia. La seva temperatura és fresca encara que el seu sabor amarg. És famosa com a planta per a tractar problemes nerviosos (si s'usen les seves fulles i la seva arrel en banys), encara que potser és més coneguda pel seu potencial abortiu.
Encara que aquest efecte no està comprovat, es creu que la rude estimula almenys el flux menstrual. Per això, s'ha utilitzat tradicionalment per a tractar desordres de l'aparell reproductor femení i com a anticonceptiu natural (d'eficàcia no corroborada per la ciència).
41. Rosella
El terme 'rosella' agrupa un conjunt de plantes que poden ser de color blanc, groc, vermell o rosa. Els seus principis actius són principalment alcaloides, per la qual cosa a la rosella se li atribueixen efectes psicoactius, molts d'aquests útils per a alleujar el dolor. Específicament, s'ha utilitzat per a tractar el dolor de dents i de genives, així com per a disminuir la febre.
42. Saüc (Flor de saüc)
El saüc és una planta medicinal d'origen europeu que ha estat tradicionalment utilitzada com a remei per al refredat comú, la grip i les molèsties del pit. Tot i que a vegades es diu que també serveix per a baixar la inflamació, aquest efecte no està molt difós. També s'utilitza com a diürètic i per a augmentar la sudoració. D'aquesta planta s'utilitzen tant les flors com les baies.
43. Belladona
La belladona és una planta originària d'Europa, d'Àfrica i d'Àsia que s'ha tornat popular pels seus efectes sedants o narcòtics. Conté alcaloides tropánics, l'efecte dels quals és inhibir l'activitat del sistema nerviós parasimpàtic, per tant, té efectes relaxants especialment en òrgans interns com l'estómac i els intestins.
Per això, també s'utilitza per a alleujar còlics i com un anestèsic natural, tot i que ha de prendre's amb precaució ja que se li atribueix una toxicitat mitjana.
44. Àrnica
L'àrnica és també coneguda com a tabac de muntanya i és popular pels seus efectes antiinflamatoris. Es conrea especialment al centre d'Europa, als Estats Units i al Canadà. Les seves flors són utilitzades com a remei per a esquinços i dolor muscular. S'apliquen de manera externa (en pomades), i afavoreixen el reg sanguini local.
45. Ginkgo
Originari de la Xina, es diu que el ginko és l'arbre més antic del món. En medicina tradicional són aprofitades tant les seves fulles (fresques i seques) com les seves llavors. Entre els seus usos més populars es troba l'alleujament dels símptomes que acompanyen l'asma, afavorir la circulació i l'activació de plaquetes, així com disminuir les inflamacions d'òrgans.
46. Nard
El nard és un arbust aromàtic amb fulles grans, flors petites de color blanc i baies habitades, l'origen de les quals és Amèrica del Nord. Principalment s'utilitza l'arrel per a preparar infusions, encara que també és habitual utilitzar la seva flor.
Els seus efectes són desintoxicants i ajuden a l'alleujament de la tos. D'altra banda, el la aplicació externa de nard s'usa per al tractament d'afeccions de la pell, com l'èczema.
47. Ortiga
Aquesta planta medicinal es troba a Colòmbia i a Veneçuela amb el nom de 'pringamosa' i a Paraguai com 'pyno'. Atès que l'ortiga és una de les plantes que contenen petits pèls causants de coïssor i d'inflamacions de la pell, és més coneguda per les seves contraindicacions que per les seves propietats.
No obstant això, a l'ortiga se li atribueixen beneficis com facilitar la digestió i l'assimilació d'aliments. Això és perquè conté secretina, una substància que es produeix a l'intestí.
Així mateix, a l'ortiga de tipus major se li atribueix estimular la producció de glòbuls vermells, ja que té un alt contingut en ferro. També es considera un antianèmic, encara que no ha d'utilitzar-se en substitució de tractaments especialitzats en cas d'anèmia.
48. Hisop
L'hisop és una herba medicinal originària d'Europa, d'Àsia occidental i d'Àfrica del nord, les fulles i les flors del qual són utilitzades com a infusions o bé, com a extractes. Se li atribueixen propietats com ser un estimulant, un bon regulador de la transpiració i expectorant (promou l'expulsió de les secrecions acumulades als bronquis).
En la presentació d'oli, l'hisop s'utilitza com a antisèptic i s'administra en ferides, nafres, corts o cremades (tant internes com externes). En aquest cas es recomana prendre d'1 a 3 gotes, màxim tres vegades al dia.
49. Sabal
El sabal és una planta originària d'Amèrica del nord les propietats medicinals de la qual van ser per primera vegada atribuïdes pels colons europeus. Se'n consumeixen les seves baies, tant fresques com seques, i tenen gust de vainilla.
El sabal sol utilitzar-se com a tractament de suport de malalties del tracte urinari, ja que té propietats diürètiques. També s'utilitza com a tònic i com a sedant, tot i que els efectes d'aquesta planta medicinal s'han estudiat poc.
50. Eucaliptus
Originari d'Austràlia, l'eucaliptus és popular pels seus efectes antisèptics (antimicrobis). Pel mateix es diu que ajuda a alleujar el refredat comú, la tos i la irritació de la gola. A més, les fulles serveixen per a afavorir la disminució de la febre i els efectes d'infeccions per virus. També s'utilitza com a planta estimulant.
Referències bibliogràfiques:
Angels Fortune Editions: BarcelonaGuía medicinal i espiritual de plantes medicinals. Els secrets de les plantes des del Carib i la Amazonía fins al Mediterrani.Virgili, G. (2017).
Soria, N. (2018). Les plantes medicinals i la seva aplicació en la Salut Pública. Revesteixi Salut Pública de Paraguai, 8(1): 6-8.
Pamplona, J. (2006). Salut per les plantes medicinals. Editorial Safeliz: Madrid.
Mejía, Kember i Rengifo, Edna (2000). Plantes Medicinals d'Ús Popular en la Amazonía Peruana. 2da edició. Lima: Agència EspanÌona de Cooperació Internacional.
Horak, Miroslav (2015). Etnobotánica i fitoteràpia a Amèrica. Brno: Departament d'Idiomes i Estudis Culturals, Facultat de Desenvolupament Regional i Estudis Internacionals, Mendel University en Brno. ISBN 978-80-7509-349-3
Hernández, R. i Jordá, M. (1981). Plantes medicinals. Ús i dosatge de les 184 plantes més usades a Amèrica Llatina. Arbre Editorial: Mèxic, D.F.
Fonnegra, R. i Jiménez, S.L. (2007). Plantes medicinals aprovades a Colòmbia. Editorial Universitat de Antioquia: Colòmbia.
Estratègia de l'OMS sobre medicina tradicional 2014-2023 (2018). Organització Mundial de la Salut. Recuperat 18 de gener de 2019. Disponible en http://apps.who.int/medicinedocs/es/m/abstract/js21201es/
Coombes, Allen J. (1993). Manuals d'Identificació: Arbres. Barcelona: Edicions Omega, S. a.
Chevallier, A. (1997). Enciclopèdia de Plantes Medicinals. Accent Editorial: Espanya.