Hi va haver un temps en el qual menjar anguila no només semblava normal, sinó que ho era. Hauria estat absurd no aprofitar aquest suculent peix tan abundant i omnipresent. Des del principi dels temps la gent ha pescat i consumir anguiles, però aquesta tradició podria acabar molt aviat.
El consum d’anguiles era habitual a zones d’Espanya on fa temps que ja no existeixen. Les Relacions Topogràfiques de Felip II, de finals del segle XVI, ens expliquen que a Helechosa de los Montes (Badajoz) les anguiles es consideraven «el millor peix» i que a Torralba de Calatrava es pescaven «d’una vara en llarg (una mica més de 80 cm) i quasi d’una quarta de gros».
A mitjan segle XIX les anguiles habitaven –i es menjaven– a gairebé tot el territori espanyol. El Diccionari geogràfic editat per Pascual Madoz ens parla d’anguiles exquisides a llocs dispars com Cabra (Còrdova), Canals (Lleida), el Llac de Carucedo (Lleó) –on es diu que arribaven a pescar una arrova (més d’11 kg)–, i a Mansilla (La Rioja) –poble que actualment està submergit a la bassa que porta el seu nom.
Després de menjar-la durant tant de temps, al voltant de l’anguila s’ha generat una important cultura culinària. Es mengen fregides o guisades, fumades, en «xapadillo» o en all i pebre. També les angules, els individus recentment arribats a la costa després del seu al·lucinant viatge des del Mar dels Sargassos.
Però tot això ha d’acabar-se. Continuar menjant anguiles ens portarà a la seva extinció. No hi ha anguiles.
El col·lapse de les anguiles
L'exuberància de l’anguila europea va acabar dràsticament a finals de la dècada del 1970. L’espècie es va esfondrar i mai més ha arribat a recuperar-se. Avui arriben a les costes europees unes cinc angules per cada cent que ho feien fa cinquanta anys.
El declivi és tan sever que l’anguila europea es considera una espècie «en perill crític d’extinció», el grau més extrem d’amenaça, considerat com el pas previ a l'extinció.
A tall d’exemple, és la mateixa categoria que tenia el linx ibèric quan va travessar el seu pitjor moment, en el qual van arribar a quedar uns 100 individus. Un enorme esforç va aconseguir millorar la seva situació, fins a portar-lo a una categoria menor d’amenaça («en perill»).
Amb l’anguila no s’està fent aquest esforç. Ens l’estem menjant. Continuem com si res amb unes tradicions culinàries que van sorgir a l’albor d’una població d’anguiles pròspera que fa dècades que no existeix.
Les causes del col·lapse de l’anguila no estan del tot clares, segurament perquè són diversos els factors implicats. Aquests han afectat l’anguila en diferents llocs i moments i, per complicar més la qüestió, interactuen entre ells. En qualsevol cas, la pesca d’anguiles en diferents moments del seu cicle de vida ha estat, com a mínim, un d’ells. I, el que és més important, probablement és el principal obstacle per a la seva recuperació.
Hi ha qui pensarà que, si ja no queden anguiles aquí, podríem continuar-les obtenint d’altres llocs. Però no és possible. No queden al món espècies d’anguila que puguin sobreviure a la pesca comercial, i menys encara amb el comerç internacional.
La implicació de la gastronomia
A cap restaurant se li acudiria incloure en el seu menú al linx ibèric i seria impensable que existissin festivals de degustació de l’espècie. Tanmateix, tot això ocorre amb l’anguila europea, tot i ser una espècie en un risc major d’extinció que el linx.
L’any passat l’actor Robert de Niro va visitar Espanya i va sopar un menú a càrrec de diversos xefs prestigiosos en el qual hi havia un plat amb anguila. Dies després, un article aprofitava aquell esdeveniment per animar als lectors a abandonar suposats prejudicis i «atrevir-se amb l’anguila». El programa popular de RTVE MasterChef va generar una important polèmica quan, en la seva edició infantil, va fer que «un nen matés una anguila».
En cap cas es va considerar polèmic que es cuinés anguila, una espècie al llindar de l’extinció. De fet, MasterChef continua incloent anguiles entre els seus ingredients de manera recurrent.
Entre el 3 i el 5 de març se celebrarà a L’Arena i Soto del Barco (Astúries) el XXXVI festival gastronòmic de l’angula, on set restaurants serviran cassoles d’angules a 65 euros. Aquest desorbitat preu és una mostra de l’obsessió humana pels productes exclusius, implicada en el camí cap a l’extinció a què porten a diverses espècies.
Més enllà del preu, s’ha de pensar que cada cassola té uns cent individus d’una espècie en perill crític d’extinció. Quantes cassoles se serviran? Algú farà aquest recompte?
El món de la cuina, des de qui proporciona els productes fins a qui divulga als mitjans, ha de deixar de promoure l’extinció de l’anguila europea. No han de pescar-se, ni vendre’s, ni servir-se, ni menjar-se anguiles. De cap mida, de cap procedència, en cap format. Tot això hauria d’estar prohibit, però les nostres administracions, europees així com estatals i regionals, demostren una notable ceguesa permetent la comercialització de l’anguila. A l’aguait d’aquestes restriccions, és necessari que la presa de consciència condueixi a apartar l’anguila de les botigues, de les taules i de les receptes.
Mentre l’anguila no es recuperi, menjar-la o animar a fer-ho s’hauria de veure com un acte reprovable. Tant de bo arribi el moment en què l’anguila torni a ser abundant, en què puguem tornar a gaudir del seu sabor. Però per tal que hi hagi alguna possibilitat que això succeeixi hem de deixar de pescar-la- Del tot.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.