El Raül, de 35 anys, ha anat al menjar de Nadal de la seva empresa. Quan comencen a servir els entrants, no prova res. El plat principal és carn amb patates fregides, però el Raül deixa la carn intacta al plat. Finalment, arriben les postres (variades) o el nostre protagonista s’emporta una bola de gelat a la boca.
En resum: d’un menú de sis o set plats, el Raül només n’ha consumit la meitat. Quan li pregunten, admet que hi ha aliments que no li agraden o que no té el costum de menjar. Què li passa al Raül? Està en dieta? Però llavors no s’hauria decidit per la bola de gelat ni per les patates…
Potser vostè ha conegut altres persones amb un comportament similar. Si els hi féssim una entrevista als seus pares, probablement ens dirien que des de petit era «molt especial» amb el menjar. Potser la seva dieta ha consistit bàsicament a xocolata i patates fins a l’adolescència o l'etapa adulta.
Un menú molt limitat
El Raül pateix un trastorn restrictiu de l’alimentació, un problema amb prou feines conegut. A Espanya també s’utilitza el terme «menjador selectiu» i va ser inclòs per primera vegada al manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM V) amb el nom en anglès d’avoidant/restrictive food intake disorder (ARFID).
Els qui el pateixen es caracteritzen per escollir de manera específica i estricta certs aliments, guiats sobretot per les seves característiques sensorials (color, forma i, especialment, textura).
Aquesta restricció és tan exagerada que al menú diari dels afectats a dures penes tenen cabuda entre 5 i 10 aliments. A més, experimenten aversió per incorporar productes diferents, el que interfereix en el dia a dia del pacient amb aquest diagnòstic.
En què es diferencia dels altres trastorns alimentaris?
En primer lloc, que aquest comença en la primera infància, i amb més freqüència en nens que en nenes. La seva taxa de prevalença se situa en una forqueta molt àmplia, entre l'1,5% a 23%. Els menjadors selectius ho continuen sent en l’etapa adulta, tot i que ho acostumen a camuflar prou bé en el seu entorn menys pròxim.
Però la principal diferència amb altres trastorns més coneguts (com l’anorèxia nerviosa) és que la decisió que regeix la ingesta d’uns o altres aliments no atén a les calories ni té res a veure amb la preocupació per l’aspecte físic personal. I precisament aquest tret obstaculitza la detecció del problema en la majoria de casos.
Quan una persona ve a teràpia per patir un trastorn de conducta alimentària, generalment la veu d’alarma ve de fora, perquè qui ho pateix no és conscient de la seva gravetat. Són les persones del seu entorn, com els seus familiars, els qui demanen ajuda en notar que existeix un comportament anòmal amb el menjar.
En canvi, el menjador selectiu pot passar fàcilment inadvertit en atribuir erròniament el seu comportament a una simple qüestió de gustos i capritx. I això suposa un retard en el diagnòstic i en el tractament.
Causes i conseqüències
Alguns estudis que han explorat els factors de risc d’aquest trastorn l’han vinculat amb problemes emocionals, d’aferrament i d’ansietat. També s’ha trobat que en el temperament del nen (per exemple, una tendència a la impulsivitat o a la hiperactivitat) pot provocar la seva aparició en etapes primerenques.
Treballs més recents han proposat una predisposició genètica. Específicament, s’ha vinculat amb la presència d’un polimorfisme en un gen, diferent del trobat en les anàlisis genètiques d’altres trastorns de la conducta alimentària.
Altres estudis han demostrat que els adults diagnosticats com a menjadors selectius presenten una major tendència a tenir problemes de creixement, hormonals i deficiències nutricionals.
Pel que fa a les conseqüències psicològiques, podem comparar aquest trastorn a una fòbia. Imaginem a algú amb por a les tempestes; una por tan aguda que quan hi ha una tempesta no pot sortir de casa ni fer coses amb altres persones. A vegades, és suficient amb què pensi que pot haver-hi una perquè el seu estat d’ànim s’alteri i aparegui l’ansietat anticipatòria. Ja no gaudeix de les coses: només està pensant quan començaran els trons i llamps.
Ara, imaginem que aquesta persona visqués en un lloc on cauen tempestes almenys tres vegades al dia. Doncs així és la convivència amb l’ansietat d’una persona amb un trastorn de la conducta alimentària. Per evitar aquest neguit la seva tendència natural serà sortejar les situacions on pugui aparèixer. I què significa això? Que els afectats limiten el seu contacte social.
Així doncs, el problema del trastorn restrictiu de l’alimentació no és únicament l’ansietat que provoca el fet d’enfrontar-se al moment de menjar. A més, té conseqüències que poden arribar a la depressió o l’ansietat social, igual que els hi ocorre als qui pateixen trastorn de conducta alimentària en general.
Què podem fer?
Actualment, existeixen diversos plans de conscienciació i prevenció dels trastorns de la conducta alimentària. No obstant això, l’origen i el tractament del trastorn selectiu encara no s’han definit prou. Es requereix més investigació i intervenció per entendre millor les causes, els símptomes i les possibles actuacions clíniques quan ens trobem amb un cas com el del Raül, que no es deixava el menjar en el plat per capritx.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.