IMPORTANT i GRATIS:

📱Encara no t'has baixat l'App del Catalunya Diari? A què esperes per saber-ho tot. CLICA AQUÍ, és gratis!

Perpinyà o la festa major del processisme

Puigdemont, Comín i Ponsatí apleguen una multitud al Parc des Expositions de la capital de la Catalunya Nord

Assistents a l'acte de Puigdemont a Perpinyà el 29 de febrer de 2020
Situació a Perpinyà una hora abans de l'acte de Puigdemont | Catalunya Diari

Probablement hi ha poques coses més tristes que travessar la frontera entre Espanya i França pel Pertús un dissabte a les set del matí. El paisatge fronterer —motels de mala mort, botigues de bou per bèstia grossa i cases de barrets abandonades— ara ja decadent, fascina i alhora deprimeix. Arribem a Perpinyà a les vuit del matí i el primer símptoma de tot plegat és l'accés a l'aparcament per a la premsa: dues senyores grans, amb armilla verda de l'ANC i tota la bona fe del món (i tot l'accent afrancesat, també), que per no tenir, no tenen ni bolígraf. Els en regalem un, gentilesa de CatalunyaDiari, a canvi que ens llegeixin.

Els independentistes més matiners

De camí a l'esplanada del Parc des Expositions, on se celebra l'acte, ens creuem els independentistes més matiners, els que ja han fet nit a Perpinyà o els que arriben des de l'Empordà. I com que diuen que Déu ajuda qui matina, estem de sort i ens regalen un preciós adhesiu pel cotxe: «Les Catanyoles», diu. Una mena de Sancho Panza amb llaç groc i estelada sobre un ruc (català, clar). Fa feredat de veure, m'estalvio la fotografia. Primera parada a l'accés per premsa i segona imatge esperpèntica del dia: Rai López Calvet, l'heroi nacional de l'independentisme a Twitter, el Labordeta del 'puigdemontisme' que va caminar de Deltebre a Waterloo, mastega xiclet, treu pit i, vestit amb americana, passeja per la zona de premsa. No fa res més que això i no farà res més que això en tota la jornada. Però és feliç, és on vol ser i em limito a constatar que si l'independentisme ha aconseguit alguna cosa és fabricar personatges, com a mínim, singulars que s'inflen a base de followers, retuits i likes.

Accedim a la zona de premsa, on estarem tres hores dempeus mentre, darrere nostre, van arribant riuades de persones: qui menys, amb alguna peça de roba groga i alguna estelada. Qui més, li posa molta inventiva. I n'hi ha diversos: veiem urnes de l'1-O, una ikurriña, llaços, la bandera d'Occitània, una euroestelada —curiós descobriment—, gorres, pins, barrets customitzats amb motius 'indepes' (tot i que no ho sembli, sempre n'hi ha un encara més horrorós) i trenta objectes més que el meu cervell ha conduït amablement a l'oblit. A la pantalla, imatges de tots els presos i exiliats i música (no gaire) variada: de Lluís Llach al 'You'll never walk alone'; Maria del Mar Bonet, i... un moment. Sonen per megafonia els versos d'una cançó: «Sembraremos las tierras de gloria, socialista será el porvenir». Mans al cap. L'últim que esperava sentir en un no-míting (ells ho neguen) de la postconvergència. Què deuen pensar els convergents de tota la vida entre el públic? —em pregunto. Sort que és dissabte, febrer i són a la Cerdanya.

L'eurodiputat, Carles Puigdemont, després de pronunciar el seu discurs a l'acte del Consell per la República, el 29 de febrer del 2020
Carles Puigdemont ha pronunciat un discurs a l'acte del Consell per la República, a Perpinyà | CatalunyaDiari

Les hores passen mooolt lentament i les imatges messiàniques de Puigdemont acompanyades de música èpica i d'aplaudiments i crits eufòrics ho alenteixen molt més, tot plegat. Això es farà llarg, penso. Quarts d'onze i el Wi-Fi ja no funciona (del 4G ni en parlem). Moviment a l'accés d'autoritats i comença la desfilada de l'star-system del llaç groc. Apareix Clara Ponsatí («És la primera vegada que em toca el sol en dos anys»), Artur Mas, Laura Borràs, Francesc de Dalmases, Albert Batet, Toni Morral (tots JxCat), la dona i les filles de Puigdemont, d'esquenes evitant flaixos, familiars d'alguns dels presos, però també Pilar Rahola (faltaria més!) o Helena Garcia Melero —presentant el seu acompanyant. Per cert: la comitiva d'ERC (Ernest Maragall, Anna Caula, Isaac Peraire), fent 'corrillo' i en un racó de la catifa vermella de les celebrities, com qui va a una festa d'aniversari per compromís i sense conèixer ningú. Convergència semblava haver-los dut a l'hort per enèsim cop. Surt Lluís Llach i canta la grossa: l'acte s'endarrereix per esperar els compatriotes que es troben col·lapsats a les carreteres nord-catalanes. Aguantarem la solana i sumarem la quarta hora dempeus. Un calvari i no sabem com serà la tornada.

L'èxit de la 'diadeta' a la Catalunya Nord

Abans de morir per inanició, puja a l'escenari Lloll Bertran (això no ho podia presentar ningú més) disfressada de Pilarin Bayés, amb bombí i pantalons vermells. Tot és a punt i les coses com són: la gentada és molt bèstia. L'esplanada del Parc des Expositions és immensa i no es veu el final. Cal reconèixer que la 'diadeta' a la Catalunya Nord ha estat objectivament un èxit aclaparador i atribuir a Puigdemont una capacitat mobilitzadora a què, ara per ara, no pot equiparar-se ningú més. Mentre ens posàvem seriosos, Rahola surt a saludar tietes al més pur estil d'una diva de Hollywood. No en té prou i s'enfila a la tanca per fer-se un selfie amb desenes de persones. És la festa major del procés: per les ganes de gresca de la gent i també perquè tot s'hi val i sembla que el ridícul no existeixi.

L'acte discorre sota el guió previst. Obre Joan-Lluís Lluís amb un discurs més que digne sobre la unitat del país i de la llengua. Apareix Ponsatí, la més abrandada per moments, la més eufòrica, la més unilateralista, la més políticament desenfrenada. Diu que el diàleg amb el govern espanyol és una enganyifa. Engresca les masses, però crida a una victòria a què l'independentisme no té la força d'optar. Qui va reconèixer que jugàvem de farol crida a la persistència de la confrontació. Comín fa un discurs molt pla i passa desapercebut entre Ponsatí atiant les masses i l'ansiosa espera a Puigdemont. Entremig, música, cartes dels presos de JxCat, vídeo de Marta Rovira i un altre amb un discurs de Junqueras enregistrat amb àudio: se senten tímids xiulets quan apareix i l'escridassada és sonora quan, hàbil, el muntador del vídeo hi posa imatges de la taula de diàleg de dimecres. Que això no és un míting de cap partit ho ha desmentit el públic mateix. Un públic que ha acabat cridant unitat després de la xiulada. Mirarem d'entendre-ho.

Panoràmica de l'acte de Puigdemont a Perpinyà el 29 de febrer de 2020
S'ha retardat l'acte per col·lapse | Catalunya Diari

Apareix Puigdemont amb rostre emocionat. L'home que fa dos anys i quatre mesos que no trepitja casa seva ha tornat a veure avui la seva mare després de tan temps. És només un exemple que, més enllà de discrepàncies polítiques, fa humanament comprensible la importància d'aquest 29 de febrer. A Perpinyà, a més, ha tornat a fer crides a la llibertat de tothom, fins i tot de Juliane Assange, i a la unitat. El discurs no n'ha tingut res, d'èpic, perquè no li calia: grans ovacions, crits, braços enlaire, llàgrimes, crits de «president» i tutti quanti just abans de tancar el matí llarguíssim cantant Els Segadors.

Puigdemont volia un bany de masses i un acte transversal, i ha aconseguit la primera part de l'objectiu. Perpinyà ha estat escenari del gran dia no de l'independentisme; només del de la mobilització permanent i la confrontació directa. Avui hem viscut, innegablement, un succedani de míting de JxCat. Un dia d'agitació de masses, d'armilles de l'ANC i de simbolismes-tants-com-vulguis. Aquest dissabte ha estat la festa major del processisme.

També et pot interessar...


Comentaris

envia el comentari