Miquel Iceta, l'«ideòleg» que ha reflotat el PSC i aspira a acabar amb la política de blocs

El primer secretari socialista serà candidat a les eleccions autonòmiques per tercera vegada

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta.
Miquel Iceta és el primer secretari del PSC. | ACN

Amb 60 anys acabats de complir, més de la meitat de la vida de Miquel Iceta ha estat dedicada a la política. Un total de 33 anys ocupant càrrecs de responsabilitat pública que provoquen, d’una banda, la crítica fàcil de l’autoanomenada ‘nova política’; i de l’altra, l’acumulació d’una experiència que ha estat clau en la gran consecució d’Iceta en els darrers anys: la reflotació del PSC, enfonsat quan el 2014 en va assumir el timó com a primer secretari.

Des que el 1978 es va afiliar al Partit Socialista Popular de Tierno Galván, Iceta no ha deixat mai de militar al socialisme català: és al PSC des del primer dia, el 16 de juliol de 1978. Ben aviat, Iceta va començar a destacar al partit per la seva capacitat de gestió interna i coordinació orgànica, i des de 1984 va ocupar càrrecs a la direcció que anaven en aquesta línia: des de l’organització de campanyes electorals fins a la vertebració del partit, passant pel disseny i gestió de l’estructura interna i de la construcció ideològica d’un PSC recent nascut enmig d’una democràcia encara molt jove —i un sistema autonòmic encara fràgil.

Miquel Iceta, forjat com a ideòleg i estratega socialista

En paral·lel, Iceta va iniciar el seu fogueig en la política institucional. Ho va fer des de la base, com a regidor de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat entre 1987 i 1991, quan l’alcalde de la ciutat era José Montilla. Iceta ha mantingut sempre una excel·lent relació amb totes les famílies del PSC, i ha estat la mà dreta del mateix president Montilla, així com de Josep Borrell, el president Maragall o Narcís Serra. Al seu costat, Iceta es va forjar com el gran ideòleg del PSC.

Va ser precisament Narcís Serra qui va empènyer Iceta al seu creixement definitiu com a cap pensant del socialisme, no tan sols a Catalunya, sinó també a escala estatal. El 1991, quan Serra va ser nomenat vicepresident del govern espanyol, Miquel Iceta va fer el salt a Madrid per ocupar la direcció del Departament d’Anàlisi del gabinet de la Presidència, una de les posicions privilegiades de l’anomenat ‘sottogoverno’, des d’on s’encarregava de dirigir el rumb de Moncloa.

Iceta va ser, doncs, un dels anomenats «fontaneros» del govern de Felipe González, on es va mantenir fins a les acaballes de la seva etapa al govern. Quan Serra va haver de plegar com a vicepresident, Iceta es va mantenir a la segona línia de l’executiu estatal com a subdirector del gabinet de González. Fins el 1996, Miquel Iceta es va convertir en un dels estrategues clau del socialisme a l’Estat espanyol. La seva intel·ligència política, fruit inequívoc de l’experiència que arrossega, és un dels trets més característics d’un home que encara trigaria molts anys a liderar.

L’etern ‘segon’ del socialisme català

Després d’una breu etapa com a diputat al Congrés (1996-1999), Miquel Iceta va retornar a Catalunya com a segona espasa del nou líder del PSC, Pasqual Maragall. Al 2003, amb l’entrada del PSC al Palau de la Generalitat, Iceta va assumir el càrrec de portaveu del grup parlamentari socialista, sempre a l’ombra del Govern, i la principal vicesecretaria del partit. Iceta era l’etern segon: sempre en primera línia, però mai en un paper de lideratge principal.

La seva reconeguda experiència li va valdre per ser ponent de l’Estaut d’autonomia de 2006 i al partit també va poder gaudir d’un càrrec molt poc visible, però que encaixava a la perfecció amb el seu perfil: la presidència del ‘think tank’ del PSC, la Fundació Rafael Campalans. Iceta va mantenir-se en la segona línia de foc al partit i al Parlament durant tota la primera dècada del segle.

Amb l’adeu de José Montilla i la pèrdua de la Generalitat, el 2010, el PSC entra en una crisi s’accentua amb la posada en marxa del procés sobiranista que entoma el president Mas. El terreny de joc del dret a decidir agafa el PSC amb el pas canviat: poc definit, a mig camí entre els extrems i amb un lideratge, el de Pere Navarro, massa poc consolidat per a embestides tan fortes. La polarització perjudica el centre i els socialistes catalans són els principals damnificats de la primera etapa del ‘processisme’.

L’Iceta líder: l’home que ha reflotat el PSC

Després de quedar-se amb 20 diputats a les eleccions de 2012, el PSC no troba el to i el seu primer secretari, Pere Navarro, acaba caient. En un moment extremadament difícil per al partit, Miquel Iceta es decideix a fer el pas. És l’únic a presentar candidatura per convertir-se en el líder del PSC: l’etern ideòleg, l’home de la segona línia, el de la sala de màquines; prenia ara la iniciativa per convertir-se en un líder.

Ja fa més de sis anys que Iceta lidera el PSC: des del mes de juliol de 2014. Sota el seu mandat, els socialistes s’han enfrontat a dues consultes —9-N i 1-O—, a tres governs —Mas, Puigdemont i Torra— i a dues eleccions catalanes, que aviat seran tres —2015, 2017 i 2021. Iceta ha liderat el PSC en el moment més complex pel qual ha passat la política catalana en els darrers anys: extrema convulsió, marcada polarització i poc —o gens— d’espai per a l’entesa i la moderació, que fins i tot han estat motiu de burla.

Enmig del panorama, però, un PSC que semblava en perill ha acabat reflotant. Després de tocar fons amb 16 diputats el 2015 i d’una lleugera crescuda el 2017, les enquestes li auguren, de cara al 14 de febrer, el mèrit de ser el partit que experimentarà un creixement més gran. Els socialistes es podrien situar en 25 diputats i, a tres mesos dels comicis, hi ha marge per un eixamplament que els permeti trepitjar els talons a l’independentisme: el PSC s’ha consolidat, doncs, com l’alternativa de Govern a JxCat i ERC i podria donar la sorpresa, enquestes en mà, a les properes eleccions al Parlament.

Tot plegat, després de sis anys de lideratge d’un Miquel Iceta que ha demostrat no tan sols capacitat per ser la ment pensant del socialisme català, sinó també fusta per liderar el partit malgrat les complicades circumstàncies. Potser Illa és el futur del partit, però Iceta és el present d’un PSC que encara té moltes coses a dir a la política catalana en els pròxims mesos. De moment, en tornarà a ser el candidat per tercera vegada consecutiva.


Comentaris

envia el comentari