El Tribunal Suprem ha confirmat l'absolució d'una dona acusada d'abusar sexualment d'un menor de 13 anys a Girona, amb el qual havia contactat a través de Facebook, en considerar que no hi ha proves suficients per acreditar que F.S. M. va tenir coneixement que el nen tenia menys de 16 anys, edat legal per a donar consentiment sexual.
La Sala penal de l'alt tribunal ha desestimat el recurs interposat per la mare del menor contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dictada el novembre de 2018, que revocava la condemna de 10 anys de presó per un delicte continuat d'abusos sexuals a un menor de 16 anys. Paral·lelament, el Suprem confirmava al mateix temps l'absolució del delicte continuat de contactar amb el menor per a concertar i mantenir trobades sexuals que va acordar l'Audiència Provincial de Girona.
F.S. M., de nacionalitat hondurenya, va ser jutjada el març del 2018 per haver contactat entre novembre de 2015 i octubre de 2016 presumptament amb quatre menors «amb la intenció de satisfer els seus desitjos sexuals». Va utilitzar fins a tres identitats falses a Facebook, com Valeria Amor Amor, Laura Helen Linder i Melani Guerrer Vasquez, segons consta en els fets provats de la sentència.
Absolta d'altres tres casos
L'Audiència Provincial va condemnar a l'acusada per un únic cas, relacionat amb el menor J.J.M., que en el moment dels fets tenia 13 anys. En dos dels altres casos no consta que les proposicions sexuals arribessin a realitzar-se, mentre que en un tercer no s'ha pogut comprovar que l'acusada sabés que aquest no tenia encara els 16, per la qual cosa va ser absolta.
En el cas concret pel qual va ser condemnada a 10 anys de presó per un delicte continuat d'abús sexual, segons relata la resolució, F.S. M. va proposar en els seus contactes cibernètics «tenir una cita a casa d'una cosina», que en realitat era el seu domicili en la localitat gironina de Salt. Segons la sentència, l'acusada va advertir que J.J.M. «no tenia setze anys» i encara sent conscient d'això després de diverses trobades van mantenir relacions sexuals, sense que consti intimidació o que l'obligués.
L'acusada F.S.M va recórrer la seva condemna, que va ser estimada per la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i va acordar absoldre-la en considerar que no va quedar «acreditat que l'acusada fora plenament conscient que el menor J.J.M. tingués menys de 16 anys en el moment en què va realitzar els fets». En contra d'aquesta sentència, la mare del nen va acudir al Tribunal Suprem.
No es poden tenir en compte proves que no han estat admeses
Els magistrats de l'alt tribunal comparteixen els arguments del TSJC i afirmen que l'Audiència Provincial no va poder tenir en compte l'exploració judicial realitzada al menor durant la instrucció quan aquesta prova no va ser admesa en el judici, malgrat que la Fiscalia i l'acusació particular va sol·licitar la seva reproducció. Es dona la circumstància que el tribunal va considerar que el visionament de l'enregistrament de l'exploració judicial era improcedent perquè el menor havia estat citat a la vista oral.
No obstant això, subratlla la Sala, sí que va fer ús d'ella per a arribar a la conclusió que «la persona que apareix en pantalla és clarament un nen, un nen i no un adolescent, una persona que sens dubte no té 16 anys», per la qual cosa infereix que l'acusada no podia desconèixer que no tenia l'edat establerta pel legislador per a donar consentiment legal.
Considerar les declaracions de testimonis
«Van poder haver pres en consideració altres aspectes probatoris, com les declaracions testificals de les companyes de pis de l'acusada, però el cas és que es van decidir per rescatar tal enregistrament per a obtenir la meritada convicció judicial», retreu el Suprem. En aquest sentit, recorda que l'article 726 de la Llei d'Enjudiciament Criminal regula que els jutges poden «mantenir contacte» amb la documental que obra en el sumari d'una causa, sempre que hagi estat admesa com a prova.
Així, explica que «encara que sembli elemental» no admetre una prova relacionada amb el menor quan aquest compareixerà en el judici, havia d'haver-se acceptat perquè podia «cobrar interès probatori». No només per a sol·licitar aclariments quan hi hagi contradiccions, sinó també per a usar el material com a possibilitat perquè l'acusada pogués «prendre consciència de l'edat del menor», conclou la sentència.