Quan va saber que li quedaven dos anys de vida, el fotògraf Carlos Caraglia va tornar al mar de Frouxeira (La Corunya) per passar els últims dies. Allà va ser on va créixer, on va forjar el seu caràcter i on van començar a anomenar-lo 'Bacalao'. Ha mort amb 52 anys, acompanyat pels seus.
Carlos era un fotògraf i realitzador audiovisual, però sobretot un aventurer que sempre tenia projectes al cap. Per això quan li van diagnosticar un tumor cerebral i li van donar dos anys de vida, es va proposar emprendre la seva última aventura. Volia gravar un documental sobre els seus últims mesos.
Els que van conèixer 'Bacalao', van treballar al seu costat o van viure amb ell, senten ara un buit impossible d'omplir. EL recorden com algú ple d'energia, sempre optimista i preparat per a l'aventura. Se'n va anar en companyia de la persona que més estimava, la seva parella Matilde, mirant a la mort als ulls.
Conegut pels seus documentals
Carlos Caraglia va néixer a Anglaterra, però va créixer a A Frouxeira, Valdoviño, on va establir una estreta relació amb el mar. De jove va salvar moltes vides com a socorrista i va treballar com a instructor de busseig. El seu caràcter intrèpid el va portar a anar per primer cop a l'Antàrtida, en un viatge de supervivència.
Va ser aleshores quan va néixer la seva passió per la fotografia i la naturalesa salvatge. Ja com a fotògraf va voler denunciar les conseqüències del canvi climàtic, impuls del qual van néixer nombrosos reportatges gràfics i audiovisuals. Hi queden testimonis com El Viaje Polar, que porten el seu segell personal.
La seva obra més coneguda és El lado humano, un documental emès a Filmin sobre la lluita contra el coronavirus les primeres setmanes del confinament. El seu darrer documental havia de ser el de la mort. Quan li van dir que tenia un tumor cerebral, es va proposar gravar Mis últimos dos años.
Volia gravar un últim documental
Va ser el mes d'agost passat quan els metges li van diagnosticar un tumor cerebral amb mal pronòstic. Després de sotmetre's a una complicada intervenció, li van dir que li quedaven com molts dos anys. Ha sobreviscut deu mesos, durant els quals va continuar pensant en els seus projectes.
Els que l'han acompanyat en el seu últim viatge asseguren que va ser un exemple de fermesa, sense queixar-se ni una sola vegada. El seu germà Tino va ser testimoni de l'optimisme amb què va afrontar el seu nefast destí. Era «l'alegria absoluta», recorda algú que sempre va viure a la seva manera amb una gran personalitat.
Les seves passions eren la fotografia, els gossos i la natura, i es veia a si mateix com «un peix salvatge que lluita pels seus somnis». Per això mai no va tenir por de la mort. Es veia com un afortunat que havia tingut la sort de complir els seus somnis al costat de les persones que estimava.
Volia viure al màxim fins al final
Carlos tenia clar que volia morir al costat dels seus i a prop del mar, el mateix mar que el va veure créixer i forjar els seus somnis. Per això va decidir passar els seus últims mesos al mar d'A Frouxeira. Els que han estat al seu costat asseguren que va ser feliç fins a l'últim sospir al costat de l'amor de la vida, Matilde.
«Que bé que he fet a viure el que he volgut viure», va dir el mateix Carlos en una de les seves darreres entrevistes. Lluny de deprimir-se, el compte enrere hi va exercir un impuls per continuar fent fins al final allò que el feia feliç. «Vull viure amb la mateixa intensitat», va dir en conèixer el diagnòstic fatal.
Carlos va veure els seus darrers dos anys com «un temps extra que em sembla meravellós» i que volia aprofitar. Quan va plantejar la idea del documental va captar l'atenció de les grans distribuïdores. És l'únic projecte que Carles Caraglia no ha pogut dur a terme, en una vida plena de somnis complerts.