La història de la Maria — nom fictici per preservar la intimitat de la protagonista — comença com la de qualsevol altra nena fins que un monstre, que malauradament era el seu pare, va acabar amb la seva innocència: «Vaig créixer amb abusos sense saber-ho, sabia tractar-me de tal manera que jo ho veia com un joc però sabia que allò no estava bé», explica a 'CatalunyaDiari'.
I és que «des que duia bolquers», la Maria va créixer amb la por que algú descobrís el seu secret, allò que únicament podien compartir ella i el seu progenitor sense que acabés d'entendre per què li succeïa a ella. «Al cap i a la fi, un nen acaba sent conscient de tot però clar, era el meu pare i jo l'estimava». Cinquanta anys després, encara incrèdula, intenta trobar-hi una explicació: «Suposo que amb les seves mentides, les bromes i les llaminadures que sempre em comprava, jo l'admirava» cosa que la feia obviar que, en el fons, «no m'agradava el que feia. No estava bé».
Imposar-se a la por
«Als 7 o 8 anys em van sortir unes berrugues a la vagina i la meva mare em va dur al pediatre. Els metges em van intentar treure la veritat, preguntant-me si algú m'havia tocat allà. Jo em vaig negar en repetides vegades. Tenia pànic». Malgrat tot, finalment la Maria va fer front a aquella por terrible que la turmentava des que era un nadó.
Una tarda, el pare de la Maria la va dur al seu taller, lloc on era habitual que patís aquests abusos, però aquell dia, era diferent: «Jo tenia 11 o 12 anys. El vaig mirar als ulls, el vaig espitjar, i li vaig dir que no volia que em fes mai més allò». A partir d'aquell moment, es va negar a veure el seu pare. Mai més ha tornat a saber res d'ell.
Ajudar a futures «supervivents»
Anys després, la Maria ha volgut donar a conèixer el seu testimoni a través del 'CatalunyaDiari' per encoratjar les persones que estiguin vivint — o hagin viscut — una situació similar. Afirma que no s'han de sentir envaïdes per la vergonya, que cal imposar-se i dir «prou».
La Maria ara viu feliç a Barcelona malgrat tenir aquest llast del seu passat al qual s'ha pogut sobreposar, sobretot, per una premissa de vida que vol que es facin seva les persones que se sentin identificades amb la seva història: «No va ser culpa teva. És gent malalta. Si en vas ser víctima, no et pots permetre emmalaltir tu també. Ets una supervivent».