Laura Paredes, voluntària de la Creu Roja Tarragona

Tarragonines al peu del canó: la lluita contra la pandèmia, en mans de dones

El múscul femení, gran símbol de la lluita contra la Covid-19 | Les desigualtats de gènere es tornen a accentuar durant l'any de la pandèmia

La força, la resiliència, la valentia, la prudència o la salut són monuments que necessiten el femení  per poder-se conjugar. Com la valentia, la ciència, la vocació, la pedagogia o fins i tot la llibertat  que algun dia caldrà recuperar sense embuts. Aquest dilluns és vuit de març, Dia Internacional de la Dona, i les imatges colpidores de manifestacions  massives de cada any hauran de fer guaret a causa, justificada, de la severitat de la pandèmia  més greu del darrer segle. No calen gaires explicacions més.

Tens Telegram? Afegeix-te gratis al canal de TarragonaDigital: les millors fotos i vídeos, les últimes hores i ara també pots comentar! CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

És en aquest any d'emergència quan tots i totes hem hagut de confiar en la delicadesa i en la professionalitat  de les mans que ens han sostingut i ens sostenen, encara, sense excepció. Unes mans a disposició de les cures, l'atenció sanitària, el teixit social o els serveis bàsics com la neteja  que —i ja sol passar— destaquen per una àmplia majoria de dones, que simbolitzen com ningú la lluita i la resistència  davant un virus que ha decidit capgirar-ho tot com ningú pensàvem que es podria capgirar.

Malgrat el fort accent femení en la resposta a l'emergència, l'argument no ha servit per reduir les desigualtats  per raó de gènere, per erradicar unes  violències que han trobat en els confinaments un aliat per emergir dels inferns ni per aprimar o cosir una bretxa salarial  entre homes i dones que continua per sobre del 20%. És per això que, en plena sintonia amb un vuit de març prudent però reivindicatiu, des de l'equip de TarragonaDigital avui homenatgem totes les dones  que segueixen al peu del canó (a la llum i també a l'ombra) a través de sis històries significatives arreu del Camp de Tarragona.

Marta Pujol, vacunadora: «És l'hora de fer el salt de l'angoixa a l'esperança»

Marta Pujol, infermera i vacunadora contra la Covid-19 a Tarragona
La Marta Pujol vacuna contra la Covid-19 a centres sanitaris de Tarragona i Salou | Àngel Ullate

«La manera de fer que les coses canviïn  passa per educar els nostres fills des de ben petits en la bona direcció», assegura la Marta Pujol entre la delicadesa i la contundència. És mare, infermera i fa dues setmanes que posa vacunes contra la Covid-19 a persones dependents o majors de 80 anys a Salou  i a Tarragona. Nota «la il·lusió, l'emoció i els braços oberts» dels primers vacunats, per a qui la immunitat suposa el passaport a «tornar a veure a la família» després d'un any massa llarg.

Després d'uns mesos «de l'angoixa i de la por de no saber si estàvem portant la malaltia a casa» per atendre als més fràgils, avui treu pit de constatar com les seves companyes d'equip «hem liderat molts dels processos de lluita contra la pandèmia», amb l'orgull i la convicció «que la vocació i l'empatia sempre compensen». La Marta no amaga que sent «la  responsabilitat» de ser un esgraó clau en la lluita contra el virus, i creu que aquestes vacunes són l'impàs «de l'angoixa a l'esperança» per deixar enrere el malson. Se li escapa un «per fi».

Matisa que la injecció  de les primeres dosis «no significa que això s'hagi acabat ni que es pugui abaixar la guàrdia», i encara recorda amb emoció «aquells balcons plens d'aplaudiments que ens recordaven que no estàvem soles». Sap que no té màgia  a les mans ni una solució a tots els mals, però també sap que el pas endavant de cada punxada és suficient per retornar el somriure  als qui més l'han trobat a faltar. Les mans de la Marta i les de l'equip que l'envolta, certament, vacunen esperança.

Carmen Socias, netejadora: «És clar que som imprescindibles!»

La Carmen Socias és personal de neteja a l'Hospital Sociosanitari Francolí
Fa més de 30 anys que la Carmen Socias treballa netejant centres sanitaris a Tarragona | Àngel Ullate

Aquest 2021 fa trenta-quatre anys que les mans de la Carmen Socias s'encarreguen de part de la neteja en alguns dels epicentres de la salut pública de Tarragona. Abans a l'històric Casablanca, ara a l'Hospital Sociosanitari Francolí. La Carmen va superar la Covid-19  durant la primera onada de la pandèmia, al mes d'abril, i assegura que no oblidarà «el dolor  de veure tantes famílies perdent familiars sense poder acomiadar-se». Confessa que no ha sentit por  en l'accepció més estricta del terme, però que «l'estrès i els nervis de sentir-te en primera línia i a cegues» sí que fa cicatriu.

La Carmen no és l'única membre del personal de neteja que va patir la infecció mentre s'hi exposava per raons laborals. «Nosaltres entràvem i entrem a les habitacions perquè cal fer-ho per  desinfectar», explica, «per tal que tota la resta de professionals puguin també fer la seva feina en el benefici  de tothom». No amaga que sempre l'ha cansat molt «sentir-te el darrer esgraó» per part «d'aquells que sempre et miren des de dalt», però avui ho té clar. «És clar, que l'equip de neteja som imprescindibles!», es reafirma.

La Carmen Socias té cinquanta-cinc anys i una fortalesa  que sembla de vidre. Com la de tothom. Es desmarca dels elogis i els aplaudiments, recorda que «jo només sóc una persona que compleix amb la seva feina, amb les meves pors i amb els meus sentiments» i estira de les orelles a aquells qui sembla «que no han après res de res» en el darrer any. Ella dubta que «la gent se'n recordi  de nosaltres» quan passi el xoc, però no sembla preocupada. «A mi, és que sempre m'ha agradat  la meva feina», es justifica, en veu baixa.

Laura Paredes, voluntària: «La vulnerabilitat requereix molta empatia»

Laura Paredes, voluntària de la Creu Roja Tarragona
El voluntariat a la Creu Roja ha hagut de suportar una de les grans càrregues emocionals de l'any | Alba Rodríguez / Creu Roja

«T'hi has fixat mai, en quantes emocions  et poden arribar a través d'una mirada?», pregunta la veu dolça i cansada de la Laura Paredes. És montblanquina, té 28 anys i enguany ha protagonitzat una de les fotografies de l'any mentre feia de voluntària  de la Creu Roja a l'alberg de persones  sense sostre que Tarragona va improvisar al pavelló esportiu del Serrallo. «Sempre he sentit que puc aportar el meu granet de sorra per millorar la qualitat de vida de qui no té cobertes ni les necessitats més bàsiques», opina, amb l'única ambició «d'obrir una mica d'esperança en mig de tanta tristesa». El darrer any ha posat molt a prova (és un eufemisme) els esgraons més fràgils i vulnerables  de la nostra societat.

«Hem detectat moltíssimes necessitats  i urgències  importants alhora», repassa, «des de l'atenció alimentària, la salut, la psico-social o la de trobar un sostre on dormir». La Laura es confessa «espantada i entristida per tot el que ara començarà a venir», i el lament és coherent amb el que ja havien anat exposant les veus més mediàtiques del teixit social des de la passada primavera. L'emergència social serà molt més profunda que la sanitària. I ella té molt clar que tornarà, quan les forces li permetin, al peu del canó per posar-se a disposició de qui més ho necessiti.

La Laura té la impressió que «la consciència solidària  de cooperació i suport» s'està difuminant, cosa que no acaba d'entendre del tot. «Sé que és molt difícil que aprenguem a valorar  tot el que tenim», reflexiona, «però veure com cada vegada hi ha més famílies  en una posició clarament fràgil ens hauria d'obligar a afinar la visió». Considera que «la pobresa  dispara la vulnerabilitat», i que «aquesta vulnerabilitat  requereix molta empatia» per part del conjunt de la societat. Menys fredor, més humans. Que fins i tot les persones més esgotades també necessiten una abraçada  per recuperar la direcció.

Anna Rull, investigadora: «Si s'abandona la recerca, ens quedem sense solucions»

La doctora Anna Rull, investigadora a l'IISPV de Tarragona
L'Anna Rull representa la importància de la recerca i la investigació per plantar cara a la pandèmia | Àngel Ullate

L'Anna Rull és una de les investigadores amb més projecció  de les comarques de Tarragona, i està convençuda que «no hi ha recompensa més gran que ser útil» als altres. Des del seu despatx a l'Institut d'Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV), l'Anna treballa ara en un projecte que aspira a anticipar-se a l'evolució de la Covid-19 i a preveure el grau de severitat de la malaltia d'acord amb una sèrie de biomarcadors  que hi donen pistes. «Fer recerca és esgotador quan no ens permet una economia  estable als qui ho volem intentar», retreu, visiblement enfadada, als responsables de torn.

«Hem d'entendre que si es deixa la recerca  abandonada, tots plegats ens quedem sense solucions», avisa l'Anna. Les crítiques a la manca de recursos  per a investigació són endèmiques, les que denuncien desigualtats  de gènere a l'hora d'accedir a càrrecs de lideratge també. «És molt probable que els homes  tinguin més facilitats per acabar liderant i les dones  anem perdent la visibilitat», reflexiona, «i hàgim de lluitar fins i tot per recordar que les investigadores  també existim». Confia que «a la llarga, vagi canviant» la dinàmica i la correlació es vagi equiparant.

L'Anna veu clar que «la pandèmia  ens ha fet molt més conscients de les nostres pròpies debilitats», però opina que «el desgast  i el cansament són tan elevats que ens ho posarà difícil per aprendre» alguna cosa. Demana més recursos, més confiança, més ciència i més consciència. La doctora Rull sap que són les dones que avui fan ciència les qui animaran, a través del seu exemple, a les científiques  que ens faran millors a tots en el dia de demà.

Mercè Gisbert, mestra: «L'educació i la cultura necessiten lideratge per poder-nos salvar»

Mercè Gisbert, en una entrevista al seu despatx amb Tarragona Digital
Mercè Gisbert és professora de futures professores a la Universitat Rovira i Virgili (URV) | Àngel Ullate

Mestra de mestres. La Mercè Gisbert és doctora en Ciències de l'Educació, experta en Tecnologies  Aplicades i lamenta que hagi quedat clar «que ningú tenia ni té un pla per al nostre model d'educació» quan tot va saltar pels aires. Confessa que «la tecnologia  em va salvar» en els dies de menys contacte exterior, argumenta que «la normalitat  que coneixíem abans ja no tornarà més» i apunta que «les habilitats  mai són innates», ni per a docents ni per als alumnes. Forma futurs professors, i és la primera a reconèixer que «la sorpresa  dels primers dies em va deixar descol·locada».

La Mercè es desfà en elogis cap a «l'esforç immens d'un professorat que ha fet tot el que es podia fer», i lamenta que en un any on s'ha parlat tant d'educació «cal molt més rigor  en molts articles o editorials que han dit el que em temo que volien dir». Les crítiques  als docents, considera, han estat injustes malgrat ser evident «que tenim moltíssima feina a fer». Conclou que «ni una bona part del professorat  és digitalment competent, ni ho és bona part del nostre alumnat». Matisa que 'alfabetitzat' i 'competent' són coses ben diferents, i considera que «aquest és el gran repte: fer servir tot això que sabem per aplicar-lo a aprendre millor».

Amb accent ebrenc, la Mercè confia que aprenentatges  com la implicació educativa de les famílies, la consciència d'incorporar la tecnologia o la necessitat de vertebrar un projecte  són bones eines per a una transformació  educativa que fa anys que reclama de forma activa. Estira de les orelles, però, als qui prenen les decisions finals. «Estem d'acord que l'educació i la cultura són qui ens han de salvar, però necessiten lideratge i recursos per poder-ho fer», exclama. I és pregunta amb una decepció  immensa quants minuts de la darrera campanya electoral van destinar-se a parlar de la urgència de revisar el model educatiu del nostre país.

Teresa Auguet, doctora: «Un lideratge femení prefereix el consens a la imposició»

La doctora Teresa Auguet, cap de Medicina Interna a l'Hospital Joan XXIII
La doctora Teresa Auguet és la cap de Medicina Interna a l'Hospital Joan XXIII | Àngel Ullate

«Calen més lideratges femenins, no perquè siguin millors que els masculins sinó perquè són senzillament diferents», opina la doctora Teresa Auguet. Ella és la cap de Medicina Interna a l'Hospital Joan XXIII de Tarragona, un dels pocs centres on veure noms femenins als càrrecs de responsabilitat no és una quimera estranya. La tònica general és que «hi ha moltes dones que estudien Medicina  i molt poques que la liderin», essencialment frenades per l'exigència de la vida familiar. «Un lideratge femení sempre prefereix el consens  a la imposició», explica. No s'acontenta a ser l'excepció, en un nou món obligat a reescriure  les normes.

La doctora Auguet recorda el darrer any «amb angoixa  i en equip», i té claríssim que «no estàvem preparats» per assumir la situació límit  que va destrossar la porta d'entrada. «Juntament amb les UCI, el pes més important de la Covid-19 ha anat a parar al nostre servei de Medicina Interna», explica, «on no hem donat l'abast per molt que volguéssim». A la salut pública, la doctora Auguet hi soma la mental. «Això és una cursa  de fons!», fa el símil, distesa.

La Teresa no amaga que la seva «és una feina molt dura i meravellosa», i allarga la mà a les noves generacions «perquè necessitem gent bona» disposada a deixar-se la pell pels altres. Recorda que «si hem escollit aquesta professió  és perquè ens encanta», no s'ha sentit mai sola al peu del canó «perquè tots i cadascú de nosaltres ha estat fent la seva part, el que havia de fer», i demana «un monument» per a les  dones invisibles que han donat el 200%, «mentre elles també tenien les mateixes pors». I s'adreça als inoportuns  per explicar-los que «ja està bé de preguntar-nos pel carrer allò de Ui, és una dona... podrà?», etziba. La doctora sap —i l'evidència així ho argumenta— que la resposta sempre és un sí.