La força, la resiliència, la valentia, la prudència o la salut són monuments que necessiten el femení per poder-se conjugar. Com la valentia, la ciència, la vocació, la pedagogia o fins i tot la llibertat que algun dia caldrà recuperar sense embuts. Aquest dilluns és vuit de març, Dia Internacional de la Dona, i les imatges colpidores de manifestacions massives de cada any hauran de fer guaret a causa, justificada, de la severitat de la pandèmia més greu del darrer segle. No calen gaires explicacions més.
[predef-nofollow]telegramtgndigital-604[/predef-nofollow]
És en aquest any d'emergència quan tots i totes hem hagut de confiar en la delicadesa i en la professionalitat de les mans que ens han sostingut i ens sostenen, encara, sense excepció. Unes mans a disposició de les cures, l'atenció sanitària, el teixit social o els serveis bàsics com la neteja que —i ja sol passar— destaquen per una àmplia majoria de dones, que simbolitzen com ningú la lluita i la resistència davant un virus que ha decidit capgirar-ho tot com ningú pensàvem que es podria capgirar.
Malgrat el fort accent femení en la resposta a l'emergència, l'argument no ha servit per reduir les desigualtats per raó de gènere, per erradicar unes violències que han trobat en els confinaments un aliat per emergir dels inferns ni per aprimar o cosir una bretxa salarial entre homes i dones que continua per sobre del 20%. És per això que, en plena sintonia amb un vuit de març prudent però reivindicatiu, des de l'equip de TarragonaDigital avui homenatgem totes les dones que segueixen al peu del canó (a la llum i també a l'ombra) a través de sis històries significatives arreu del Camp de Tarragona.
Marta Pujol, vacunadora: «És l'hora de fer el salt de l'angoixa a l'esperança»
«La manera de fer que les coses canviïn passa per educar els nostres fills des de ben petits en la bona direcció», assegura la Marta Pujol entre la delicadesa i la contundència. És mare, infermera i fa dues setmanes que posa vacunes contra la Covid-19 a persones dependents o majors de 80 anys a Salou i a Tarragona. Nota «la il·lusió, l'emoció i els braços oberts» dels primers vacunats, per a qui la immunitat suposa el passaport a «tornar a veure a la família» després d'un any massa llarg.
Després d'uns mesos «de l'angoixa i de la por de no saber si estàvem portant la malaltia a casa» per atendre als més fràgils, avui treu pit de constatar com les seves companyes d'equip «hem liderat molts dels processos de lluita contra la pandèmia», amb l'orgull i la convicció «que la vocació i l'empatia sempre compensen». La Marta no amaga que sent «la responsabilitat» de ser un esgraó clau en la lluita contra el virus, i creu que aquestes vacunes són l'impàs «de l'angoixa a l'esperança» per deixar enrere el malson. Se li escapa un «per fi».
Matisa que la injecció de les primeres dosis «no significa que això s'hagi acabat ni que es pugui abaixar la guàrdia», i encara recorda amb emoció «aquells balcons plens d'aplaudiments que ens recordaven que no estàvem soles». Sap que no té màgia a les mans ni una solució a tots els mals, però també sap que el pas endavant de cada punxada és suficient per retornar el somriure als qui més l'han trobat a faltar. Les mans de la Marta i les de l'equip que l'envolta, certament, vacunen esperança.
Carmen Socias, netejadora: «És clar que som imprescindibles!»
Aquest 2021 fa trenta-quatre anys que les mans de la Carmen Socias s'encarreguen de part de la neteja en alguns dels epicentres de la salut pública de Tarragona. Abans a l'històric Casablanca, ara a l'Hospital Sociosanitari Francolí. La Carmen va superar la Covid-19 durant la primera onada de la pandèmia, al mes d'abril, i assegura que no oblidarà «el dolor de veure tantes famílies perdent familiars sense poder acomiadar-se». Confessa que no ha sentit por en l'accepció més estricta del terme, però que «l'estrès i els nervis de sentir-te en primera línia i a cegues» sí que fa cicatriu.
La Carmen no és l'única membre del personal de neteja que va patir la infecció mentre s'hi exposava per raons laborals. «Nosaltres entràvem i entrem a les habitacions perquè cal fer-ho per desinfectar», explica, «per tal que tota la resta de professionals puguin també fer la seva feina en el benefici de tothom». No amaga que sempre l'ha cansat molt «sentir-te el darrer esgraó» per part «d'aquells que sempre et miren des de dalt», però avui ho té clar. «És clar, que l'equip de neteja som imprescindibles!», es reafirma.
La Carmen Socias té cinquanta-cinc anys i una fortalesa que sembla de vidre. Com la de tothom. Es desmarca dels elogis i els aplaudiments, recorda que «jo només sóc una persona que compleix amb la seva feina, amb les meves pors i amb els meus sentiments» i estira de les orelles a aquells qui sembla «que no han après res de res» en el darrer any. Ella dubta que «la gent se'n recordi de nosaltres» quan passi el xoc, però no sembla preocupada. «A mi, és que sempre m'ha agradat la meva feina», es justifica, en veu baixa.
Laura Paredes, voluntària: «La vulnerabilitat requereix molta empatia»
«T'hi has fixat mai, en quantes emocions et poden arribar a través d'una mirada?», pregunta la veu dolça i cansada de la Laura Paredes. És montblanquina, té 28 anys i enguany ha protagonitzat una de les fotografies de l'any mentre feia de voluntària de la Creu Roja a l'alberg de persones sense sostre que Tarragona va improvisar al pavelló esportiu del Serrallo. «Sempre he sentit que puc aportar el meu granet de sorra per millorar la qualitat de vida de qui no té cobertes ni les necessitats més bàsiques», opina, amb l'única ambició «d'obrir una mica d'esperança en mig de tanta tristesa». El darrer any ha posat molt a prova (és un eufemisme) els esgraons més fràgils i vulnerables de la nostra societat.
«Hem detectat moltíssimes necessitats i urgències importants alhora», repassa, «des de l'atenció alimentària, la salut, la psico-social o la de trobar un sostre on dormir». La Laura es confessa «espantada i entristida per tot el que ara començarà a venir», i el lament és coherent amb el que ja havien anat exposant les veus més mediàtiques del teixit social des de la passada primavera. L'emergència social serà molt més profunda que la sanitària. I ella té molt clar que tornarà, quan les forces li permetin, al peu del canó per posar-se a disposició de qui més ho necessiti.
La Laura té la impressió que «la consciència solidària de cooperació i suport» s'està difuminant, cosa que no acaba d'entendre del tot. «Sé que és molt difícil que aprenguem a valorar tot el que tenim», reflexiona, «però veure com cada vegada hi ha més famílies en una posició clarament fràgil ens hauria d'obligar a afinar la visió». Considera que «la pobresa dispara la vulnerabilitat», i que «aquesta vulnerabilitat requereix molta empatia» per part del conjunt de la societat. Menys fredor, més humans. Que fins i tot les persones més esgotades també necessiten una abraçada per recuperar la direcció.
Anna Rull, investigadora: «Si s'abandona la recerca, ens quedem sense solucions»
L'Anna Rull és una de les investigadores amb més projecció de les comarques de Tarragona, i està convençuda que «no hi ha recompensa més gran que ser útil» als altres. Des del seu despatx a l'Institut d'Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV), l'Anna treballa ara en un projecte que aspira a anticipar-se a l'evolució de la Covid-19 i a preveure el grau de severitat de la malaltia d'acord amb una sèrie de biomarcadors que hi donen pistes. «Fer recerca és esgotador quan no ens permet una economia estable als qui ho volem intentar», retreu, visiblement enfadada, als responsables de torn.
«Hem d'entendre que si es deixa la recerca abandonada, tots plegats ens quedem sense solucions», avisa l'Anna. Les crítiques a la manca de recursos per a investigació són endèmiques, les que denuncien desigualtats de gènere a l'hora d'accedir a càrrecs de lideratge també. «És molt probable que els homes tinguin més facilitats per acabar liderant i les dones anem perdent la visibilitat», reflexiona, «i hàgim de lluitar fins i tot per recordar que les investigadores també existim». Confia que «a la llarga, vagi canviant» la dinàmica i la correlació es vagi equiparant.
L'Anna veu clar que «la pandèmia ens ha fet molt més conscients de les nostres pròpies debilitats», però opina que «el desgast i el cansament són tan elevats que ens ho posarà difícil per aprendre» alguna cosa. Demana més recursos, més confiança, més ciència i més consciència. La doctora Rull sap que són les dones que avui fan ciència les qui animaran, a través del seu exemple, a les científiques que ens faran millors a tots en el dia de demà.
Mercè Gisbert, mestra: «L'educació i la cultura necessiten lideratge per poder-nos salvar»
Mestra de mestres. La Mercè Gisbert és doctora en Ciències de l'Educació, experta en Tecnologies Aplicades i lamenta que hagi quedat clar «que ningú tenia ni té un pla per al nostre model d'educació» quan tot va saltar pels aires. Confessa que «la tecnologia em va salvar» en els dies de menys contacte exterior, argumenta que «la normalitat que coneixíem abans ja no tornarà més» i apunta que «les habilitats mai són innates», ni per a docents ni per als alumnes. Forma futurs professors, i és la primera a reconèixer que «la sorpresa dels primers dies em va deixar descol·locada».
La Mercè es desfà en elogis cap a «l'esforç immens d'un professorat que ha fet tot el que es podia fer», i lamenta que en un any on s'ha parlat tant d'educació «cal molt més rigor en molts articles o editorials que han dit el que em temo que volien dir». Les crítiques als docents, considera, han estat injustes malgrat ser evident «que tenim moltíssima feina a fer». Conclou que «ni una bona part del professorat és digitalment competent, ni ho és bona part del nostre alumnat». Matisa que 'alfabetitzat' i 'competent' són coses ben diferents, i considera que «aquest és el gran repte: fer servir tot això que sabem per aplicar-lo a aprendre millor».
Amb accent ebrenc, la Mercè confia que aprenentatges com la implicació educativa de les famílies, la consciència d'incorporar la tecnologia o la necessitat de vertebrar un projecte són bones eines per a una transformació educativa que fa anys que reclama de forma activa. Estira de les orelles, però, als qui prenen les decisions finals. «Estem d'acord que l'educació i la cultura són qui ens han de salvar, però necessiten lideratge i recursos per poder-ho fer», exclama. I és pregunta amb una decepció immensa quants minuts de la darrera campanya electoral van destinar-se a parlar de la urgència de revisar el model educatiu del nostre país.
Teresa Auguet, doctora: «Un lideratge femení prefereix el consens a la imposició»
«Calen més lideratges femenins, no perquè siguin millors que els masculins sinó perquè són senzillament diferents», opina la doctora Teresa Auguet. Ella és la cap de Medicina Interna a l'Hospital Joan XXIII de Tarragona, un dels pocs centres on veure noms femenins als càrrecs de responsabilitat no és una quimera estranya. La tònica general és que «hi ha moltes dones que estudien Medicina i molt poques que la liderin», essencialment frenades per l'exigència de la vida familiar. «Un lideratge femení sempre prefereix el consens a la imposició», explica. No s'acontenta a ser l'excepció, en un nou món obligat a reescriure les normes.
La doctora Auguet recorda el darrer any «amb angoixa i en equip», i té claríssim que «no estàvem preparats» per assumir la situació límit que va destrossar la porta d'entrada. «Juntament amb les UCI, el pes més important de la Covid-19 ha anat a parar al nostre servei de Medicina Interna», explica, «on no hem donat l'abast per molt que volguéssim». A la salut pública, la doctora Auguet hi soma la mental. «Això és una cursa de fons!», fa el símil, distesa.
La Teresa no amaga que la seva «és una feina molt dura i meravellosa», i allarga la mà a les noves generacions «perquè necessitem gent bona» disposada a deixar-se la pell pels altres. Recorda que «si hem escollit aquesta professió és perquè ens encanta», no s'ha sentit mai sola al peu del canó «perquè tots i cadascú de nosaltres ha estat fent la seva part, el que havia de fer», i demana «un monument» per a les dones invisibles que han donat el 200%, «mentre elles també tenien les mateixes pors». I s'adreça als inoportuns per explicar-los que «ja està bé de preguntar-nos pel carrer allò de Ui, és una dona... podrà?», etziba. La doctora sap —i l'evidència així ho argumenta— que la resposta sempre és un sí.