La baqueta colpejava suau aquell faristol robust i la vista de l’orquestra s’aixecava compassada, ben atenta, com una onada amable de mig estiu. La directora, amb un somriure orgullós, picava l’ullet a la filera de clarinets sabedora del passatge complicat que vindria, assajat dilluns si dimecres també, atapeïts en una saleta sorollosa i càlida.
El primer acord del concert de Nadal esborronava des de la concertino fins al ‘nen del triangle’, així li deien, al percussionista més petit de l’orquestra, esclau content de la responsabilitat suprema i preuada: embocar els ‘clincs’ ben bé on tocava, brillants, sonors i subtils, musicalment determinants. El vendaval vibrant de seguida estava en marxa i l’esperit musical de l’hivern impregnava la sala com la lenta neu.
Williams, Gershwin i l’èpic ‘El Fantasma de l’Òpera’, de Lloyd Webber, depenent de l’any, tombaven Bartrina amunt, Metropol avall, en una minigira que els enamorava a tots, progenitors amb pitet, àvies engalanades i avis exmúsics de consell fàcil, comentant matisos i algun desajust, amb la reglamentària mà al clatell del nét.
De negre impol·lut, amb uns quants al·lèrgics a les sabates ‘de mudar’ i la planxa, aterraven als escenaris, amb l’embranzida de Santa Cecília, disposats a gaudir d’aquells minuts de solemnitat ben entesa, de concentració preciosa, de silenci necessari i reconfortant. La música, que tot ho pot, invocava l’esperit de la unió, la doctrina pura de l’harmonia, la litúrgia sanadora de la melodia, del concert de Nadal.