Ara surten els enteraos que ja ho sabien tot i els politòlegs que ja s'ho veien venir, però la realitat és que quan la notícia va començar a córrer abans-d’ahir al vespre pels grups de whatsapp més sinistres de Cambrils va agafar a gairebé tothom amb el pas canviat. A Camí Mendoza, fins al dia 28 de setembre l'alcaldessa de Cambrils, també. Segons les dues versions, que en aquest cas coincideixen, els regidors del govern van preguntar la tarda de dilluns, en sessió ordinària, a Oliver Klein si eren certs els rumors que parlaven de moció de censura. El fins ahir regidor de Promoció Econòmica i tinent d'alcalde va contestar que era una cosa que havia de dirimir-se en una assemblea del partit NMC—quan tothom sap que el partit és ell. Mendoza i l'altre soci de govern, el juntaire Lluís Abella no en van saber res més fins dimarts al matí, quan Klein va entrar al despatx de l'alcaldessa per comunicar-li que la desallotjava.
ERC i Junts passaran a l'oposició i Oliver Klein serà el nou alcalde de Cambrils, la tercera ciutat del Camp de Tarragona. Aquest és el resum dels fets i això és 'Cambrils o la vida regalada' la vostra sèrie de política ultra local preferida i un servei públic per tots els que em pregunteu «Bonet, què passa a Cambrils?» com si jo fos el puto Oracle de Delfos.
Doncs passa que a Cambrils hem tingut un estiu mogudet i que ja veníem d'un hivern bellugadís i d'un any de pandèmia trontollaire. Un equilibri politicosocial precari que s'ha agreujat amb la polèmica de la retirada de l'antiga estació de trens, l'abandonament de zones perifèriques de la ciutat, l'anquilosament tecnològic i administratiu de l'ajuntament i el recent merder dels xiringuitos que ha girat gran part del sector de l’hostaleria —econòmicament central— en contra de la Casa de la Vila i li ha clavat els últims claus al taüt.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Bé, aquesta seria l'anàlisi bàsica del desgast del govern de Mendoza si la moció de censura tingués motius concrets. I segur que hi han influït, a l'hora de perdre suports i confiança, però són irrellevants per explicar el canvi d'alcalde, que s'ha de llegir des de la psicologia conductista, el personalisme i l'art circense del funambulisme. Actituds, deriva municipal, falta de lideratge, sí que van ser arguments esgrimits. Oliver Klein va assenyalar que no hi havia un gran tema que hagi provocat el trencament, sinó una progressiva pèrdua de confiança i un desacord final. En la meva manera de veure-ho, Klein serà alcalde perquè pot ser-ho i li surten els números. No hi ha més. I té cert sentit polític que sigui així: per què manar poc quan pots manar molt. I llavors hi ha els condicionants personals, esclar. En primer lloc, Camí Mendoza, encara que ara s'entesti a negar-ho, ha estat una alcaldessa retreta i pudorosa, faltada d'ambició i que s'ha amagat en molts moments del seu mandat. A més, incapaç de controlar un soci de govern com Klein que ja sabia —ho hauria hagut de saber—que li duria problemes.
En segon lloc, Oliver Klein, que ha aconseguit arribar on volia arribar quan va engegar el seu partit Nou Moviment Ciutadà fa deu anys. Ja és alcalde. I només ho podia ser ara amb una aritmètica més que propícia que el facultava, literalment, per donar suport al govern que li sortís dels collons. Ningú pot manar, amb la composició actual de l'ajuntament, sense ell. El mèrit i la gràcia, i això també ho va destacar Mendoza en la seva dolguda contra-roda de premsa, és haver-ho aconseguit sent la cinquena força política a les eleccions de 2019.
La calculada maniobra política que ha fet alcalde Oliver Klein
Com ho ha fet? Doncs valent-se d'un altre ressentiment, el de la cap del grup socialista, Ana López, que era sòcia de Mendoza i Abella l'anterior legislatura i a qui van fer fora per substituir-la per Klein. López se la va guardar i s'ha servit ara la venjança, amb visible cara de satisfacció. Tenia tantes ganes d'enviar ERC i Junts a la intempèrie de l'oposició, que inclús ha renunciat a l'alcaldia que li correspondria per força de vots —un cop disgregat el grup de Ciutadans— i l'ha cedit a Klein. Un home que, com ahir es va recordar profusament, va sortir malament del PSC i es va guanyar el simpàtic apel·latiu de xaquetero. De fet, l'exalcalde socialista Robert Benaiges encara no el pot veure, com s'ha encarregat de rememorar a les xarxes socials.
Camí Mendoza, en un comunicat delirant, va intentar atacar-la per aquí, retraient-li que s’alineés amb les dretes de Ciutadans i PP i agitant l'espantall de VOX. Va ser divertit. Va comparèixer al saló de plens de l'Ajuntament una hora i mitja més tard que Klein i el seu nou govern. Jo vaig aprofitar l'interval per passar per l'Aldi del costat de l'hotel on ens van citar i mirar tots els articles de basar tèxtil, d'on cal destacar la roba de llit 'de lujo' a un preu molt competitiu que vaig adquirir. Mentre que el 'traídor de traidors' —com el va anomenar un Lluís Abella francament emprenyat, entre desenes de sinònims del mateix, com deslleial, trampós, caragirat o Judes— va mostrar-se tranquil, relaxat i satisfet d'haver dut a bon port la seva conxorxa per posar-se de califa en lloc del califa, Mendoza estava nerviosa i gairebé descomposta, amb una veu que deixava veure un disgust gros i la confessió que no entenien ben bé què havia passat, que és com admetre que no sabia d'on li havia caigut l'hòstia.
No ho podien saber, perquè la intenció de Klein no era reconduir les desavinences en la coalició de govern sinó ser alcalde. No hi va haver cap ultimàtum, ni cap proposat de jornada de convivència a posem per cas Riudecanyes, que podria ser un llenguatge processista que podrien entendre republicans i juntaires. De fet, els retrets i els insults per haver actuat d'esquena al govern durant els vint dies de negociacions de Klein amb l'oposició van acabar sent una clara insinuació que la maniobra ja feia temps que s'orquestrava, qui sap si des de l'inici de legislatura quan va fracassar l'entesa NMC-PSC. També cal dir que sense el descrèdit de l'independentisme i el paper galdós dels partits de govern a la Generalitat, potser Klein —un home amb molt d'olfacte polític i do de l'oportunitat— no hauria gosat fer-los el salt i anar-se'n amb l'Estat Major unionista. Perquè en aquest nou món global tot té una mica a veure amb tot.
I com que al final aquest nou capítol esperpèntic de la vida política de Cambrils té uns components que giren al voltant dels caràcters i les actituds personals, hem de dir que Camí Mendoza està molesta però bé d'ànims, segons ens va comunicar, però molt preocupada pel futur de Cambrils i disposada a tornar amb força el 2023. Alguna cosa em diu que ja l'hem vist prou a la primera fila política. Han estat sis anys de mandat d'una de les polítiques amb menys carisma que he tingut la sort de presenciar, però suposo que alguna cosa bé haurà fet.
Ara serà el moment de recapitular-les, mentre s'inicia l'era dubtosa de l'alcalde Klein, que promet més capítols d'aquesta exitosa sèrie que llegiu. Si hem de fer cas al desencadenat Lluís Abella d'ahir, els que entren ara són una tropa d'espanyolots bàsics —no ho va dir amb aquestes paraules, eh?— que no van mai a cap acte cultural. Potser encara t'haurem d'enyorar, Camí. Perquè si una cosa és certa, és que tot pot anar sempre pitjor.