Mira, passo. És un cop cada dues setmanes quan tinc l'oportunitat d'expressar-me a través d'aquesta finestra, però és que no vull. No vull perdre més el temps, ni fer-me més mala sang, que ja em costa prou anar passant els dies sense haver de parar a donar voltes per recapitular tot el que m'emprenya. Sí, ja sé que podria parlar d'alguna altra cosa i fer un bitllet soporífer lloant coses que han anat bé com, no sé..., mira, és que no em ve res més al cap.
He dit que no i és no. Que un diumenge al vespre tinc trenta mil coses millors a fer que posar-me (més) de malallet. Perquè aquesta situació i totes les incongruències, surrealismes i altres perles que ens regalen dia a dia no poden fer altra cosa que aquesta, posar-nos de mala llet. I no parlo només de la pandèmia, que ja ho sabem que és com un gra al cul i estem tots cansats, esgotats, resignats, per terra.
Parlo de com se'ns pixen a la cara dia si, dia també. I no em vingueu amb la història que no en saben més: no els fa falta saber-ne més, només els fa falta saber escoltar els que sí que en saben més i —important— actuar en conseqüència. Però és que ni enmig d'una pandèmia la classepolítica és capaç d'estar a l'altura i pensar en el bé comú, ni així. No és cap secret el meu escepticisme amb el sistema, però reconec que durant l'inici de 'tot això™' vaig tenir la mínima esperança que per un sol cop es posaria per sobre el poble™ i no els interessos polítics, de les elits, de les patronals o de qualsevol d'aquests personatges pels quals les lleis mundanes importen bastant poc.
Que estem en plena terceraonada de Covid i amb la propagació d'una socabritànica que van avisant del mal que fa? Cap problema, muntem unes eleccions que 'a ells' els va molt bé, i quan dic ells faig referència del primer a l'últim. Això sí, sobretot si no és 14-F dediqueu-vos simplement a produir i tornar cap a casa, amb excepció d'assistència a mítings —com a mínim van tenir el detall de dir-ho directament fa uns dies—. Que no hi ha ni un duro per aguantar el país per culpa de la pandèmia? No patiu, pel calaix segur que hi ha uns 21 milions d'euros si s'ha de jugar al joc de trons. I no tingueu cap dubte que quan tinguem els resultats, ens esperarà el mateix circ dels últims anys.
«Farem una campanya totalment digital!». Mira, no em feu riure. Si voleu us vaig penjant una a una les desenes de convocatòriespresencials que hem anat rebent les últimes setmanes, o les fotografies de tots els periodistes i fotògrafsamuntegats un damunt de l'altra fent la seva feina 'presencial' perquè és molt important gravar unes declaracions al mig de la rambla Nova, per posar un exemple dels mil que hi ha —alerta per ironia—.
De veritat que volia passar, però em supera com ens prenen el pèl aprofitant l'esgotament generalitzat. Que ja no tenim ni força per queixar-nos. Estem resignats i ho saben, això és el més perillós... En fi, canviarem de tema.
Ja és febrer eh! Quina il·lusió! Enguany sí que hem d'exalçar haver-lo superat: tercera onada, convocatòria d'eleccions, onada de fred i neu, ventades, atropellament massiu i suposo que més coses que ja ni recordo. Reconec que m'ha costat seguir el ritme. Ara repassava que fa tot just un any escrivia un bitllet titulat «El gener més llarg». Soc una visionària, ho sé.
En fi, em quedaré amb les postes de Sol que ens ha regalat aquests últims dies el gener, els Blaiets, el plaer que produeix el calendari perfecte del febrer i que ja han començat a florir els ametllers. Ara només falta que enguany sí que els puguem veure. No em precipitaré.