Recordo que al 2016, sota el lemaNatros pugem sempre, ara baixeu vatros, una manifestació organitzada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre va reunir 50.000 persones en contra del Pla Hidrològic. Va aconseguir aital èxit perquè va ser recolzada per Òmnium i l’ANC, no us penseu. Més enllà d’emocionar-nos una mica als que ens sentim sols en esta lluita per conservar casa nostra uns quants anys més, no m’atreviria a dir que servís per massa cosa més. Si hi ha cap expert/a a la sala, que em rectifique.
Em desperta un missatge de mon cosí al grup de la família amb una foto i un vídeo on es veuen arrossars del marge esquerre del riu inundats d’aigua del mar. Mos informa que més a baix del punt del mapa no es pot arribar. Que ha entrat lo mar. A deu quilòmetres de la desembocadura.
Això vol dir que a natros avui també se mos han perdut platges (tan importants com les dels passejos marítims de pobles turístics del Maresme, per posar un exemple, però més feréstegues, són les nostres) tot i que m’atreviria a dir que no és el més greu que ha passat: també s’han perdut muscleres, passarel·les, peixos i altres animals que viuen a l’Illa de Buda, i s’han inundat 3.000 hectàrees de terra d’arròs. En una trucada a l’APM? ràdio, el bo d’Eduard Carmona, fill de Deltebre, traduïa «al català central què volen dir 3.000 hectàrees.: això és Ciutat Vella, l’Eixample, Les Corts, Gràcia i Nou Barris». Feu-vos-en, per favor, una imatge mental.
Està clar que esta no és la primera llevantada ni serà l’última. Aquí al Delta estem acostumats a les llevantades, al vent de dalt, a les espècies invasores que mos foten en orris la collita, a les crescudes del riu allà-callà, i a què no mos face cas ni Cristo més que quan se vol desconnectar, vore moixons i menjar-se un bon arrosset.
També està clar que quan passe el temporal l’aigua recularà, però com amb cada llevantada, haurem perdut un llençol. A la desembocadura i a les costes només tornaran els sediments fins. Com deia Albert Pons, arrossaire i responsable de la sectorial de pagesos a Catalunya Ràdio, «les llacunes s’hauran salinitzat. La sal no és beneficiosa per al sòl. Al maig s’hauria de rentar amb aigua dolça abans de plantar. Amb el temps han desaparegut 500 metres de dunes que feien de contenció natural.[...]Depèn del govern central. Ajuntaments i comunitats de regants fa anys que demanen que s’actuï.[...]Qui no es cregui el canvi climàtic realment té un problema, que vingue aquí i ho veigue».
Tots sabem que la lluita contra l’emergència climàtica està pràcticament perduda, però també sabem que els embassaments que no permeten deixar baixar els sediments a la desembocadura i les canalitzacions (també conegudes com minitransvassaments) no ajuden que perdure el Delta. En un clima com el nostre, no ens podem permetre prescindir de pantans, però alguna cosa es podria fer per evitar que els sediments hi quedessin retinguts, amb una inversió monetària important, està clar, i una mica d’interès. O es treballa amb els sediments i la gestió de sorres o qualsevol altra acció no tindrà sentit. En tot cas, ara cal una actuació ràpida per protegir les zones sensibles del Delta mentre s’esbrina com donar solució al transport dels sediments.
Penseu que des de fa vint anys que hi ha una plataforma en defensa de l’Ebre. Vint anys! També una plataforma pels Sediments. (També una plataforma pels trens dignes i una plataforma per l’abolició dels correbous però això són dos textos més). M’ha sorprès llegir un tweet del president de la Generalitat donant suport al Delta i dient que caldrà actuar de manera urgent. Estem acostumats a estar sols en esta lluita (menys aquell dia que vau baixar vatros). Estem tan acostumats a ser el cul de Catalunya que ho trobem normal.
Estimats veïns d’altres zones més al nord, a casa nostra (que també és la vostra) vinguen quan vulguen, a desconnectar, a mirar moixons o menjar un bon arrosset (això, sí, sapigueu que haureu de baixar en cotxe perquè en tren segurament no podreu). Però recordeu que per poder seguir baixant (o vivint-hi), hem de mantenir el territori i donar-li importància. Que potser quan ens n’adonem sigui tard, i llavors perdrem lo cul.