Celler de Muller

Tarragona, terra de macabeus

En una jornada d'alta activitat al sector tarragoní de l'hostaleria i la gastronomia, la D.O. Tarragona fa un anunci gairebé revolucionari i crea el segell 100% Macabeu amb què es vol identificar el vi genuí de la demarcació

El dilluns passat va ser un dia mogut al sector de l'hostaleria i la gastronomia tarragonina, i ho poso per separat perquè no sempre van de la mà. En una sola jornada —el gremi és molt pencaire i aprofiten el seu dia de festa per treballar més— van coincidir tres esdeveniments impactants i, com que sempre estic present al centre de la notícia si la notícia té alguna relació amb el halar o el mamar, no podria perdre l'oportunitat de deixar-ne mínima constància.

Cada cop és més clar que el sector és clau en l'economia de la província i que genera una riquesa i un dinamisme social que no sempre es veu reflectit en l'interès que s'hi dedica als mitjans. Però per això hi sóc jo. En realitat, d'aquestes tres coses que van passar només me n'interessa una, a la que dedicarem el gruix de la crònica, però comentarem succintament les altres dues donat el seu indubtable interès públic i la meva proverbial voluntat de servei a la ciutadania.

Els empresaris fan caixa i estan contents

Número U: l'Associació d'Empresaris d'Hostaleria de Tarragona, l'Aeatxe, com en diu el seu president  Francesc Pintado, va convidar uns quants periodistes —els de sempre— a trobar-se amb alguns dels socis i factòtums del diguem-ne lobby que vol esdevenir l'AEHT. A tal efecte, van parar tres grans taules rodones al Círcol de Reus i van deixar que parléssim entre nosaltres, com un experiment comunicatiu psicoempresarial. L'objectiu era agrair als mitjans l'atenció prestada durant la pandèmia, cagar-se una mica subtilment en els polítics que els han fet la vida impossible un any i mig i anunciar que ara sí que sí i que la cosa remunta. La veritat és que off the record es deien entre ells que la temporada no ha estat tan dolenta i que de beneficis, tot i que reduïts, n'hi ha hagut.

Però naturalment tots tenim dret a queixar-nos. També estan desesperats perquè no troben personal i admiren tots amb reverència el pionerÁngel Pérez, el cambrilenc que ha posat tres robots a fer de cambrers i ha convertit els seus restaurants en una mena de McDonald’s de la cuina marinera. De fet, Pérez es va erigir en l'estrella del dinar explicant els seus mètodes de gestió empresarial americanòfils i ensenyant els vídeos dels seus cambrers mecànics xinesos dels quals n'està orgullosíssim. Va fer tan bé Pérez la seva tasca comercial que ahir dimarts tots els mitjans de la regió publicaven la seva notícia-promo, quan dilluns només ho havia fet la Revista Cambrils (cosa de la qual també es va queixar).

Fet i fet, sort que Ángel Pérez va animar la festa, perquè no es va dir gaire cosa més d'interès i així ens vam poder oblidar de la gasòfia que ens van donar de dinar la il·lustre UTE Urgellès-Macarrilla. A saber: una amanida amb llagostins congelats i enciam de bossa, un rèmol amb una més que sospitosa salsa lletosa amb tòfona fake i un tros de flam amb nata que no es podia menjar de sucre. Tot regat amb Gandesola —garnatxa a un euro i mig l'ampolla. Anem bé si els empresaris d'hostaleria tenen aquest respecte pel menjar i el beure. Moltes gràcies per convidar-me.

Matar per un croissant

Número Dos: a mig dinar amb els simpàtics i gairebé comunistes empresaris de l'hostaleria va saltar la bomba informativa. A la pastisseria Xocosave de Riudoms hi va haver hòsties. En un primer moment tot va ser confusió. Un article carronyer de CrónicaGlobal parlava de costelles trencades i d'una guerra civil a l'obrador que riu-te'n tu de la merda de barallar-se per on va néixer Gaudí. Li vaig preguntar a Adán Sáez, el gran artífex de la fama de la fleca i el guanyador del concurs al millor panettone d'Espanya, i em va negar que tingués cap conflicte a casa. Estrany. Més tard em va comunicar que estaven tots flipats, que la notícia era falsa i que no volia entrar en el joc de les declaracions.

Plenament respectable, però segons han confirmat els Mossos d'Esquadra, van detenir a son pare el Mestre Pastisser Sáez per agressions a un treballador, amb resultat de contusions lleus. La notícia 'flipada' deia que el motiu era perquè no sabia fer els croissants però segons es comenta a Riudoms el mòbil del delicte van ser unes insinuacions sexuals continuades a la Mestressa Pastissera. La senyora Ventura, per cert, era molt aficionada a la rebosteria figurativa, com es veu en tuits seus, i el poble tarragoní agrairia que reprengués la seva afició. Un cas apassionant que, si no el segueix abans el sagaç col·lectiu de periodistes seriosos Porta Enrere, em comprometo a investigar més a fons.

Macabeu, la next big thing de Tarragona

Número Tres: aquí podeu deixar de llegir perquè s'acaba el marro. La D.O. Tarragona ha fet una cosa molt bé. No és que les fes malament, però tampoc en feia gaires. Ens van convocar al Celler De Muller, entre perfums embriagadors d'uns vins generosos que si tingués un exèrcit d'albanesos entraria a robar. Han tingut una idea. Des que se'n van separar els vins del Montsant, la D.O. que ara agrupa el Camp de Tarragona i algunes terres de frontera com la Ribera d'Ebre i la Vall del Gaià tenia un problema de definició i de relat. Molts quilòmetres de distància, moltes diferències d'altitud, moltes hectàrees de vi per vendre a granel, cap idiosincràsia definida. A imatge del que la Terra Alta ha aconseguit amb la garnatxa blanca o el Penedès amb el xarel·lo, l'aposta de la D.O. Tarragona sota la presidència d'un jove Vicenç Ferrer és el macabeu, que és una varietat diguem que poc glamurosa però representa una identificació territorial que pot funcionar, si es ven bé.

És una bona idea, segons em va explicar Oriol Pérez de Tudela, que va ser el meu descobriment de dilluns. El vallenc, responsable de vins incontestables com Escabeces o Camí de la Font, se'm va destapar —em sap greu, però no el coneixia— com un comunicador excel·lent. Planer i divulgatiu (no per a subnormals) i amb un bigoti sexi estil Emiliano Zapata que va fer suquejar la concurrència fos del gènere que fos, ens va explicar com s'havia desenvolupat la Taula dels Macabeus i la creació del segell Macabeu 100%, que si sou bons patriotes tarragonins serà el que haureu de lloar a partir d'ara de la nostra nació campestre. Una revolució paradigmàtica i una iniciativa que cal aplaudir.

Taula dels Macabeus
Una entranyable estampa del tast de macabeus que va organitzar la D.O. Tarragona al celler De Muller. | D.O. Tarragona

Pérez de Tudela explica que s'han adonat que, tot i ser una varietat present a tota la Mediterrània, el macabeu representa més del 50% del raïm plantat a la D.O. Tarragona i que en aquestes latituds té una singularitat: per acció dels sòls pobres i calcaris que tenim i la marinada que martelleja les vinyes constantment, el macabeu tarragoní té una salinitat refrescant que compensa la baixa acidesa —una qualitat que tots els entesos reclamen als vins dits 'gastronòmics. Això el fa un vi molt adequat per menjar i per menjar especialment  romesco, que és lo nostro. Com us quedeu, eh?

Jo em vaig quedar una mica a quadros, i li vaig haver de preguntar a l'Oriol si no havien forçat una mica la màquina del màrqueting. I si bé em va admetre que en principi sí que les intencions de la D.O. eren crear una marca nova per unir cellers més aviat díscols, ell va ser el primer sorprès en descobrir en tastos i estudis aquestes característiques úniques i particulars del macabeu tarragoní: gran longevitat, ductilitat gastronòmica i un recorregut en el temps admirable. De fet, els anys d'envelliment encara reforcen més la salinitat del macabeu i, segons Tudela, això no és casual. Tarragona hauria de formar part del mapa del vi portuari peninsular, amb Jerez i Porto, amb qui hi troba grans similituds i comparteix ser productors històrics de vins fets per viatjar i envellir. Encara que aquestes dues places —i Madeira, que és una illa— faci segles que són conegudes arreu del món com a nuclis vinícoles de primer ordre i nosaltres no tant, si descomptem allò que ens va passar amb els romans.

Apassionant. Encara farem la primera pela, si ens ho creiem (spòiler: no passarà). A més a més, la D.O. Tarragona a diferència de l'AEHT, va tenir el detall d'acompanyar el tast de macabeus amb teca de qualitat per la qual cosa ara sóc un estómac agraït i un convençut més. Tant de bo aquest intent de convertir el macabeu en la next big thing tarragonina i una nova senya d'identitat funcioni. Potser d'aquí deu o quinze anys, si som prou pesats, això arribarà als empresaris de l'hostaleria i fins i tot als restauradors marítims que ara tenen robots servint vins 'afruitats'. Només desitjo que no arribi als obradors de pastisseria, en especial els de Riudoms. Només hi faltaria el vi, no volem pas més morts.