Catalunya va viure ahir una nit electoral sense massa grans sorpreses respecte del que pronosticaven les enquestes però si plena de matisos i amb uns resultats més capriciosos del que semblen a simple vista. La jornada electoral, inèdita, es va viure amb normalitat però amb el natural neguit que causa el fet de votar en plena pandèmia i mesures de seguretat excepcionals. Malgrat tot, les incidències van ser mínimes i, tret de les fotos impactants de membres de les meses vestits amb EPIs de paper, s'ha de felicitar el Departament de Governació per una organització modèlica i precisa que fa que la ciutadania recuperi una mica de fe en una administració que durant l'últim any ha mostrat sovint desajustos i pèrdua de crèdit davant la societat civil.
Se'n va ressentir la participació, és clar. La gran mobilització de 2017, en les eleccions del 155, sumat al fet d'haver de votar en circumstàncies sanitàries adverses, eren dos factors insalvables, que pronosticaven fins i tot dificultats per arribar al 50%. En definitiva, haver superat aquesta xifra s'ha de llegir amb normalitat, i no es pot considerar que sigui una dada negativa, amb aquestes condicions. La ciutadania, com sempre, va respondre a la cita democràtica.
Al final, es van complir els horaris de tancament de les meses i l'escrutini es va resoldre amb celeritat i eficàcia. Poc després de les onze de la nit, tot el peix estava venut. Es va confirmar la patacada monumental de Ciutadans i la redistribució dels seus vots de 2017 entre el PSC —que va alçar-se amb la victòria electoral amb un punt i mig d'avantatge sobre ERC— i VOX, que va fer la seva entrada al Parlament de Catalunya per la porta gran amb onze diputats Tant la pèrdua de suport massiva dels taronges com una irrupció de la ultradreta d'aquesta magnitud són fets inusuals en qualsevol democràcia occidental, i demostren que Catalunya es troba en una fase política extraordinària i enmig d'un conflicte innegable.
I aquest conflicte s'haurà de resoldre. Els republicans, malgrat no haver pogut guanyar, han quedat al centre del tauler polític i tindran la capacitat de decidir el futur del país. L'empat a escons amb un PSC que no pot conformar majories sense el seu concurs posa el partit de Junqueras en la posició de reclamar la Presidència de la Generalitat en qualsevol escenari. És doncs un moment històric i una força que ERC no tenia des del temps de la República, si descomptem els tripartits de fa vint anys.
En aquella ocasió, però, la distància entre el PSC de Maragall i l'Esquerra de Carod-Rovira no facultava els republicans a obtenir el poder. Cosa que dibuixa un panorama completament diferent. Només que els socialistes haguessin obtingut dos o tres diputats més, hauria estat més difícil plantejar el que fa unes setmanes semblava complicat i que a poc a poc anirà guanyant pes: la possibilitat de reedició del tripartit però amb Pere Aragonès de president.
I és un escenari que s'entreveu gràcies als extraordinaris resultats d'ERC a Tarragona. Mentre Junts conserva la supremacia a Lleida i a Girona i el PSC recupera, amb escreix, el seu feu natural a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, els republicans s'han fet amb una contundent victòria a la nostra circumscripció, per gairebé cinc punts de diferència. És el primer cop que passa i és tota una demostració de força a la província, però també a escala nacional.
Aquest cop —gràcies en bona part la implantació d'ERC a les Terres de l'Ebre però també al creixement al Camp— Tarragona no s'ha mostrat electoralment com una Catalunya en petit i ha marcat un perfil propi i singular. Unes noves dinàmiques que confirmen la tendència de la demarcació cap al canvi sociopolític i que pot resultar clau per a una nova articulació de forces en l'àmbit nacional. Gràcies a la victòria tarragonina, ERC entra a jugar amb els grans i la governança de la Generalitat ja no és només cosa de dos. És una gran notícia per al país, però ho és sobretot per Tarragona que pot tenir, per fi, el paper polític que tant de temps hem reclamat i que tant de temps se li ha negat.