Tancat a la presó des del 23 de març de 2018, ara sent jutjat al Tribunal Suprem i reclòs al centre penitenciari de Soto del Real, Josep Rull (Terrassa, 1968) és el candidat de Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats per la circumscripció de Tarragona. Impedit de fer campanya electoral, el seu número 2, el tortosí i ja fins ara diputat a Madrid, Ferran Bel, el substitueix als actes públics.
Amb tot, TarragonaDigital.com ha pogut conversar amb Josep Rull en el marc de les entrevistes als candidats prèvies a les eleccions generals d'aquest diumenge que, aquests dies, publica aquest mitjà. L'entrevista ha estat atípica en comparació amb la resta: l'empresonament de Rull ha impedit que fos presencial i l'exconseller de Territori ha respost un qüestionari escrit que veu la llum aquest Dilluns de Pasqua, després de 427 nits a la garjola.
L'acció efectiva al Congrés dels Diputats
—S’ha criticat que vostè sigui candidat per Tarragona sense tenir gaire vinculació amb el territori. Què hi respon?
—És evident que aquestes eleccions no se celebren en una situació de normalitat. I en situacions excepcionals cal prendre, també, decisions excepcionals. Per bé que tinc una part de les meves arrels familiars a l’Alt Camp, allò que dóna sentit a aquesta candidatura és la meva condició de pres polític.
Dit això, durant els vint mesos que vaig exercir de conseller en llibertat vaig trepitjar territori a fons: més de 90 visites a municipis de totes les comarques i més de 120 reunions amb alcaldes per abastar qüestions concretes com l’N-340, la neteja de Flix o la situació del Delta de l’Ebre. I aquest coneixement del territori el vull posar a servei del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre i del Baix Penedès.
—Té esperances de sortir de la presó preventiva si és escollit diputat, com li va passar el 1989 a Ángel Alcalde, d'Herri Batasuna?
—L’antecedent que esmenta és molt clar. Mitjans propers al Suprem —que de manera inaudita n’acaben sent els oracles— suggereixen que ens deixaran sortir per prendre possessió l’acta de diputats i per participar a les sessions a què siguem convocats. Vull ser molt prudent, però la imatge dels presos polítics asseguts al Congrés dels Diputats tindria una força simbòlica extraordinària, d’un país que es manté dempeus. I això, en bona mesura, dependrà del vot de la ciutadania.
—Es pot exercir com a diputat des d’una presó?
—La meva voluntat és exercir de diputat des del Congrés i des del territori. No contemplo cap altra opció. Som presos preventius, sense condemna. I tampoc, a dreta llei, no puc contemplar cap altra sentència que no sigui l’absolució. Ara bé, si fos el cas, i ens mantinguessin a la presó una vegada escollits diputats, també entendríem que estem tancats perquè representem les idees de molts ciutadans que ens han fet confiança. I sí, des de la presó, es pot representar la gent que vol decidir lliurement el futur d’aquest país i la gent que va votar l’1 d’Octubre.
—L’acompanya, com a número 2, Ferran Bel, sovint identificat amb el sector 'Campuzano' del partit. Hi està d’acord? Se sent còmode amb Bel?
—M’hi sento comodíssim. Fa molts anys que ens coneixem i que som amics. Ferran Bel i Carles Campuzano, a qui admiro, són uns dels valors més sòlids i més íntegres que ha tingut l’independentisme quan no comptava amb tant suport com ara. Gràcies a gent com ells, avui podem aspirar a la independència amb més possibilitats d’abastar-la. Més enllà, Ferran Bel té les credencials d’haver transformat Tortosa a fons i de ser un dels diputats catalans més solvents i amb més prestigi al Congrés.
—Si és escollit diputat i JxCat és clau per un nou govern del PSOE a Espanya, és partidari de permetre’l o de bloquejar-lo?
—Nosaltres sempre hem defensat el diàleg. Sempre ens trobaran asseguts a la taula per parlar. Precisament, els qui no hi són mai, els que han bloquejat qualsevol solució política a un conflicte que és polític, és el bloc del 155. En qualsevol cas, no anem a Madrid a bloquejar la política espanyola però és evident que sense diàleg de debò, afrontant la qüestió de fons, no pot conformar-se cap suport estable. No donarem xecs en blanc. No pagarem per anticipat. Caldran compromisos concrets. Fets, no paraules.
La defensa de Tarragona a Madrid
—Quins contactes té amb polítics tarragonins per conèixer les necessitats actuals del territori?
—Constants. Vam començar aquesta candidatura amb una visita a la presó de Soto del Real amb Ferran Bel, Josep Maria Cruset, Xavier Pallarès i Jaume Casañas. La relació per carta —pausada, serena i reflexiva— amb diversos responsables del partit i càrrecs institucionals de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès és permanent. Cada setmana despatxo amb el conseller Calvet, telefònicament o presencialment, que és qui em fa de nexe de connexió amb el territori.
—Fins al seu cessament pel 155, vostè era conseller de Territori i les infraestructures són un àmbit del qual es decideix molt a Madrid. Quines qüestions considera que cal batallar, prioritàriament, per a les comarques de Tarragona?
—Un matís important: jo vaig ser conseller del Govern legítim de Catalunya fins que el President Torra va configurar el seu gabinet i el conseller Calvet va agafar-me el relleu. Mai no em vaig sentir cessat pel 155. Dit això, un problema crònic a Tarragona i a Catalunya en matèria d’infraestructures és l’abisme que hi ha entre allò compromès i pressupostat i allò realment executat.
Des de JxCat prioritzem les següents actuacions: cercar els mecanismes per eliminar les barreres a totes les autopistes, inclosa la Pau Casals, amb el sistema de l’eurovinyeta, desbloquejar l’A-27, actuar a l’N-340 i a l’N-420, desbloquejar el Corredor Mediterrani, fer el traspàs del sistema de Rodalies o incrementar la capacitat de decisió del Port de Tarragona i de l’Aeroport de Reus.
—A la zona hi ha preocupació per la posada en marxa del tercer fil i el pas de les mercaderies per la costa. Creu que és una solució provisional o acabarà sent definitiva?
—Sens dubte, provisional. La solució definitiva és passar les mercaderies pel nord, tal i com es va apuntar en l’Acord entre la Generalitat i els cinc ajuntaments del Camp de Tarragona que estan directament afectats per la configuració de la xarxa ferroviària.
La campanya electoral, en ple judici pel procés
—S’ha parlat molt de l’elevat grau de decisió de Carles Puigdemont a l’hora d’elaborar les llistes. En el seu cas, com li arriba la proposta i quant triga en acceptar-la?
—La proposta i la decisió és fruit d’una reflexió col·lectiva: la necessitat de portar al Congrés dels Diputats la veu de l’1 d’Octubre i la del Govern legítim de Catalunya. L’estratègia és, doncs, compartida. No obeeix a la decisió personal del president Puigdemont ni tampoc una decisió que s’hagi pres només a la presó.
En aquests mesos hem articulat mecanismes de debat i coordinació política entre l’exili, les presons i les organitzacions polítiques. I no, no vaig trigar gent a acceptar la proposta d’encapçalar la llista. Si es pensen que ens vinclaran en el nostre compromís amb la llibertat de Catalunya, s’equivoquen molt.
—Fa dos mesos que va començar el judici al Tribunal Suprem. Com l’estan vivint, pel que fa a les qüestions merament judicials?
—Ho visc com ho deuen veure milers i milers de ciutadans de Catalunya: amb una barreja de perplexitat i indignació. Aquí no es jutgen fets, es jutgen idees legítimes. A mesura que avança el judici veiem que les formes aparentment exquisides de Marchena són directament proporcionals a l’arbitrarietat de les seves resolucions. La decisió d’impedir que es puguin visionar vídeos per contradir els testimonis i les mentides de l’acusació malmet severament el nostre dret de defensa. Més arguments per a Estrasburg.
—I físicament? Els primers dies es va parlar de les condicions en què l’han d’afrontar.
—Físicament és molt pesat. Estem moltes hores —dies— sense veure la llum del sol. Sortim de la presó quan encara és fosc, ens tanquen en una furgoneta i entrem directament a un espai on no hi ha llum natural, esperant a què comencin les llarguíssimes sessions a la Sala de Vistes. I després el recorregut invers cap a la presó on arribem sovint de nit. Dormim poc i mengem de manera desendreçada Una de les coses més esgotadores, encara que sembli sorprenent, és haver d’escoltar hores i hores de testimonis sense poder dir res.
—Té esperances de ser absolt?
—En un estat de dret homologable i amb una justícia previsible —com a Alemanya o a Bèlgica— no hauríem de tenir cap dubte de ser absolts.
—Dona per fet que el cas acabarà a Europa? En cas afirmatiu, es creu preparat per una sentència de presó que s’allargui més en el temps?
—Si la sentència no fos absolutòria és segur que anirem a Estrasburg a cercar-hi la justícia que l’Estat espanyol ens hagi negat a nosaltres i s’hagi negat a si mateix. Sóc a la presó per haver defensat unes idees legítimes, per haver estat lleial al mandat de la ciutadania. I això em dona una força extraordinària per resistir una eventual condemna llarga.
—Des de l’inici del judici és, amb els seus companys, a Soto del Real. Com ha estat l’adaptació al nou centre?
—És una presó rònega, més antiga que la de Lledoners. Després de conèixer-la per dins admiro més els Jordis que la van patir sols, en mòduls separats, durant més de vuit mesos. Ara ja ens hi hem integrat, ens l’hem feta tan nostra com hem pogut. És increïble la capacitat que tenim d’adaptar-nos a les condicions més adverses. Però el més dur és la distància amb aquells que t’estimes. Només puc veure els meus fills —de 9 i 4 anys— un cop al mes dues hores. 1.300 quilòmetres per dues hores. Aquest és el gran càstig del captiveri ignominiós a què estem sotmesos, el càstig a les nostres famílies.
El moment actual de l'independentisme
—Les diferències entre el PDeCAT i ERC es traslladen també dins de la presó, entre els companys de govern?
—A Soto del Real els set som, com mai, una autèntica pinya que es consolida al Tribunal Suprem amb la Carme Forcadell i la Dolors Bassa.
—Mantenen algun contacte amb Puigdemont i la resta del govern a l’exili?
—No tenim cap altre remei que fer-ho a través de terceres persones. Per sort hi ha molta gent que ens ajuda a que la comunicació, dins de les dificultats, sigui el més directa possible. I, evidentment, a través de la correspondència. Però l’activitat política és molt immediata, de sensacions, d’intuïcions, i estar tancat et priva de molta informació i de la frescor de les reaccions. Crec que aquesta és també una de les raons que fa que ens mantinguin empresonats. Ho va dir Soraya Sáenz de Santamaría: «hemos descabezado el movimiento independentista». Doncs no, miri, ens ho han posat difícil però continuem aquí, tossudament alçats.
—La relació, tot i que difícil per la seva privació de llibertat, és positiva amb els membres del govern que van marxar?
—Molt positiva. Sempre hem dit que en la decisió de quedar-se o marxar hi havia un component personal que tots respectaríem sempre. I ha estat així, és i serà. La feina a l’exili és molt important, clau per internacionalitzar el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol i per denunciar les vergonyes judicials d’un Estat que no és capaç d’afrontar-lo políticament. Que ningú es pensi que marxar a l’exili és una decisió fàcil. Deixes enrere la família, entorn, amics, feina. I tens la incògnita del que acabarà passant.
—Per què els tarragonins han de votar JxCat i Josep Rull?
—Per persistir en la voluntat de construir una República Catalana per a tothom, en un país on no preguntem als nostres ciutadans d’on vénen sinó on volem arribar plegats en progrés, justícia social i llibertat. El meu, si em fan confiança, no serà un escó de JxCat a Tarragona, sinó un escó de Tarragona i per a Tarragona al Congrés dels Diputats. Som el vot útil per aturar el tripartit de dretes i impedir un nou 155 de la mà del PSOE i C’s. Som la gent del sumar, del fer, del construir. Som la gent del Sí.
També et pot interessar
Un policia relata insults de «traïdors» a responsables del PDeCAT que van entregar urnes a Tarragona
JxCat carrega contra ERC per investir «tan fàcilment Pedro Sánchez»