Avui fa cent anys que l'aigua del Pantà de Riudecanyes va arribar a Reus. A l'època va suposar pronunciar, per primera vegada, la frase «Reus ja no patirà mai més set», una sentència que s'ha tornat a repetir almenys tres vegades des d'aleshores. I és que la falta de recursos hídrics de la ciutat ha estat una constant durant bona part de la seva història.
A finals del segle XVIII i principis del XIX, l'agricultura suposava la principal activitat econòmica a gairebé tot arreu. Tal com explica Miquel Àngel Prats, administrador de la Comunitat de Regants del Pantà de Riudecanyes, «per incentivar l'economia, passar d'una agricultura de secà a una de regadiu era essencial». El llibre sobre la història de l'embassament editat per la Comunitat de Regants i el testimoni de Miquel Àngel Prats han permès repassar aquest segle d'història del pantà de Riudecanyes, però també la del de Siurana.
La Boca de la Mina es va convertir en el punt d'entrada d'aquesta aigua. Actualment és on es tracta, juntament amb alguns pous i mines de la ciutat. Es filtra i es depura per acabar-se afegint-se a la resta d'aigua municipal, tant dels pous o mines amb filtratge propi, com a la que prové del Consorci d'Aigües de Tarragona, és a dir, del riu Ebre.
El primer impuls del Pantà de Riudecanyes
Entre 1899 i 1901 Pau Font de Rubinat va ser alcalde de Reus. Terratinent i burgès, com a batlle de la ciutat va promoure la Comissió de Pantans, «i segons diuen, anava amb la seva tartana pels pobles fent propaganda perquè la gent subscrigués les participacions, que eren 50 pessetes». Se'n van fer 3.750 i, per tant, es va acumular un capital de 187.500 pessetes.
Era el pressupost que aportaria el futur Sindicato de Riegos, l'entitat que s'acabarà convertint en la Comunitat de Regants. Com que la magnitud de l'obra era superior, es va demanar la col·laboració de l'Estat per poder-la executar, que era la dinàmica habitual en la construcció d'embassaments. «S'estudien diferents alternatives a diverses rieres, perquè aquí no tenim rius, i finalment s'opta per fer un embassament a la riera de Riudecanyes», explica Miquel Àngel Prats.
La riera de Maspujols, per exemple, va ser una altra de les que es va estudiar com a possible ubicació per al pantà. Pau Font de Rubinat no va ser nomenat president del Sindicato de Riegos precisament perquè, en paral·lel, estava implicat en la promoció d'un embassament al riu Francolí que no es va arribar a fer mai. Amb Riudecanyes com a ubicació definitiva, el primer esborrany del projecte el signava Francesc Macià.
Enginyer militar de formació, qui va acabar sent president de la Generalitat de Catalunya era concunyat de Font de Rubinat —les respectives dones eren germanes—. Amb el seu esborrany com a base, el projecte que s'acabarà executant serà el de José Pérez de Petinto. L'any 1904 l'Estat va atorgar la concessió i es va posar la primera pedra de l'obra, constituïnt llavors oficialment el Sindicato de Riegos.
Una obra interrompuda
El febrer de 1905 comença l'obra, que queda aturada l'any 1907 perquè el terreny no és l'adequat. «Anant cap a Riudecanyes hi ha un xalet que es diu la Casa Vella del Pantà, que és una casa de turisme rural; el pantà anava allà, allò havia de ser la casa de l'enginyer, perquè abans l'enginyer vivia a peu d'obra». La presa es trasllada uns 700 metres més avall d'on s'havia previst inicialment i acaba entrant en servei l'any 1918.
L'aigua, però, no va arribar a Reus fins el 3 d'agost de 1919 «perquè MZA va posar força pegues». Es tractava de Madrid-Zaragoza-Alicante, embrió del que acabarà sent RENFE. El pas de l'aigua fins a Reus es trobava amb la via del tren a l'altura de Maspujols, on s'havia d'instal·lar un sifó que MZA no veia amb bons ulls. El primer any de funcionament, per tant, només bevien del pantà les finques que quedaven entre l'embassament i la via del tren.
3 d'agost de 1919, l'aigua arriba a Reus
Finalment, avui fa cent anys l'aigua va arribar a Reus, una fita que es va celebrar amb una cerimònia on, com a curiositat, es va brindar amb aigua. És la primera vegada que es pronuncia la frase «Reus no patirà mai més set», però no l'última. «Això es va repetir l'any 1949 amb el transvasament del Siurana, es va tornar a repetir quan es va inaugurar el pantà de Siurana i s'ha tornat a dir quan ha arribat l'aigua del CAT, que esperem que sigui la definitiva», comenta Prats.
El pantà de Riudecanyes es va construir amb una capacitat per a 3,4 hectòmetres i una conca regable de prop de 30 quilòmetres quadrats. «Com que som en una zona de pluges mediterrànies, es trobaven que en sec no hi havia gens d'aigua o que se sobreeixia». Per fer-hi front, a principis dels anys vint es van fer estudis per augmentar la capacitat de l'embassament.
El plantejament inicial era posar comportes al sobreeixidor, el mecanisme que deixa anar aigua en cas que el pantà arribi al límit de la seva capacitat. Això es va descartar i es van començar a buscar fonts alternatives de captació d'aigua, ja que l'embassament estava a mercè del que baixés per la riera de Riudecanyes. Amb el pantà del Francolí també descartat, es va posar la mirada en el riu Siurana.
Del riu Siurana al pantà de Riudecanyes
L'enginyer Alfons Benavente ja havia redactat un projecte per transvasar aigua del riu al pantà l'any 1927, i és amb aquest disseny com a base que el 1930 s'atorga la primera concessió, de 2.000 litres per segon —dos metres cúbics— amb una connexió prevista al Molí de l'Esquirola, situat entre Arbolí, la Febró i Cornudella de Montsant i en aquest darrer terme municipal.
El projecte preveia dues rescloses, una al riu Arbolí i una altra al barranc de la Febró, i uns onze quilòmetres de túnels i canals per fer arribar l'aigua fins al pantà de Riudecanyes. La concessió establia que s'havien de deixar anar, riu avall, 200 litres per segon, 125 dels quals els havia d'utilitzar el Molí de Salvat. Aquesta primera possibilitat queda descartada quan es fa el replantejament de l'obra l'any 1934.
Aquesta modificació trasllada l'assut on és actualment, a la confluència amb el riu Arbolí, estalviant-se la resclosa del barranc de la Febró i escurçant els túnels i canals fins als nou quilòmetres. En aquest projecte de transvassament, que és el que s'acaba executant, ja no hi consta que hagin de baixar 200 litres per segon, apunten des de la Comunitat, i amplia la concessió fins als quatre metres cúbics.
L'impacte de la Guerra Civil
En paral·lel a la construcció del transvassament del Siurana, l'encara Sindicato de Riegos va seguir pagant l'obra del pantà de Riudecanyes fins al 1939. Després de la Guerra Civil arriba la primera cessió provisional del pantà a la Junta d'Obres. Es tracta de l'entitat amb participació de l'Estat i del Sindicato de Riegos que s'encarregava de la construcció de cada pantà.
L'any 1941 es clausuren totes les Juntes d'Obres, però per poder assumir la concessió del pantà s'havia de constituir la Comunitat de Regants, que agafaria el relleu del Sindicato de Riegos. Aquest pas no es produeix fins a principis dels anys seixanta. També va patir entrebancs la concessió del transvasament del Siurana. Administrativament no es va inscriure oficialment fins l'any 2007 i després d'una resolució judicial.
«La llei deia que les concessions s'atorguen per ordre ministerial i que s'han d'inscriure automàticament», apunta Miquel Àngel Prats. Entre la Guerra Civil, el final de la República i la imposició de la dictadura, però, no s'havia arribat a registrar. Les obres també havien acabat als volts de 1939, moment en el qual s'hauria d'haver inscrit. No va ser fins l'any 2001 que la Comunitat de Regants es va adonar que no estava registrada.
Es va arribar a un acord d'abastament amb el Topograpo —la mancomunitat que formen Torroja, Porrera, Gratallops i Poboleda, que també beuen del pantà de Siurana— i «vam veure que només hi havia registrats els 2.000 litres». És la que estipulava el projecte del primer transvasament, que va acabar modificant-se. Per això es va demanar a la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre que es registrés la concessió que realment s'havia estat executant des de 1949.
La CHE no va respondre el requeriment, i finalment es va recórrer al Tribunal Superior de Justícia d'Aragó, on l'entitat té a seu. «Ens van donar la raó amb una sentència de 2006, i el 2007 tenim la confirmació de la CHE que ha inscrit els 4 metres cúbics per regar 3.802 hectàrees i abastament de Reus».
Del transvasament a l'embassament
Tornant a la posada en marxa del transvasament de Siurana, entra en servei l'any 1949, «i de seguida es veu que el pantà (de Riudecanyes) és petit». Des d'on hi ha l'assut, a la conca del Siurana, hi ha 90 quilòmetres quadrats, que se sumen als 30 quilòmetres quadrats que regava Riudecanyes. El 1950, el Sindicato de Riegos fa la primera petició per construir un embassament al riu Siurana.
L'any 1956 es redacta el primer projecte, obra de Joaquim Blasco, de nou familiar de Pau Font de Rubinat, en aquest cas, el seu gendre. Tres anys més tard, l'Estat adjudica l'obra i el 1960 comença, però s'executa durant molt poc temps. A causa de problemes en altres embassaments, l'Estat duu a terme una revisió de projectes i atures les obres. Estableix un nou projecte que requereix més cimentació de la prevista, una modificació que consumia tot el pressupost previst aleshores.
D'entrebanc en entrebanc
«Després d'anys de negociacions, el 1966 es tornen a reemprendre les obres», explica Miquel Àngel Prats. La llei de 1911 establia que el Sindicato de Riegos havia d'aportar el 30 % del pressupost i l'Estat el 70 % restant, però que vint anys després d'haver-se acabat l'obra, els seus usaris havien de retornar a l'Estat un altre 30 % del pressupost total, és a dir, que la Comunitat de Regants n'acabarà assumint el 60 %.
La Comunitat de Regants comptava amb «700.000 o 800.000 pessetes de les derrames que havia anat fent a qui havia subscrit drets per construir Siurana». Les participacions haurien d'haver costat 9.000 pessetes, però havien acabat suposant 22.000 pessetes. Aquesta obra també va patir entrebancs, i «l'any 1968 l'Estat diu que falten 50 milions de pessetes per acabar l'obra i que no els té; que l'aturarà si la Comunitat no els avança».
La Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental —entitat pública que, durant la dictadura, tenia les competències que avui en dia té l'Agència Catalana de l'Aigua— va recomanar als regants «que féssim un acord amb l'Ajuntament de Reus, que sempre havia tingut necessitat d'aigua». L'Ajuntament va aportar 27 milions de pessetes i la Comunitat va demanar un préstec de 22,3 milions avalat per l'Ajuntament i amb la casa i les propietats que tenia.
El pantà de Siurana, titularitat de l'Estat
Finalment, les obres s'acaben l'any 1971 i l'embassament entra en servei l'any següent. Després de la liquidació final de l'obra, la Comunitat de Regants del Pantà de Riudecanyes n'ha assumit el 60 %, mentre que l'Estat ha subvencionat el 40 % restant. La llei vigent aleshores, de 1911, establia que la titularitat dels embassaments s'havia de traspassar quan s'haguessin acabat les obres, però amb el de Siurana no va ser així.
«Jurídicament, avui en dia, el Pantà de Siurana és de l'Estat perquè, pel que sigui, no es va traspassar quan es va acabar l'obra», explica Miquel Àngel Prats. L'any 1986 se signa el decret de traspassos que transferia competències de l'administració única estatal a la Generalitat de Catalunya. «Tot el personal de conques internes de la Confederació passa a la Generalitat, i el personal, vehicles i material de la presa també, igual que la resta de pantans, però del de Siurana no en parla, i continua sent de l'Estat».
És el mateix any en el qual es dissol la Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental i es constitueixen la Junta d'Aigües, que s'encarregaria de l'aigua neta de les conques internes de Catalunya, i la Junta de Sanejament, que gestionaria la bruta. Totes dues entitats acabarien tornant a ser una de sola l'any 2000 amb la constitució de l'Agència Catalana de l'Aigua.
La perspectiva històrica del conflicte actual
La construcció dels pantans de Riudecanyes i de Siurana les van pagar, per tant, en bona part per la Comunitat de Regants, Ajuntaments inclosos. És un dels arguments principals que mantenen en el conflicte actual, a més de reclamar que es consideri el pantà de Siurana com una eina que permet regular l'aigua del riu. Asseguren que baixaria sec durant èpoques de l'any en les quals l'obertura de la presa permet que tingui aigua. Una afirmació que les entitats ecologistes neguen.
Sovint coincidint amb els pobles i regants del Priorat, afirmen que el riu baixa sec precisament perquè hi ha l'embassament. Reclamen que es deixin anar riu avall els 200 litres per segon que establia el primer projecte de transvasament del Siurana, previ al pantà i que va quedar modificat abans de construir-se, apunten els Regants. Consideren que els dos pantans i el transvasament necessaris per portar l'aigua del Siurana al Baix Camp demostren que s'està «expoliant» aquest recurs natural.
Per intentar-ho resoldre, la Generalitat va constituir la Taula del Siurana, on hi participen tots els actors implicats, però que després de dues reunions no s'ha tornat a convocar. A totes dues comarques hi ha veus que exigeixen que el Govern català es prengui seriosament la qüestió, aporti totes les dades necessàries i utilitzi la Taula com un punt de trobada on es pugui resoldre el conflicte.
La Comunitat de Regants recorda que hi participa voluntàriament, amb la mateixa bona voluntat amb la qual afirma que aplicarà una resolució si és consensuada. Resta per veure, a partir del setembre, quina actitut pren l'Ajuntament de Reus, que havia amenaçat amb aixecar-se de la Taula, i les administracions superiors. Tant la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre —és a dir, el govern central—, que fins ara ha mostrat menys implicació de la que molts dels altres actors voldrien, com l'Agència Catalana de l'Aigua i del departament de Territori i Sostenibilitat.