Vau tenir mai a l’escola un professor que us parlés de la Revolució Francesa, la propaganda pel fet o els magnicidis del segle XIX justificant la ràbia i frustració que podia haver portat a aquestes accions? Doncs això perfectament podria ser considerat “un acto público” fet en “un lugar con numerosa concurrència”. I si i les seves explicacions contenien “la justificación genérica, bien de los actos terroristas o de quienes los ejecutaron” ja seria prou per ser considerat enaltiment del terrorisme. I el mateix va per les editorials que publiquen llibres on s’expliquessin les motivacions de Bakunin, la Setmana Tràgica o Robespierre.
De fet, si recordem els tuits de Hasél, on més aviat critica com van morir en mans de l’estat determinats defensors de la lluita armada, aquests professors serien més culpables que ell.
On sí que guanya el Pablo és a l’àmbit de difusió. Com més seguidors té, més perillós és. Els seus tuits són penjats a una xarxa social on té “más de 54.000 seguidores, garantizándose una enorme difusión y publicidad ante un colectivo afín, admirador”, i que entre tants seguidors, hi ha el “potencial riesgo final de que algún seguidor, aleccionado por las expresiones y la justificación del terrorismo que encierran, acabe usando la violencia”.
Si tenim en compte que el raper té tants seguidors a Twitter perquè la mateixa Audiència Nacional l’ha fet popular, no seria el mateix tribunal culpable de facilitar públic potencial per aquest suposat enaltiment? (Nota al marge: ara mateix en té 138.000.)
Ara podria ser quan algun espavilat digués: però si aquest noi fa deu anys que en teoria enalteix el terrorisme, i té tants seguidors, per què no ha sorgit un grup terrorista? No seria això la confirmació que la teoria d’aquests jutges no té sentit? Doncs no, perquè aquí estem parlant del concepte de “peligro abstracto”. És a dir, que si el jutge considera que “en la red social, atendida por tantas personas” hi ha la possibilitat que “alguna de ellas, por admirar al autor o por entender justificado el acto, imite la violencia mortal de los ejemplos de terroristas”, ja està feta la violència potencial. I amb això, ja hi ha delicte.
Un altre tema potencial del qual parla la sentència és el de les possibles víctimes. Els jutges parlen de “colectivos que se demonizan”. ¿I quins són? Doncs la policia i la guàrdia civil, perquè surten a molts dels tuits del Pedro Antonio y han “sufrido muchos de los ataques terroristas de algunos de los miembros activistas ensalzados”. Però a aquesta taula li balla una pota. O dues. Els tuits que recull la sentència diuen coses com:
“Hoy la policía, enemiga de la democracia, ha abierto cabezas y detenido jóvenes que luchaban por una educación digna.”
O
“La policía trata con racismo a los inmigrantes y cuando reciben una hostia en respuesta se hacen las víctimas. El cuento de siempre.”
Està parlant de notícies del dia del tuit en qüestió, o d’actualitat propera. Si el que hi afirma no és cert, si la policia no va actuar així, ja hi ha un delicte just per aquest tipus d’afirmacions: el d’injúries. I tampoc es pot dir que Hasél estigui demanant “que alguno de sus lectores asumiera el discurso del odio”, “para ver si reanudaba la acción violenta terrorista”.
Si l’Audiència diu que no es pot dir que un dels òrgans de l’estat no està fent bé la seva feina sense córrer el risc de ser considerat un enamorat del terrorisme, està acotant un terreny de joc que s’assembla perillosament al d’una dictadura. El tribunal diu que el que fa Hasél “No se trata de ataques a gestores públicos o crítica ideológica”, però és una percepció que els mateixos tuits adjunts desmenteixen. El que no sembla lògic és que la crítica a la violència policial sigui considerada violència o incitació a la violència.
Parem un moment aquí. La policia és el braç de l’estat que imposa les lleis per la força. Si algú, com ara Hasél, té una discrepància ideològica amb l’estat, això voldrà dir que està en contra d’algunes d’aquestes lleis. Lògicament tindrà un problema amb qui té com a feina assegurar que es compleixin. I de la mateixa manera, si la ideologia de Hasél té afinitat amb la del Partit Comunista d’Espanya (reconstituït), és lògic que vegi el GRAPO (Grups de Resistència Antifeixista Primer d'Octubre), el braç armat d’aquest partit, com un grup heroic que vol fer un estat nou. Però vull tornar a remarcar que, almenys en la selecció de tuits que ha fet el mateix tribunal, el més similar a una crida a les armes és aquest tuit de 2016:
“Las manifestaciones son necesarias pero no suficientes, apoyemos a quienes han ido más allá.”
El tuit anava acompanyat d’una foto de María Gómez, una militant del GRAPO que està complint pena de presó. Jo no conec personalment a cap membre de banda armada, però pel que he pogut entendre, el seu motiu fundacional acostuma a ser l’assoliment d’un objectiu polític. En el cas del GRAPO, implantar un règim comunista similar al que Mao va establir a la Xina. Fer servir la violència és una manera d’aconseguir notorietat i de mostrar la seva fortalesa davant de l’estat, per aconseguir així convèncer a més gent de la justícia i viabilitat de la seva causa. És obvi que no els hi va sortir massa bé la jugada. Això fa il·legal que Hasél tingui nostàlgia per la seva ideologia? Que faci tuits com el de “Pedro Miguel militante del PCE (r) asesinado por la policía por defender nuestros derechos” O que vegi com herois als seus membres? O, el que més preocupa a l'Audiència: podrà fer ressorgir un grup similar entre els seus seguidors de Twitter, a partir de tuits com l’anterior? El darrer atemptat del GRAPO va ser l’any 2000.
Sortint-me una mica de la sentència, hem vist com aquesta ha estat rebuda amb aldarulls a diverses ciutats. En certa manera, es podria dir que la decisió dels jutges ha aconseguit el que no van fer els seus tuits: fer que la gent reaccionés amb violència contra unes lleis que veu injustes. És molt probable que els jutges considerin que això, en realitat, valida la seva decisió: vam avisar que aquest home podia provocar violència, i aquí la teniu. Però això és obviar el paper crucial que ha tingut ella mateixa tant en la conjuració d’aquesta violència com en fer de Hasél una figura mediàtica. I també abona el camp d’una altra manera: la repressió que la policia fa de les manifestacions genera una animadversió molt superior a les que puguin els tuits del Pedro Antonio.
Però el fet és que l’Audiència considera provat que “justifica cierto tipo de terrorismo con la intención de conseguir que alguno de los destinatarios” (fent referència als followers de @pablohasel) “retome las acciones terroristas que ensalza”. Els hi sembla una probabilitat no demostrada, però no per això menys probable que aquests seguidors d’un compte d’una xarxa social “retomen la violencia concreta contra instituciones y colectivos reales”, “de la manera en que lo hicieron los terroristas que se pone de ejemplo.”
I aquí és on li cau la pena de presó. Que d’alguna manera el farà prendre consciència de la bondat de l’estat i del bon funcionament de les seves institucions. La sentència no s’acaba aquí, però aquí és on fa l’esforç per aconseguir que Hasél perdi la seva llibertat.
La defensa que es fa del rei a la part restant em fa la impressió que ni el mateix tribunal se l’acaba de creure. Diu que les cançons i tuits de Hasél són “un ataque personal y directo a la Casa Real y a sus miembros de modo despiadado, atacando personalmente a los mismos, y no simplemente una mera discrepancia del recurrente hacia la monarquía como institución del Estado”.
El rei Juan Carlos va rebre comissions per negocis que facilitava com a monarca. Uns diners que amagava de la hisenda espanyola. Però es veu que el que ha afectat al “núcleo último de su dignidad” són paraules com:
"El mafioso del Picon de fiesta con la monarquia saudí, entre quienes financian el ISIS queda todo."
o
“Capo mafioso saqueando el reino español, Les venden armas que van al ISIS.”
Particularment curiós resulta que l’Audiència Nacional posi com a exemple de crítica al rei que sí que seria acceptable el fet de cremar-ne fotos: “La puesta en escena orquestada por los ahora demandantes, aunque haya llevado a quemar una imagen, es una forma de expresión de una opinión en el marco de un debate sobre una cuestión de interés público, a saber, la institución de la monarquía".
Sabeu perquè és curiós? Perquè està fent referència a la crema de fotos de Felip VI a Girona, i a una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans declarant que aquest acte quedava emparat per la llibertat d’expressió. A qui estava corregint el TEDH quan va emetre aquesta sentència? A l’Audiència Nacional espanyola.
La sentència després fa una defensa similar de la policia, de qui creu que rep “ataques injuriosos y calumniosos al desempeño de su función como representantes del Estado.” Però un cop més, presenta com a proves tuits com:
“Luchar por la educación digna supone que la policía te detenga o abra la cabeza a porrazos, otra vez sucede en Gasteiz.”
O
“Adela y Guillermo , 12 años de prisión por daños materiales en una basílica, Guardia Civil impunidad por decenas de emigrantes asesinados”
Les dues afirmacions són certes. Hi va haver una càrrega policial contra una manifestació a Euskadi i a Ceuta, a la platja d’El Tarajal, la Guàrdia Civil va disparar 145 pilotes de goma i cinc pots de fum contra uns potencials immigrants, per evitar que trepitgessin terra espanyola. 15 d’ells van morir.
Un cop més, la sentència diu que el que està incitant a “actuar violentamente contra los cuerpos policiales” són els tuits de Hasél, no les accions de la mateixa policia. És una teoria que ha servit per posar al raper lleidatà a la presó, però que només cal mirar als carrers per veure que pot acabar resultant contraproduent.
Per acabar, m’agradaria remarcar algunes coses. Jo no tinc cap interès particular en la música ni la ideologia de Pablo Hasél. Però si que en tinc per la llibertat d’expressió. I posar a algú a la presó és un recurs que només s’hauria de fer servir en casos extrems. Ni jo ni tu no hauriem d’estar patint si fem tuits criticant una actuació policial. I com em va dir una persona del món judicial crítica amb la sentència, com més poder tens, més crítica has de rebre. La protecció dels poderosos no hauria de ser la finalitat de la llei. Com tampoc ho hauria de ser la pervivència d’injustícies que no es poden criticar. Ja siguin en actuacions policials o en el comportament de la família reial. Perquè si no podem verbalitzar el nostre descontentament, llavors sí que hi ha un risc que agafem altres camins per expressar-lo.