L'esquiadora Blanca Fernández Ochoa —Madrid, 1963— va ser una de les pioneres de l'esport femení a Espanya, després que el seu germà, Paco Fernández Ochoa, també campió olímpic, la portés fins a una medalla de bronze que va aconseguir ella mateixa en els Jocs Olímpics d'Hivern a Albertville 1992. Ara, malauradament, el seu cos hauria estat trobat sense vida a la Serra de Madrid el passat dimecres, després de més d'una setmana de recerca.
Nascuda al barri de Carabanchel, a Madrid, Blanca va ser la sisena germana de vuit en total. Tot i les seves arrels a la capital, pocs anys després, tota la família es va traslladar fins al Port de Navacerrada, un poble a la muntanya de la serra de Madrid. Va ser allà on van començar tots a cultivar la seva gran afició per l'esquí, ja que es trobaven envoltats de neu la meitat de l'any. Amb el pas dels anys, els seus cognoms passarien a formar part de la història de l'esquí d'Espanya.
Paco, el seu germà, la seva gran inspiració
El seu germà gran, Paco, va marcar molt la vida de Blanca, ja que, quan només tenia vuit anys, es va convertir en el primer espanyol, i l'únic fins al moment, en aconseguir una medalla d'or als Jocs Olímpics d'Hivern de Sapporo (Japó) l'any 1972. Amb 11 anys, Blanca va decidir-se per entrar a l'equip de futures promeses i va ingressar al centre d'entrenament situat a Vielha, als Pirineus catalans.
Des de llavors, Blanca no va parar d'aconseguir grans fites. En el seu primer any, el 74, es va proclamar campiona d'Espanya infantil d'eslàlom gegant, títol que va revalidar diversos anys. En campionats estatals també va aconseguir els seus mèrits, el 1982 en eslàlom gegant i descens, el 1983 en tots els títols absoluts i el 89 en eslàlom, eslàlom gegant i combinada.
Quan finalment es va decidir per especialitzar-se en eslàlom i eslàlom gegant, Fernández Ochoa va començar a destacar en l'àmbit internacional, on per fi va aconseguir conquerir quatre victòries a la Copa del Món. La primera que va aconseguir va ser la de la competició d'eslàlom gegant, a la ciutat de Vail, als Estats Units el 1985. Així va ser la primera esquiadora espanyola que va aconseguir un triomf en aquesta competició. Seguidament li van venir més triomfs: Sestriere (Itàlia) el 1987, Morzine (França) el 1990 i Lech Am Arlberg (Àustria) el 1991, totes en categoria eslàlom.
Els Jocs Olímpics: un abans i un després
Tot i això, igual que amb el seu germà, els Jocs Olímpics van marcar un abans i un després en la seva carrera com a esportista. En total, va participar en quatre cites olímpiques: Lake Placid 1980, Sarajevo 1984, Calgary 1988 i Albertville 1992. En aquesta última, per fi, va aconseguir la cobejada medalla, convertint-se en l'única espanyola en aconseguir-la en uns Jocs Olímpics d'Hivern.
A Sarajevo'84 quedar en sisena posició i va ser abanderada per primera vegada en la seva carrera. Quatre anys més tard arribaria a la cinquena posició a Calgary. Però el triomf més gran el va aconseguir a Albertville'92, amb una medalla de bronze en eslàlom. Després d'aquesta, la qual marcaria un gran canvi en la seva vida, va confirmar la seva retirada.
Els seus assoliments històrics la van portar a rebre molts premis honorífics, com ara dos Premis Reina Sofía com la millor espanyola de 1983 i 1988, o la Medalla d'Or de la Reial Ordre del Mèrit Esportiu. A més, ha servit d'inspiració per a moltes esportistes que han seguit el seu camí, com és el cas de María José Rienda, la qual va arribar a aconseguir molts èxits en la Copa del Món, però mai va arribar a assolir el mateix èxit que Blanca en els Jocs Olímpics.