Barcelona és considerada una ciutat elegant, moderna, luxosa i cara. Entre els seus carrers, però, les xifres sobre una realitat paral·lela posen els pèls de punta: un total de 215 nens i adolescents viuen en barraques situades a solars, locals, naus o edificis abandonats. Formen el 24% dels xabolistes coneguts a la ciutat, compartint la mateixa situació amb les 885 persones que viuen en aquestes condicions a la capital catalana.
Les dades provenen de l’Institut Municipal de Serveis Socials de Barcelona, del mes de febrer d’aquest any, segons ha informat ‘El Periódico’. Allà distribueixen els menors en tres grups segons el seu habitatge: 119 menors residien en naus industrials, 88 ho feien a solars i vuit nens vivien en edificis que «funcionen com un assentament». Les dades no es poden comparar amb altres períodes temporals, ja que aquest és el primer cop que es coneixen xifres oficials sobre les persones que viuen en naus industrials.
«Els meus fills no són com la resta de nens»
Només els seus habitatges són els que marquen la diferència amb la resta de ciutadans. La resta es troba en ordre. Tots els nens vivint sota aquestes condicions van regularment a l’escola, estan empadronats i tenen targeta sanitària. L’únic inconvenient, doncs, és que tenen dificultats per accedir a la taula d’emergència per aconseguir un habitatge social. Aquestes queixes ja s’han traslladat a l’ONU, secundades per diverses entitats.
Marta (nom fictici) va néixer a Galícia, a una casa de propietat. Fa 15 anys va mudar-se a Barcelona amb l’esperança de trobar una feina. Des del principi va habitar diferents solars i naus abandonades, esperant que la seva situació canviaria amb el temps. Ara, amb 34 anys, tres fills i sense haver acabat l'ESO, denúncia la seva situació i, sobretot, les conseqüències que poden portar als seus fills.
Ara mateix Marta, els seus fills, la seva sogra i un dels seus nebots viuen a les oficines d’una antiga fàbrica de gelats. La mare treballa per sostenir la família en allò que pot: la revenda de ferralla i cartons. Però no vol que aquest sigui el futur escollit pels seus: «Jo voldria que els meus fills estudiessin, fossin advocats o jo que sé. Però, tal com anem, sé que portaran una vida com la meva» afirma amb tristesa. «Els meus fills no són com la resta de nens, això és així», es resigna.
Obligats a convertir-se en nòmades
El pitjor, però, no són els locals on viuen. La seva vida és una constant mudança a causa dels desnonaments continuats. La seva màxima estança en un mateix lloc ha estat un any. El que menys, sis mesos. «Ens diuen que som nòmades, però és que ens obliguen a ser-ho. És un cercle del qual mai podrem sortir», explica. Entre els llocs on han hagut de passar les nits es troben caravanes, naus i pisos okupes plens de ferralla. «Fins i tot sota un pont a la Verneda» explica. «He dormit a llocs, amb els meus fills, on hi havia paneroles. Com creus que em sento? He passat molta por» es lamenta, recordant el passat.
Ara, toca un més: el propietari del seu actual habitatge ja els ha anunciat que aquest seran els seus últims dies al local. Al gener es procedirà al desnonament. «Vaig explicar-s'ho a la treballadora social i em va dir que no hi havia un habitatge alternatiu. De fet, va ser ella qui em va preguntar: ‘On aniràs?’».
Nascuts a Catalunya, però sense drets
Afortunadament, els nens es troben en bones condicions i els pares no els deixen desatesos, per la qual cosa no poden procedir a retirar-los la tutela. Són diverses les entitats que critiquen aquestes situacions i estan treballant per ajudar les famílies afectades. Una d’elles és ‘Amics del Quart Món’, que ja ha denunciat diferents casos. «Aquests nens són catalans, han nascut aquí, van a l’escola aquí… Haurien de tenir tots els drets garantits» explica Sílvia Torralba, una de les responsables.
Així, Amics del Quart Món va enviar un informe a l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans denunciant aquests casos. Aquestes famílies, asseguren, no tenen drets bàsics, tals com accés a aigua potable i a la llum o el fet de tenir un sostre fix: «La inseguretat a l’habitatge i el fet d’estar exposat a diversos desnonaments, així com la realitat d’exclusió, afecta la seva salut orgànica i emocional» expliquen.
Marta no sap com definir els llocs on viuen, però sí sap com no mencionar-los: «Diem naus, barraques… Però mai li diem casa». Els seus tres fills han nascut a Barcelona, i assegura que els doctors que van atendre els diferents parts sabien les condicions sota les quals aquells nadons viurien: «Els metges ho sabien, clar que ho sabien, però tampoc ens van oferir res millor».
Tots els seus nens estan empadronats i escolaritzats. La nena petita té un any, la gran 13 i el del mig, 12. Els dos grans cursen primer i segon d’ESO, mentre que la petita ha hagut de substituir la guarderia per un centre de rehabilitació a causa dels seus problemes de mobilitat.
«Els seus amics no poden vindre als llocs on vivim»
Com a mare intenta que els seus fills no notin molta diferència amb la resta de nens, però no sempre és fàcil. Un exemple són les festes d’aniversari: «Mai els deixo anar a altres cases, perquè els seus amics no poden vindre als llocs on nosaltres vivim». Un altre exemple, el menjar: «Els meus fills no saben què és el peix, no ho han provat mai, anem a allò que sigui barat». El menú de –cada- dia solen ser pasta i salsitxes. «Al meu fill li agraden les llaunes de tonyina, però és que no ens les podem permetre».
Una altra preocupació important és la salut. «No sempre tenim calefacció. Tenen més refredats, i estan més en contacte amb virus i coses que la resta de nens que viuen en un pis». Recorda que quan va néixer la filla gran vivien en una caravana abandonada en un descampat i s’havien de dutxar amb galledes d’aigua: «Anem més al CAP que la resta de la gent, això segur».
Els desnonaments augmenten l'absentisme escolar
Amb tots els obstacles que han d'esquivar per sobreviure dia a dia, n’hi ha un que no poden evitar: l’absentisme escolar: «Quan ens desnonen ja avisem els professors que els nens no aniran a l’escola durant dues setmanes». S’ha de realitzar la mudança, moure els mobles i arreglar el nou local de la millor manera possible. Tot això, sense comptar amb el fet que els nens no canvien d’escola, així que s’han d’adaptar als transports públics de la ciutat, el que suposa encara més dificultats per accedir a les classes. «No vull canviar-los de col·legi perquè sé que serà pitjor per ells. Jo sé que això els afecta. La meva filla a vegades, al matí, diu que no vol aixecar-se, que no té ganes de res».
En cas de poder assistir a les classes, les dificultats no s’han acabat. Els altres nens no entenen la situació de la família de Marta, i això es tradueix en comentaris nocius i assetjament escolar: «Al meu nen amb nou anys li deien que la roba que jo portava l’havia agafat dels contenidors», explica amb llàgrimes als ulls. «No s’ho mereix».
Classes de reforços per nens en situació similar
Per la seva banda, ella sap que, almenys en terreny escolar, no pot oferir-li molta ajuda als seus fills: «Jo en català sóc analfabeta. I, si no recordo com dividir, com els he d’ajudar?». Els habitatges que solen freqüentar, a més, no solen tenir lloc perquè puguin fer els seus deures. Tot i això, els nens encara no han suspès durant la seva etapa escolar, una situació que sorprèn fins i tot a la seva mare.
Els nens acudeixen una vegada per setmana, juntament amb altres 30 joves que es troben en una situació similar, a classes de reforç escolar organitzades per la fundació Amics del Quart Món. Els professors que exerceixen són voluntaris, i entenen perfectament les condicions sota les quals els nens atenen les lliçons. La majoria de dies, no es presenten ni la meitat. Els professionals no els culpen: entenen que els desnonaments són un procés llarg i no sempre compatible amb l'educació.