Estimat diari: els matins de vellut vindran cada nou dia, amb l'alba daurada i la flaire de pluja, xiuxiuejant una melodia de paraules d'amor en èxtasi, mentre jaus molt a prop meu. Triki. Triki. Triiiiiiiki, mon amour. M'estan estovant. La campanya ha caigut en un pou de suavitat i control, que és el que s'acostuma a fer després d'un primer tram de fotre-les pel broc gros. L'hora dels pactes s'acosta, el temps per reconduir les atzagaiades es redueix i el que abans eren posicions allunyades i discrepàncies irresolubles ara són lleus malentesos. Qüestions de matís. Arriba l'hora d'enllitar-se i fer realitat les fantasies que els amants s'han dit durant tants mesos a cau d'orella.
I qui es farà un tip de follar és Esquerra. Els republicans són al mig de totes les orgies i els faltaran forats per entomar llengües i superfície de pell per rebre tantes moixaines. Si una cosa sabem del cert i supera les múltiples incerteses d'aquesta contesa electoral és que ERC serà al govern. Ja hem vist que a Junts només li val guanyar i que se li acaben els focs artificials. I també hem entès que als socialistes diuen voler guanyar, però no els convé gaire. En canvi ERC, passi el que passi i amb qualsevol que sigui el vencedor d'aquesta batalla ajustada, ja està començant a segregar les substàncies llisquents de l'amor.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
I això ho fa molt bé Oriol Junqueras. L'hem vist aquests dies, alternant el seu discurs clàssic amorós amb un posat de mascle alfa, exigint teatralment el vot i encigalant el personal. Una mena d'actitud passivo-agressiva desconcertant, que ens remet directament a les figures immenses de Barry White o Demis Roussos. Aquella obesitat mòrbida però prenyada de sexualitat, la promesa que no et deixarà mai insatisfet i la paradoxa entre un cos que anuncia carícies poderoses al mateix temps que una potència viril alliberadora. És un signe de maduresa imaginar-te a tons pares cardant o, si tens una tirada més gerontofílica, a tons avis. Jo ho faig amb els polítics: no se m'acut un millor amant entre els nostres que Junqueras. Sentimental, però complidor. Sense musculatura que proveeixi de coits gimnàstics, però amb una sexualitat vaticana i tàntrica, complexa, i amb una lleterada final abundosa i redemptora.
Pur junquerisme
Junqueras i ERC han entès que aquestes eleccions no són intel·lectuals ni racionals. No hi ha política programàtica. Són mera sensualitat i no hi ha cap relació seriosa en joc; només són un Tinder a l'engròs i el que importa és tenir la màxima disponibilitat lúbrica. Per això, ERC ja ha guanyat, i per això Junqueras és gairebé l'única cara visible del partit. El noi Aragonès ja té prou feina amb lo seu i ja té prou pena. La número dos per Barcelona, Laura Vilagrà, no s'ha vist per enlloc. La gestió discutible de la pandèmia manté els consellers republicans apartats de la primera plana. Alba Vergés va amb peus de plom per no cagar-la. Ni tan sols Chakir El-Homrani ha aprofitat la reedició oportunista de les ajudes als autònoms —ja ningú sembla recordar com els van donar pel sac amb la famosa loteria— i a les petites empreses, anunciades de manera oficial casualment ahir mateix per treure pit. Tampoc haureu sentit gaire les caps de llista per Tarragona, Lleida i Girona.
D'algú que fa tot just tres anys semblava que remenava les cireres i imposava a la societat catalana el seu discurs rosasensatià com és Marta Rovira, no se'n sap ni gall ni gallina. Ni del conseller Bargalló, molt discutit en tots els sectors de l'ensenyament, desaparegut sota la força volcànica del triki triki de Sant Vicenç dels Horts. I ja els va bé. De fet, ERC es presenta com el partit català amb més història, i no para de fer referència a la República dels anys 30, però oculta sistemàticament els noms de la seva trajectòria. On és Carod-Rovira? On és Ernest Benach? On són Puigcercós o Joan Ridao. Quin grau d'incomoditat produeix en aquest nou partit la figura d'Heribert Barrera? Ben mirat, ni tan sols els republicans més acordats amb les noves polítiques de nova via, com poden ser Rufíán, Torrent o Romeva, han adoptat el perfil més baix possible. El poder del gordo és una gran abraçada paternal que ho cobreix tot. Esperem que a partir de dilluns es comenci a desplegar aquesta estratègia promiscua que ara només s'intueix.
Les absències
Però no només ERC juga a ensenyar i amagar les cares que creuen que ara els convenen més. Els socialistes ho han fet tota la vida i també han desat al calaix gent que els hauria pogut ajudar, cm és el cas de Núria Marín, l'alcaldessa de l'Hospitalet acabada d'emmerdar per corrupció. Illa sembla que només compti amb Pedro Sánchez, el buldog d'Eva Granados i poca cosa més. Fins i tot l'anunci de treure Maurici Lucena d'AENA i tornar-lo a posar a l'aparador polític s'ha percebut com un error i un conflicte d'interessos. Per no parlar de Ramon Espadaler, un home que és més de dretes que el cony de Marta Ferrussola. Un homòfob declarat que ha fet la transició entre la UDC de Duran i Lleida i el PSC, però que als socialistes ara els fa més nosa que servei. Almenys en públic, que de sotamà els pot ser ben útil.
També ha tingut problemes amb les absències el PDeCAT, que comptava amb una participació més activa d'Artur Mas i gairebé se l'han hagut de pintar a l'oli. Sort que ahir l'expresident va sortir del cau i va bancar una mica la seva protegida Àngels Chacón, que començava a patir una mica que la deixessin tan sola des de la Convergència Autèntica i de les JONS. A Junts, també estan bastant callats els consellers del Govern, tot i que potser millor així, perquè Miquel Sàmper, per un cop que diu alguna cosa, es va enfrontar directament a Laura Borràs defensant accions dels Mossos d'Esquadracom l'arbitrària denúncia d'una regidora d'ERC a Tarragona. Si no sabéssim que tot el que digui Borràs en campanya és foc d'encenalls ens hauríem d'amoïnar molt per aquestes dissensions tan pornogràfiques. Ni la CUP quan desautoritza Dolors Sabater. Uns altres que, per fer honor a la veritat, han estat sempre uns mestres en treure i posar cares de la palestra pública. On són David Fernández —que ha col·locat a Sabater— o Anna Gabriel o Quim Arrufat —si és que tribunal moral del partit l'ha indultat per ser un pixabrava?
A mi, aquest mètode de modular el discurs segons les marionetes que treuen al teatret només em porta a concloure que es pensen que no tenim memòria i tenim greus disfuncions cognitives. I tenen raó. Avui sessió de sexe en grup, amb esperat gang bang contra Vicent Sanchis a TV3. Ho explicarem demà, amb les necessitats afectives més resoltes.