Estimat diari: si ell et porta a un lloc fosc que no t'espanti l'obscuritat, que no s'està mai prou segur si és per amor o per alguna cosa més. Si tu notessis que és un turment i no s'acaba de decidir, és el moment en què, per ajudar-lo, de seguida li donis el 'sí'. Només han passat quatre dies de campanya electoral i ja estem entrant en la desitjada fase dels lluentons i el petardeig, que aquí al Sud és la que més ens agrada. Com és evident, si les interaccions polítiques prenen aquest to cabareter, ningú tindrà res a fer contra la nostra candidata més petarda, Laura Borràs, que, mal m'està el dir-ho, està fent una excel·lent campanya, callant el que ha de callar, deixant anar les perles justes per descol·locar els adversaris i dedicant-se a gaudir de l'espectacle de veure els cadàvers dels enemics arrossegant-se per davant de la seva tenda, com diu el refrany sioux.
La nostra Raffaella Carrà i futura Presidenta Petarda de la Generalitat de Catalunya ja ballava a les boites de la Barcelona pija —tot i que sempre ha negat que la de l'anunci de KAS sigui ella, jo no ho tinc tan clar— abans que els dos escolanets d'ERC i el PSC es fessin la primera gaiola. És impossible que la vencin en el camp de batalla del music hall, davant d'un talent interpretatiu que fa semblar la Roxy Hart de Chicago la Margarida Minguillon del Cor de la Ciutat. En l'episodi anterior de les aventures dels nostres candidats, vam veure com Aragonès intentava desfer-se de la deriva de l'espectacle de varietats on sap que perdrà contra la Lauríssima proposant un tete a tete a Presidentilla i marginant-la del debat. En tan sols tres jornades, ja hem sabut que com més parlin Aragonès i Illa més la cagaran, que la campanya se'ls farà molt llarga i que les seves expectatives de vot aniran indefectiblement pel pedregar.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Ells també ho saben, i per això el presidenciable del PSC va recollir el guant del noi Aragonès i va acceptar el cara a cara. Encara que ho neguin per davant i per darrere, el socialista i el republicà ja estan tots dos enllardats amb olis essencials i tenen unes ganes indissimulades de tocar-se impúdicament i procedir a la plaent pràctica del rimjob i el cruising per tots els racons foscos del Parlament. Potser al començament els cossos no acaben de lliscar bé i la falta de química no els ajuda a acoblar-se satisfactòriament, però en l'amor tot és començar i posar-hi ganes. I si no sempre hi ha ajuts externs com els dildos i els lubricants. No sé si es pensen que podran enredar a ningú amb aquest simulacre de baralla d'enamorats. A la Laura, segur que no. A ella no la deixaran fora. Li van posar la rèplica en safata i va aprofitar per demanar que la convidessin a la festa lúbrica de la democràcia per fer un trio. A ella, que amb els dos membres flàccids de la socialdemocràcia catalana i espanyola no en té ni per fer el vermut. A bodes la convides.
El domini de Borràs sobre els seus adversaris comença a ser tan preocupant, que no ha calgut ni que es retractés de la seva promesa ridícula de reproclamar la República. N'ha tingut prou amb matisar que "no aixecarà la DUI" —i mira que en sap d'aixecar morts— sinó que la "reactivarà". Els de la CUP, que són bastant inútils però vius, han detectat la marxa triomfal de Borràs cap al Palau de la Generalitat i ja han hagut de treure el fantasma de la seva investigació al Tribunal Suprem per fraccionar contractes al seu amic narcopoeta. Només havia gosat fer-ho, de moment, Carrizosa, que només va obtenir com a resposta que si calúmnies que si injúries que si naps que si cols. Dolors Sabater ha dit que no l'investiran pas mentre estigui imputada. Tot just al primer quart de campanya.i ja li han hagut de treure el santcristo gros. Les perspectives són funestes.
Mentrestant, jo em dedicaré a imaginar-me el trio, amb tots els detalls possibles però amb respecte i amb l'actitud del porno soft, d'aquella manera que posen la càmera perquè es vegi una mica de pit i cuixa, se sentin els gemecs de plaer però no s'arribi mai a besllumar cap tros de genital ni, per descomptat, de penetració. És allò que se'n diu tradicionalment que se note el efecto sin que se note el cuidado. I en això, els polítics catalans són màsters de l'univers, pel poder de la calavera grisa.
Òmnium, donant pel sac
Per fotre'ns la diversió enlaire, ahir també es van reunir per primera vegada tots els presos polítics, que els han deixat sortir de la trena per fer campanya política mentre la Justícia espanyola mira de tornar a impedir el tercer grau. Era un acte d'Òmnium, que va aconseguir una treva entre els presos de Junts i els d'ERC per fer-se una foto unitària. Unitat no per dir que plegaven o per proclamar la independència —que són els extrems que se'n podria esperar— sinó que van aparèixer amb un únic lema que reclama l'amnistia. No cal dir que aquestes senyores i senyors no haurien d'haver entrat mai a la presó i que és una puta vergonya el seu viacrucis processal, però també s'ha de constatar que fan un servei ben galdós a la causa que defensen, lligant les aspiracions polítiques del país a la seva situació personal. Segons sembla, ara sí que sí que el govern més progressista de la Història té una solució per a aquesta ignomínia, però m'agradarà veure-ho amb els meus ulls curats en la salmorra de l'escepticisme.
Si m'heu anat seguint aquests mesos de postprocés, també sabreu que pel mateix motiu també opino que Òmnium hauria de lliurar d'una puta vegada les armes i dedicar-se a lo seu. Vincular la cultura catalana a la situació política podria tenir cert sentit en un moment determinat d'esclat nacional, però continuar per aquest camí és lligar un bloc de ciment a una cultura que ja té prou feines per mantenir-se surant. Admeteu-ho: no ho heu fet bé, Òmnium. Hi ha un lloc comú entre l'independentisme que diu que la llengua i la cultura catalanes només podran sobreviure en el marc d'un estat propi. No se sap. Potser estàvem equivocats. El que sí que és clar és que no es poden posar tots els ous al mateix cistell, i que és urgent restablir la separació entre els exigus poders catalans.
Catalanisme per sota dels radars
Sorprèn la poca atenció mediàtica que atrauen els partits independentistes que no han trobat plataformes de projecció més grans. Bé, reformulo la frase: ¿sorprèn la poca atenció mediàtica que atrauen els partits independentistes que no han trobat plataformes de projecció més grans? No, no sorprèn. Ja hi ha massa gent trepitjant el terra fregat i només faltaria haver de donar lloc als pàries de la catalana terra. Els Demòcrates de Castellà es van acostar al caliu del foc puigdemontià així com Espadaler i els seus han renegat de la tradició democristiana catalanista i s'han integrat al PSC més lerrouxista de la Història.
Marta Pascal també va intentar no quedar-se fora del repartiment del pastís, però el PDeCAT i el seu antic company d'aventures, el mecanitzat David Bonvehí, li van veure el plumero i la van deixar a l'estacada. També és curiós el cas del FNC, que ha passat de ser la gran amenaça d'ultradreta catalana, un monstre molt pitjor que VOX, a desaparèixer del debat polític. Però això són aquests misteris que depenen dels capricis de les direccions de TV3, de La Vanguardia i de l'Ara. Coses que als mortals se'ns escapen. De tots aquests micropartits silenciats, amb la tasca complicada d'acostar-se al 3% del vot, qui rep més deuen ser els de Primàries, simpàtics i quixotescos, que continuen venent que el referèndum de l'1 d'Octubre és homologable i que no en calen més. A les últimes hores, han fet públic un cartell amb la imatge de Mossèn Cinto Verdaguer com si fos l'oncle Sam cridant les lleves al combat i amb el lema, avui ja estrafolari, 'Independència'. Més moral que l'Alcoià.
Demà més. Veurem si la Candelera plora —si fos pels processistes sempre ploraria— o riu. Tot i que tant se val: plogui o faci sol l'hivern postnuclear que ens espera no ens l'estalvia ningú.