Segueixen sortint a la llum noves informacions sobre les últimes hores que van comprendre el rescat del petit Julen, el nen de dos anys i mig que va caure en un pou d'una finca de Totalán, a Andalusia, i que finalment no va poder ser rescatat malgrat tots els esforços que van fer els efectius desplaçats fins a la zona. Ara, el guàrdia civil encarregat de treure el cos del petit del pou ha concedit una entrevista a 'Diario Sur' on ha relatat la seva dura experiència.
[predef]app-catalunya-diari-159[/predef]
«Mai vam perdre l'esperança»
El protagonista de la història s'anomena Nico, és membre del Grup de Rescat i Intervenció en Muntanya —GREIM— i narra que el diumenge 13 de gener estava gaudint d'un dia lliure amb la seva família, quan un bomber que era amic seu el va trucar per avisar-lo de l'accident de Julen. A partir d'allí, l'avenir del seu dia a dia va canviar per complet, ja que el dilluns 14 Nico pujava a la muntanya de Totalán per no baixar fins al dia de la troballa del petit.
I tot i que deixa clar que «mai vam perdre l'esperança» i que «nosaltres ja pensàvem en com el trauríem un cop arribéssim fins on estava Julen», reconeix que va ser absolutament desesperant que tota l'estona anessin sorgint complicacions i contratemps inesperats. «Era decebedor», són les paraules escollides per Nico per definir la seva impotència, i explica que «teníem la sensació que en algun moment havia de sortir quelcom bé, malgrat que mai s'havia fet quelcom similar a Espanya».
Els efectius treballaven «fins que no es podia més»
Però no va ser així. Amb tot, els experts mai van perdre de vista el seu objectiu: «Vam dir que d'allí no sortíem fins que trobéssim a Julen», clama el guàrdia civil, que també fa patent la duresa i complexitat de les tasques que es van anar succeint fins que, per fi, va arribar el dia en què els miners van poder iniciar la seva comesa.
«Allí baix no hi havia torns. Allí s'hi estava fins que no es podia més. La frase era: 'Me'n vaig, que ja no puc ni aguantar el martell'», descriu Nico, que també ha explicat que el seu torn va arribar després de la segona microvoladura. Descriu el moment de la següent manera: «Era una sensació estranya, rara. Jo he entrat per forats més estrets i claustrofòbics, però allò... Mires cap a dalt i penses: 'Si passa quelcom aquí...'».
«No estava viu, però ho hem donat tot»
Quan els miners ja havien excavat 3,70 metres del total, els efectius que es trobaven a la galeria horitzontal estaven a tocar del petit: «Vam fer una prospecció i vam veure que la terra era diferent. Va ser llavors quan el meu company va ficar una càmera pel forat que havíem obert. I va veure el nen», lamenta Nico.
- També pots llegir: El dissenyador de la càpsula per trobar en Julen: «Tenim l'esperança de salvar-lo».
Aleshores, els experts que marcaven les directrius del rescat van demanar a tots els col·laboradors que continuessin amb la seva comesa com si res hagués passat, ja que l'expectació mediàtica era elevadíssima i no es podien permetre que ningú s'assabentés de la troballa fins que informessin a la família del petit. Per aquest motiu, la següent vegada que la càpsula metàl·lica va baixar, carregava tres efectius del GREIM, entre ells, Nico.
«Em va tocar a mi», confessa l'agent, que ha fet públic que «vaig tenir sensacions trobades. En part, alleujament per haver acabat la feina, però també enrabiat pel resultat final». En aquest sentit, Nico es mostra taxatiu: «No li dono voltes. Hem mogut terra com per a parar set avions, hem aconseguit arribar fins a ell i l'hem tret. No estava viu, això és el pitjor. Però ho hem donat tot».