Bon any nou, nenes. Tranquil·les que això ja s'acaba. Falten només dos programes per clausurar aquesta gloriosa temporada de 'Joc de Cartes' i us ben asseguro que no hi ha ningú al món que tingui més ganes de perdre'l de vista que jo. La setmana passada, com els més avançadets de la classe ja vau detectar, em vaig haver d'agafar vacances per descansar de vosaltres els catalans una estona. Realment no us suporto. També és veritat que me'n vaig anar a celebrar el Cap d'Any a Nàpols i em vaig trobar, encara sense haver entès com, fent les putes campanades i el puto raïm amb uns catalans dels quals fugia en tan assenyalada data, en un garito prop de Via Toledo. Això només té una explicació, que és molt senzilla i ja coneix tot el país: sóc subnormal.
Ja que hi som us preguntareu si a la bulliciosa urbs napolitana hi ha tatakis de tonyina i potes de pop amb parmentier. Naturalment que no, perquè és una ciutat plena de camorristes, pirates i menjadors compulsius de pizzes fregides, però no d'imbècils. També m'heu preguntat amb insistència si hi haurà crònica del programa passat de la Cerdanya. Naturalment que no, perquè ja que m'ho vaig estalviar ara no m'ho fareu veure en diferit, desgraciats. Us remeto a l'article de fa dos anys Cervells i paladars trinxats de la Cerdanya que suposo que devia anar més o menys del mateix.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
I sense més dilacions anem a la teca d'ahir, que tenia com a protagonista la comarca semipirinenca del Berguedà. Més concretament, l'objecte del treball de recerca per a infants 'especials' que és 'Joc de Cartes' amb aquest mestre rebotit d'educació física que és Marc Ribas, buscava el restaurant amb més personalitat del Berguedà. Cosa que ja fa de per si bastanta gràcia perquè potser no hi ha a Catalunya gent amb menys personalitat que els berguedans, si descomptem, esclar, els peixos bullits del Maresme o del Bages. Ara mateix estic intentant pensar molt fort en alguna cosa berguedana amb personalitat i no se m'acut res civilitzat, tret d'aquell aplec de borratxos i agressors sexuals que en diuen la Patum. De fet, per ser franc, he hagut de mirar el mapa per saber on és la comarca, perquè té tan poca personalitat que si li fas col·locar a un escolar de primària en un mapa mut el més probable és que te la foti a la província de Lleida o a algun lloc pitjor. No fa falta dir que jo, tret dels quatre o cinc cops que he anat als Casals de Sagàs —un restaurant que m'agrada molt perquè hi fan sobrassades— no hi he fotut mai els peus.
Quina personalitat peculiar podia sortir d'aquest país? Doncs era difícil. Van haver de recórrer als plors i a les històries de superació, que és el que està de moda a la Catalunya-Víctima actual. Tots quatre concursants, aquesta setmana, van oferir sessió de llagrimeta. La primera, justificada per una tragèdia familiar terrible, sí. Es tractava d'una noia de Puig-reig que va passar un daltabaix i el va voler superar posant un restaurant de reciclatge punk. Punk una mica d'estar per casa, de l'antiga i originària CUP de comarques i des d'una reivindicació de la misèria, això sí. La Forkilla amb K és un lloc simpàtic ple de congeladors i amb plats demencials com gofres amb cua de bou, dònuts verds de contingut indefinit, panets bao, cagarros arrebossats i totes aquestes merdes que ara et donen als restaurants enrotllats. Fins i tot vam haver de patir uns "chipilokos" amb katsuobushi, que naturalment tota aquesta colla d'afartapobres de muntanya no sabien què era. Si penso què en pensarien els meus nous amics napolitans, no tinc cap dubte que hi farien una visita amb un dels seus famosos camions de la brossa de camí cap als abocadors del Vesuvi.
Segons les últimes notícies que m'arriben de la meva xarxa d'informadors estesa per tot el país, el restaurant La Forkilla ja ha tancat, així que no cal patir per res que puguin fer-hi els meus amics de la Campània. Següent parada: restaurant Baix Pirineu de Borredà, un lloc en què gairebé tots hi hem estat de petits de colònies i hem oblidat pertinentment. No cal tornar-hi, de veritat. Aquesta pseudoborda la regenta el Chef Jose, que és un noi amb els nervis a flor de pell que parla amb les perdius. No, no gira gaire rodó i, a més a més, té un greu problema sistèmic i emocional irresolt amb el seu pare, un cuiner xusquero que fa cinquanta anys que fot carn a la brasa i es resisteix a deixar les regnes als xurumbel. Això té molt afectat el Chef Jose, que intenta que son pare depuri l'estil del ranxo que serveix, sense que el jaio li foti puto cas. Com no la dinyi abans, el noi es deixarà caure per una cinglera del Cadí, molt em temo. Mentrestant, serveixen plats tradicionals normalets, però competents. Filets, patates emmascarades, rostes de cansalada, costelles de corder i coses així. Ben fetes. Res a dir. Ara bé, això és perquè el pare no deixa que el nen foti les grapes a la cuina, que sí no la cosa aniria pel pedregar com demostren les postres 'creatives' que li deixa fer.
En tot cas, una cosa pou potable com per guanyar el concurs. Com sempre perquè els rivals deixaven encara més a desitjar. A la Baells, hi vam trobar una altra relació maternofilial complicada. En aquest cas qui portava la veu cantant era la senyora mare, una jaia orgullosa i un pèl rancuniosa que li porta un bar de carretera al seu fill. Un bareto bastant lleig, arreglat a correcuita amb quatre estovalles i quatre copes de vidre dolent dels xinos. Aquí, l'única personalitat destacable era la mala jeia de la senyora Montserrat, que ara que té el nen ensinistrat es dedica a servir les taules. Aquí hi vam veure alguns dels pitjors plats de la nit, com un gaspatxo de maduixes que semblava un batut de tritons amb Covid o una amanida de la casa també amb maduixes, amb alvocats i crema de balsàmic. Però també s'hi van celebrar els millors plats, com un pollastre i unes galtes de porc a la cassola. La resta, avorridota i sense cap mena de personalitat de la que es buscava.
Una personalitat que vam trobar tota de cop en l'últim participant de la nit, un autèntic tarat que té un restaurant tematitzat com un passatge cutre del terror. Aquesta mena de Norman Bates berguedà, com un garrotxí de broma, és conegut a la comarca per haver obert un mini parc temàtic de terror i ara ha desviat la seva taradura cap a un hotel que es diu Insomnia i el seu "restaurant" K. Es presenta vestit d'Igor amb lents de contacte de colors i fins i tot les cambreres van ensangonades i caracteritzades de Halloween de fireta. A dins del menjador, per més collons, has de dinar amb zombies i llums que fan pampallugues. És a dir: has de tenir una vida molt fotuda i grisa si necessites haver de passar per aquesta experiència per animar-la. Aquesta barreja d'escape room i lloc de menjars, tanmateix, dona una mesura molt precisa del que és 'Joc de Cartes': un programa pretesament gastronòmic on el més important és l'espectacle. Al final de la sisena temporada han tingut un atac d'honestedat i ens han portat a un restaurant que s'adiu a aquest esperit.
El Climent, l'amo de l'antre, o com es fa dir amb veu engolada i una actuació deplorable, Sebastian Kruger, va fer entrar els seus pobres contrincants en una saleta i els va fer sortir una tia vestida amb parracs i la cara pintada per espantar-los. No sabien on fotre's, pobra gent. Una veritable xarlotada digna de xavals retardats de deu anys. Tot plegat hauria pogut tenir una justificació si el menjar que hi serveixen fos bo, però no hi cuinen. Es limiten a passar per la fregidora porqueries precuinades i a fer hamburgueses i aletes de pollastre per als paladars dels mateixos nens retardats d'abans. Un insult al bon gust del que per sort a Nàpols no en tenen notícia, perquè llavors sí que li rebenten el garito al Norman Bates i li fan passar l'afició per la sang-i-fetge de pixarrí amb una bona corbata colombiana autèntica.
Ningú amb dos dits de front hauria de considerar ni tan sols aquest circ xaró de restaurant, però al Marc Ribas li va agradar molt l'espectacle i li va donar unes notes desproporcionades que van estar a punt de fer que guanyés. Va anar d'un pèl de cony que el país no se sumís en una nova vergonya nacional. Per sort, i per poc, va triomfar la no personalitat de la resta de berguedans. Perquè davant de les ganes de manicomi no hi ha res com la mediocritat i la grisor, que són els fonaments de la civilitat. Cal no oblidar-ho mai. Seny. Control. Catalunya. Fins a la setmana vinent.