L’escàndol de presumptes corrupteles i compra de favors que assoleix al Parlament Europeu ha col·locat a aquesta institució, una de les claus de volta de l’equilibri institucional de la Unió Europa i expressió màxima del principi democràtic, en una delicadíssima situació sense precedents. La sospita que els governs de Qatar i del Marroc han subornat a membres del Parlament Europeu –començant per la seva carismàtica vicepresidenta, Eva Kaili, europarlamentària grega adscrita al grup dels socialdemòcrates–, es va fer pública en el context d’unes investigacions portades a terme per la policia belga.
En efecte, la policia va confiscar un total d’un milió i mig d’euros guardats en bosses a casa del suposat líder de la trama corrupta, l’antic europarlamentari socialista Pier Antonio Panzeri. I de la mateixa manera va succeir a l’habitatge de la que ja és l’exvicepresidenta Eva Kaili, destituïda el passat 13 de desembre pel Parlament Europeu. Igualment, la policia implica al seu pare i a la seva parella i assistent parlamentari Francesco Giorgi. I la trama sembla estendre's a desenes de parlamentaris, convertint-se l’ONG Fight Impunity, fundada fa tres anys per Panzeri, en el focus d’atenció de la policia, ja que amagava darrere del seu objectiu de lluitar contra la impunitat envers les violacions de drets humans, altres finalitats menys filantròpiques.
Conseqüències per a la Unió Europea
Fins aquí els fets, tot i que les notícies no deixen d’aparèixer i encara estem lluny de conèixer el veritable abast d’aquesta suposada trama. I aquests fets han provocat un vertader terratrèmol a la Unió Europea, l’epicentre de la qual se situa al seu nucli de legitimitat democràtica, generant un desconcert generalitzat davant del qual s’ha de respondre amb serenitat i fermesa, ja que són diversos els fronts que s’obren i que mereixen la nostra atenció.
En primer lloc, el Parlament Europeu resta ferit de consideració; que la ferida cicatritzi adequadament dependrà de la reacció del mateix Parlament i de la resta de les institucions. Perquè, en efecte, està en joc el prestigi d’una institució crucial en l’edifici jurídic i polític de la Unió. És cert que tradicionalment el Parlament ha estat maltractat per part de la política partidista, convertit en cementiri d’elefants o postergat dins la jerarquia d’interessos dels partits nacionals. Tampoc la ciutadania ha sigut totalment conscient del grau d’importància que avui posseeix, fet potser gens aliè per a la mateixa institució. Al cap i a la fi, una institució incapaç de fer notori el seu pes polític davant de la ciutadania, que s’ha presentat fredament a les cites electorals europees, on, excepte per una lleu alça en els últims anys, el nivell de participació en els comicis europeus ha anat disminuint progressivament des de les primeres eleccions, que van tenir lloc el 1979.
El Parlament d’Europa
Però la veritat és que si hi ha hagut una institució que ha anat guanyant poder i pes en el joc polític de la Unió Europea al llarg dels anys ha estat el Parlament. Després del Tractat de Lisboa, el seu paper fonamental, braç a braç amb el Consell en el procediment legislatiu ordinari, o en el procediment pressupostari (per mencionar dos exemples paradigmàtics), posa de manifest la seva rellevància en la presa de decisions dins del taulell europeu. La Unió, malgrat les seves deficiències i dèficits, ha esdevingut l'únic subjecte de Dret Internacional amb un parlament supranacional amb funcions rellevants i decisòries que és escollit directament pels ciutadans. Per tot això, un Parlament minat per la sospita de corrupció generalitzada, el tràfic de favors, i la ingerència dels països estrangers aliens en alt grau als valors preconitzats per l’article 2 del Tractat de la Unió Europea, pot suposar, si no s’actua sensatament i decididament, una veritable càrrega de profunditat en la línia de flotació de la legitimitat democràtica de la Unió.
És cert que la corrupció és una vella coneguda de la Unió Europea. Des de la dimissió de la Comissió Santer el 1999 –el Grup de Savis que va investigar les irregularitats va exonerar al col·legi de comissaris d’actes corruptes, tot i que va censurar els seus mecanismes de gestió i control– fins avui la Unió Europea no s’ha alliberat d’un fenomen que no coneix fronteres. Però és la primera vegada que afecta d’una manera substancial al Parlament, i, per tant, el fet que tercers Estats exerceixin la seva activitat lobbista a canvi de suborns davant la inacció del mateix Parlament –recordem que ha estat la policia belga la que ha descobert l’assumpte– agreuja encara més la situació. Que actors estrangers exerceixin mecanismes de soft power i mostrin les xarxes d'influència per fer visibles els seus interessos és una cosa. Que europarlamentaris rebin diners a canvi de lloar la legislació laboral de Qatar, o defensar l’Estatut d’Autonomia d’un Sàhara sota la sobirania del Marroc és una cosa molt diferent.
Transparència i regulació
L’activitat lobbista és una realitat indefugible a Brussel·les, i ja supera quantitativament la de Washington. Per cada un dels 705 europarlamentaris hi ha 17 lobbistes inscrits a Brussel·les. Pretendre impedir aquesta activitat seria posar portes al camp: la interacció entre societat civil i poder públic no és indesitjable, però ha d’estar millor regulada, i ser més transparent. La Unió posseeix des del 2011 un registre voluntari de grups d’interès, que només ha sigut obligatori per determinades qüestions, com la sol·licitud d’una targeta per a l'accés al Parlament Europeu. El 2021 un acord interinstitucional tripartit entre el Parlament, la Comissió i el Consell realitza reformes importants sobre aquest registre, entre altres la de dotar-lo de caràcter obligatori. En tot cas aquelles activitats desenvolupades per autoritats de tercers països queden excloses del registre de transparència.
Per aquest motiu, tant la presidenta de la Comissió com la del Parlament s’han compromès a emprendre un conjunt de reformes per millorar la transparència institucional, incloent-hi un control estricte dels contactes dels diputats. És una mesura positiva, però no suficient. Es fa necessari un cop ferm de timó que mostri realment el compromís en la neteja de les institucions europees, només així es podran restablir les ferides infligides per aquest tèrbol assumpte.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.