M'ho demanen. No puc fer-hi més. Els fans em demanen que parli de 'Joc de Cartes' encara que més que un programa de gastronomia sembli un circ de tres pistes. Fins i tot en una setmana que el país està commocionat per la hipotètica desbandada de Leo Messi, català universal, ja no puc deixar d'atendre la cita setmanal amb la musculatura presumptament anabolitzada de Marc Ribas i el seu català genuïnament vallesà, que ara fa servir per enfotre's de la gent que vetlla per la correcció lingüística amb uns gags deplorables que recorden els més insuportables Jerry Lewis o Jim Carrey.
Però no ens desviem del tema important. Que Messi se'n va. Deu ser molt important per a Catalunya perquè s'han significat Ada Colau, que ha 'exigit' que es quedi, o Joaquim Torra que ens ha recordat que li va donar una creu de ferro al valor. Fins i tot la consellera de Cultura Vilallonga —famosa per ser el primer càrrec de la Generalitat col·locat pel seu fill quan sol succeir al revés— va fer un preciós collage a Twitter titulat Messi & Me on podíem gaudir de fotos d'ella amb l'astre argentí. L'ha esborrat, però en guardo amb especial carinyo una captura de pantalla, perquè més tard o més d'hora tindrem el nostre Nuremberg, encara que serà tan patètic com el Vostè jutja de Quim Maria Puyal.
A mi Messi me sua soberanament sa polla, com diu la cançó, però 'Joc de Cartes' no. Quin pols més acurat del país que ens ofereix cada setmana aquest meravellós xou televisiu! A més a més, ahir vam poder gaudir d'un dels escenaris naturals de Messi i els jugadors del Barça, com és la gloriosa Castefa i les seves platges immortals. Vam tornar a tenir un repertori completíssim de plats incomprensibles i poserisme típicament català, amb l'agreujant que es perseguia trobar el millor xiringuito del Baix Llobregat, que ja em diràs tu.
Van ser tres establiments tallats pel mateix patró. Fustetes blanques decapades, motius surfers de pa sucat amb oli i rollo eivissenc d'imitació. Veritables càncers estètics que fan semblar IKEA ebenisteria modernista. Però no hem vingut a fer crítica de mobiliari i decoració, tot i que alguna taula coixa que vaig veure faria les delícies de Larry David. Ens interessa la teca. Algú podria pensar que anant a dinar a la platja hi trobaríem sardines a la brasa o arrossos de peix però i ca! Ànimes de càntir. A les platges del Baix s'hi va a endrapar hamburgueses, txuletons i plats de fusió. Però ja us està bé per anar a menjar a la platja, quan podríeu estar còmodament entaulats a casa o inclús en restaurant normal edificat sobre ciment i no sobre sorra i empostissats de fullola.
Vam començar en un lloc anomenat Iguana, a Castelldefels, en una terrassa que semblava francament agradable i amb un propietari, un tal Spiderman, que va caure bé a tota l'audiència. El menjar, doncs la selecció de congelats habituals, amb especial menció per unes tellerines que semblaven idèntiques a unes que vaig comprar un cop al LIDL —tenia un mal dia— i encara dormen el son dels justos al congelador. Vam poder gaudir també d'altres especialitats típiques de la rica gastronomia llobregatina com l'hummus o les trufes Maheso sobre profusió d'esprai de nata, que em va transportar a les festes d'aniversari i comunions dels anys vuitanta i em va recordar perquè no em queda cap amiguet de la infància.
Això sí, el gendre més brutal de Catalunya es va fotre un tros de carn a la pedra que feia goig, amb un saludable color de vaca madurada i unes vetes grogues com manen els cànons dels faisandatge contemporani. El nivell dels altres dos contrincants era tan fluix que Iguana va guanyar el concurs de carrer i Spiderman va tenir el detallàs de donar les tres mil cuques de premi a una organització benèfica, que ara no recordo si era la secta d'Òmnium Cultural, Ciutadans o els vigilantes de la playa. Petita menció per a la cambrera d'Iguana, que va tenir un sobresalt perquè no tenia ben apresos els decimals i es va pensar que li havien posat més d'un zero de puntuació.
La següent destinació va ser el Prat de Llobregat, l'horta privilegiada de Barcelona on el turisme no ataca tan fort com a Castefa. Potser aquest fet diferencial podia jugar a favor del lloc. Allí hi vam trobar les germanes Carles, que regenten el xiringuito Duna. Un establiment que no té extracció de fums, amb la qual cosa podria acabar la crònica aquí i demanar la intervenció immediata de la BRIMO i el sanguinari conseller Buch. Tanmateix, Duna va oferir un parell de detalls que fomenten l'esperança. Una amanida excel·lent de tomàquet —amb els tomàquets pelats, que no costa tant, amics restauradors dropos de Catalunya—, uns calamars a la romana i no a l'andalusa, que ja semblen tan exòtics que els comensals van quedar astorats del volum que fan i es pensaven que eren dònuts. O pollastre a l'ast —que difícilment era de la raça de pota blava autòctona del Prat— de digna aparença. La resta, doncs bah, hamburgueses per a tothom, amb pa de brioix congelat perquè casualment aquell dia el pa bo l'havien venut tot al casino del poble. Important: el pop aquesta setmana estava ben cuit i la primera ració de musclos va anar per terra. Els nervis, es van excusar.
La nota cretina de la nit va anar a càrrec del xiringuito Ancla de Castelldefels, amb un cuiner que gastava una supèrbia que ja es veia que acabaria malament. Quan van començar a treure plats, com passa molt sovint, la realitat no va estar a l'altura de les expectatives. Ja passa i cal comprendre-ho, com quan beus dues copes de lambrusco de més i l'exhibició sexual que promets a la parella es queda en una breu i concisa escorregudeta, seguida d'una becaina amb roncs de truja i bava regalimant per la comissura dels llavis.
El cuiner d'Ancla, que pel que explicava era el nou Oriol Ivern —el millor cuiner del Baix Llobregat— va obsequiar els seus contrincants amb un hummus que semblava una pasterada d'aguaplast, una mena de maki de tonyina cobert d'una salsa sospitosa, broquetes de pollastre arrebossades d'una molsa verda o fregits i congelats diversos cada cop més deplorables. Només es van poder defensar dient que per què havien demanat els plats del menú infantil, o alguna excusa de mal pagador per l'estil. En salvaríem —sempre visualment, que és l'únic criteri que puc esgrimir a banda de la meva dilatada trajectòria destapant xarlatans de cuina— un pastís de formatge casolà, tot i que ja sabeu què en penso de la rebosteria dels restaurants.
En definitiva, un programa que ens va descobrir la tendència estètica i gastronòmica d'unes platges amb poc pedigrí estival, però que es va demostrar que tenen poc a envejar al nivell de la resta del país. Un nivell increïblement regular i transversal en la mediocritat i la tonteria. A aquestes hores de la nit només faig que pensar en Messi, que ja no podrà gaudir més de la nostra privilegiada i genuïna restauració i se n'haurà d'anar a Manchester a què li facin els asados. Pobre noi. Ell sí que s'ho passa malament.