A principis del segle XX va sorgir als EUA l’anomenada «dieta de l’aranja» o «dieta de Hollywood dels 18 dies». Va ser llavors quan va arrelar la creença de què una alimentació basada en aquesta fruita –menjada crua, en suc o inclús en forma d’extracte en càpsules– podia produir pèrdues de pes de fins a 10 kg en dues setmanes. I encara perdura als nostres dies.
Recentment, el nostre grup d’investigació va estudiar els detalls d’aquesta dieta, cosa que ens ha permès respondre diverses preguntes. Entre elles, quin va ser el seu origen, situat principalment als estats de Texas, Ohio, Florida i Califòrnia, fomentada per les indústries alimentària i cinematogràfica.
La producció de la fruita batejada com a cítric del paradís va començar originalment a Tampa (Florida) el 1823. El 1920, els cultivadors van aconseguir obtenir una aranja de polpa rosada que va disparar la seva producció: d’existir al voltant de gairebé un milió i mig d’arbres fruiters l’any 1910 a gairebé nou milions en 1930.
El cinema llança l’aranja a l’estrellat
Aquest augment en la producció va animar a la indústria cinematogràfica a donar-li un paper. El 1921, una revista per a aficionats al cinema, Picturegoer, va promoure el seu consum considerant-la com a fruita de les estrelles. De fet, l’actriu Ethel Barrymore, la tieta àvia de Drew Barrymore, va ser la responsable de posar-la de moda.
Als anys 20, l’hotel Paso del Norte, a El Paso (Texas), i el saló de te LaSalle & Koch, a Toledo (Ohio), oferien la dieta de la cèlebre estrella. A banda de l’aranja, incloïa tomàquet, ous i enciam. De fet, l’Ethel era assídua d’aquest saló de te, a banda de consumir la fruita a la casa de l’actriu i decoradora Elsie de Wolfe. Aquí la prenia dins del còctel creat per la mateixa De Wolfe, el Pink Lady, que portava suc d’aranja, ginebra i Cointreau.
És interessant indicar que entre les bòfies sorgides a l’època va circular que l’Ethel hauria pagat 500 dòlars als germans William James i Charles Horace Mayo –fundadors de la Clínica Mayo– perquè dissenyessin un tractament especial per a ella. En aquell moment, l’entitat va negar rotundament qualsevol associació amb aquesta dieta.
Els anys 30, el cítric del paradís va guanyar protagonisme a la pel·lícula Hard to handle (1933), on l’actor James Cagney donava vida a un publicista que aconsegueix disparar el seu preu en associar-lo amb la dieta per aprimar de Hollywood. Alguna cosa tindria Cagney amb aquesta fruita: dos anys abans, es va llançar a la cara de l’actriu Mae Clarke a L’enemic públic.
Els resultats del nostre estudi indiquen que tant la indústria alimentària com la cinematogràfica tenien interessos comercials en el consum de l’aranja. La promoció, intencional o no, de l’Ethel Barrymore s’explica per la credulitat que atorgava promoure’l mitjançant un personatge famós. Això es reflectia en altres dietes per perdre pes com la del Dr. Shelton, Atkins, Montignac o Dukan, que van aparèixer a les dècades posteriors.
Quins fonaments nutricionals té aquesta dieta?
El nostre grup ha pogut catalogar tres referències entorn de la dieta de l’aranja, de 1925, 1929 i 2008. Aquesta última, com demostrem, no està ben transcrita i la descartem. Entre elles hi ha variacions, malgrat que totes comparteixen el consum de la fruita o el seu suc. Després de l’avaluació, hem observat que es tracta d’una alimentació amb molt poques calories (per sota de les 610 kcal/dia) i cetogènica (baixa en hidrats de carboni i proteïnes). És a dir, resulta perillosa per a la salut, d’acord amb la nova classificació establida pel nostre grup.
Una altra qüestió és si la fruita es pot utilitzar en els tractaments per aprimar-se. Com indiquem al nostre treball, una revisió de diversos estudis publicat el 2017 no aporta resultats significatius en relació amb la reducció del pes corporal.
Si ens referim a articles específics (que no siguin revisions), hem detectat tres que valoraven els efectes de la seva ingesta. Al primer es va examinar com incidia el consum diari, durant sis setmanes, de quasi dues aranges Rio Red. Però aquesta varietat es va introduir el 1984 i no és, per tant, la mateixa emprada a la dieta original.
Les conclusions de les altres dues investigacions tampoc es poden extrapolar pel fet que es van efectuar al llarg de 12 setmanes, envers els 18 dies de la dieta de Hollywood.
No som partidaris de realitzar un estudi basat en el règim de la dècada de 1920 per verificar si és efectiu o no, ja que, com hem assenyalat abans, és una dieta hipocalòrica i perillosa.
Fins i tot podria originar interaccions nocives amb certs fàrmacs, donat que l’aranja inhibeix l’isoenzim del citocrom P450 (CTP3A4), responsable del metabolisme de diversos medicaments. Això incrementaria les concentracions plasmàtiques del fàrmac i, per tant, la seva capacitat de ser absorbit, que poden augmentar fins a cinc vegades.
Per tot això, si necessita aprimar no confiï en dietes sense aval científic i consulti a un dietista-nutricionista, que l’ajudarà a dur a terme un tractament de pèrdua de pes adequat a les seves necessitats i que augmentarà la seva qualitat de vida.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.