D'esquena, amb samarreta negra i pantalons grisos, l'Abboraheman. Té 17 anys. Fa cinc mesos que va marxar de casa seva, a Kenitra, al Marroc. Avui està a més de 1.300 quilòmetres de casa seva, està a la comissaria dels Mossos de Ciutat Vella, a Barcelona. Hi porta cinc dies i cinc nits. Esgarrapant macarrons d'una safata que fa tres dies que està oberta, entrepans -dos trossos de pa amb un tall d'embotit— i sense haver-se pogut dutxar-se en dues setmanes. És un dels menors estrangers no acompanyats (MENA) que han arribat a Barcelona. Un dels 2.000 que els darrers mesos han arribat a Catalunya. Per la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) un menor més dels que no tenen lloc per ubicar.Un MENA més, en el seu argot.
Ell, com els altres quinze menors que esperen a trobar un centre d'acollida, va entrar a la comissaria i va quedar apuntat en una llista. Entre els que esperen, un noi de 13 anys acompanyat de dos germans seus. L'Abboraheman i els altres menors passen els dies asseguts en una sala d'espera de la comissaria. És un espai públic, obert als ciutadans, molts, en aquesta complicada comissaria de Barcelona. Els turistes que entren a posar una denúncia els miren de lluny, no entenen que fa aquella canalla estirats per terra.
S'ajeuen a terra, miren el mòbil o juguen amb una baralla de cartes. «Mengem, dormim, seiem aquí, mengem i tornem a dormir», explica a CatalunyaDiari l'Abboraheman amb un castellà complicat d'entendre. És l'únic que sap dir alguna cosa en castellà. Li serveix per parlar amb nosaltres i per fer de traductor als seus companys —no els coneixia de res, han anat fent amistat els últims dies— quan s'han de dirigir als agents que els vigilen. «Mossos bons, menjar dolent», explica. Poden entrar i sortir de la comissaria, però passen les hores asseguts esperant que els vinguin a buscar per anar al centre d'acollida, el seu objectiu. No volen ser fora si arriba l'hora de pujar a la furgoneta per anar cap al centre anhelat.
A 1.300 quilòmetres de casa, abandonat en una comissaria de policia
Des de Kenitra va poder arribar a Melilla i va poder entrar a Espanya amagat sota un camió. Des de Màlaga, amb quatre estalvis que va poder fer al Marroc, va pagar-se un bitllet d'autocar fins a Barcelona i després va poder arribar a França, però ha tornat a Catalunya. «La policia del Marroc és dolenta, la policia francesa és dolenta, la policia de Màlaga és dolenta, aquí, són bons», insisteix l'Abboraheman quan explica el seu periple dels darrers cinc mesos entre el seu poble —Kenitra, 150.000 habitants—, Màlaga, el sud de França i Barcelona.
L'Abboraheman ens fa de traductor. Tot i que en un primer moment no tenen massa ganes de parlar, a poc a poc es van animant. Alguns amb mitja paraula en castellà ens diuen que fa molts dies que són en aquesta sala d'espera. Alguns altres ens ensenyen la brutícia que tenen sobre el cos de passar dies sense poder-se dutxar. Tots estan abatuts, la cara de cansament es fa notar. Els més petits estan asseguts sense dir res: el noi de 13 anys aixeca la mà quan el traductor pregunta qui són germans entre ells. A poc a poc, tenen més ganes d'explicar coses.
L'Abboraheman no té prou paraules en el seu lèxic espanyol per explicar-nos tot el que els seus nous amics volen dir. Alguns saben dir alguna paraula en francès, però molt poc. I amb el GoogleMaps d'un mòbil tots ensenyen de quina ciutat del Marroc venen: de Kenitra, de Rabat, Fes... tots del Nord del Marroc. El seu objectiu, quedar-se a l'Estat espanyol i en concret a Barcelona. «Els centres d'aquí, molt bé. Volem viure aquí i treballar aquí, al Marroc no hi ha feina ni diners. La nostra família confia amb nosaltres», explica l'Abboraheman. «Podem fer qualsevol cosa; a l'obra, volem treballar», insisteix. Els altres menors assenteixen amb el cap en una petita rotllana que s'ha generat a la sala d'espera de la comissaria de Ciutat Vella.
Els Mossos fan recompte dels menors que tenen a la comissaria
«Centre, centre» criden quan un agent dels Mossos d'Esquadra amb una llista amb els seus noms entra a la sala d'espera. L'agent s'excusa. «Encara no hi ha lloc, aviat n'hi haurà» els hi mig promet, sense saber, però, quan els podran traslladar. La llista està actualitzada amb els dos menors que han arribat aquesta tarda a la comissaria. Van repetint «centre, centre», sabent, però, que la nit d'aquest dimarts la tornaran a passar maldormint en un matalàs de color blau —el que donen els Mossos a les persones que passen la nit a les garjoles, de quatre dits— en aquesta sala d'espera que ara és, de moment, casa seva. Els agents aprofiten que hi són tots per fer recompte, per saber si tots els menors estrangers que han arribat hi són.
El traductor ajuda als Mossos a passar llista. I també tradueix l'ordre dels Mossos. Cal netejar la zona. Hi ha menjar en plats de plàstic: «tot guardat o a les escombraries». Fan cas. La safata de macarrons fa tres dies que està oberta, però encara queden quatre macarrons. Abans que un dels nens la llenci a la brossa, l'Abboraheman abandona la conversa, corre i esgarrapa els últims amb les mans.
Una quinzena de menors tornaran a passar la nit a la comissaria: no és la primera i tot fa pensar que la conselleria d'Afers Socials encara no posarà fi a aquesta crisi i per tant no serà l'última. L'Abboraheman tornarà a estirar-se al matalàs, tornarà a dormir i demà tornarà a ser un altre dia. Per ell, pels quinze de Ciutat Vella i pels altres menors abandonats pel Govern de la Generalitat a les comissaries dels Mossos.