He detectat una emprenyamenta important pel que fa a la gestió de les mesures de prevenció de la Covid-19. No per la situació anormal a les escoles o als instituts, amb els professors cridats demà a una vaga col·locada estratègicament abans del pont del Pilar. No per la delicada situació de la indústria catalana, tremolant pel tancament de plantes i més plantes com està passant al Penedès o amb l'escabrós cas de PADESA a Tortosa. No. S'està gestant un cumulonimbus negríssim de mala llet al voltant de la situació de l'oci nocturn.
No és que m'amoïni gaire, perquè jo ja sóc gran i, malgrat ser un divorciat rondinaire de quaranta anys, tinc la suficient estabilitat emocional per no haver de sortir de nit. Però hi ha gent que ho necessita. Ho necessita el jovent, que ha de desfogar-se dels seus excessos hormonals, ho necessita la gent que treballa de cara el públic i ha de deixar anar la tensió diària i ho necessiten els pobres diables o diablesses que surten a fer comiats de solter per afrontar amb resignació el tràngol duríssim del matrimoni. També hi ha molta gent que es droga i no poden fer-ho a casa, per la qual cosa em sembla indispensable, per tenir una societat sana, disposar de locals d'oci que acullin tantes ovelles desbarriades.
A més a més, tenir confinats aquests espècimens deslliura la via pública de desaprensius i botellots, a bada de substanciar un sector econòmic cabdal a les portes d'una crisi que serà èpica. Tot això, que és de sentit comú, no ho veu tothom igual. Sobretot a l'administració, incapaç de contenir una pandèmia i de mantenir cap mena de criteri coherent respecte de l'obertura dels locals. També és veritat que el que diguin les autoritats polítiques té un valor relatiu, perquè encabat ve la justícia espanyola i li agafa un sobtat respecte pels drets constitucionals, que els dies parells s'han de salvaguardar i els senars no cal tant, com hem vist en ocasió del carnavalesc cas del confinament de Madrid.
El dijous primer d'octubre, ara fa just una setmana, el Govern —cal suposar que d'acord amb la conselleria de Salut que, mentre no es demostri el contrari són els mateixos— es va despenjar amb l'anunci d'una nova llei que permetia obrir discoteques i clubs nocturns. Estaven tancats des de finals de juliol quan es va desfermar la segona onada de coronavirus després del desconfinament manicomial del juny, on tothom es va passar la prevenció per folre dels collons o de les figues, o de totes dues gònades en el cas de persones humanes en procés transgènere. En aquesta nova llei, es reduïen aforaments i horaris, es limitava el ball o el contacte i es feia que els assistents es quedessin asseguts. Això va fer encendre les sales de concerts i teatres que hi veien, lògicament, una competència deslleial: si pot obrir una discoteca per fer-hi actuacions en directe doncs barra lliure per tothom, deien.
A sobre, tothom havia d'estar permanentment emmascarat —als bars i als restaurants això no es requereix— i només es podia treure el morro per anar fent glopets de cubata. Unes regles que només d'imaginar-les ja es veuen com són de ridícules i absurdes. Bé, aquest anunci de la Generalitat ha durat exactament una setmana. Els locals d'oci nocturn han vist incrèduls com el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon i la consellera Vergés han sortit a esmenar-se a sí mateixos per dir que ara ja no, que aquí no obre ningú i que tothom a emborratxar-se a casa seva o a baladrejar pels carrers. Per què? No se sap. Han rebut alguna pressió, hi ha hagut alguna batussa entre les diferents conselleries com ja van protagonitzar Salut i Educació (encara que ara els que manen són gairebé tots del mateix partit), han caigut el cavall o senzillament no en saben més. Han tingut la vergonya de donar una excusa, que no s'havien complert els aspectes de correcció formal del document, una manera de dir que el projecte era una merda, que era precipitat o les dues coses alhora.
En definitiva, ens continuen tractant de rucs, amb aquest nou despotisme sanitari de l'època que ens ha tocat viure. Cap mena de confiança en què els empresaris del sector apliquin les normes oportunes —com s'ha fet majoritàriament fins ara— i en què la gent es comporti en espais tancats amb un mínim de seny —aquí es podria donar la raó al Govern. Però sense gosar —perquè no tenen ni un duro per sufragar-ho— enviar tot déu cap a casa si els riscos de repunt són tan perillosos com afirmen. La responsabilitat, com sempre, cap als més febles, marejats com una sopa de tants canvis de criteri. De vegades els controls d'alcoholèmia s'haurien de fer, a banda de a les sortides de les discoteques, a la porta d'algun despatx oficial.