Torna a ser dia tretze i avui fa dos mesos que la vida dels tarragonins i tarragonines es va veure alterada de la nit al dia com no hi ha precedent similar en més d'un segle. I sense temps per reaccionar i respondre a unes preguntes cada cop més esfereïdorament inabastables. Quan en vam voler respondre alguna, ja érem confinats. I avui torna a ser dia 13, ara de maig. I ja no ens és del tot igual.
L'arribada del primer mes d'anormalitat ens situava amb els dos peus a la galleda de la incertesa, i la salutació al mes número dos arriba amb la porta acabada d'obrir a un desconfinament físic que serà lent i a un desconfinament mental que serà lentíssim. Els ulls a la ciència, el cor als hospitals i les boques i mans tapades fins a nou avís. La recepta, la que hem diagnosticat altres vegades: ciència i paciència. En aquest escenari seguim.
Una fase 1 sense manual d'instruccions: Tarragona inicia a cegues la desescalada
El Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre són de les poques regions catalanes que aquesta setmana han estrenat desescalada amb una sèrie de mesures per flexibilitzar una vida encara confinada. La fase 1, progressiva i sempre reversible, suposa un nou punt de partida per als poc més de 800.000 tarragonins que poden tornar a deixar-se veure per les terrasses o en segons quins establiments.
«És l'inici del llarg retorn a la vida quotidiana», explica —didàctica, com sempre— Eva Llàtser, presidenta del Col·legi Oficial de Psicologia (COPC) a Tarragona. «Una vida quotidiana que en cap cas és la vida que teníem abans, i això és un dels canvis més difícils que haurem d'acceptar», continua. Amb el temps, serà normal. Però no és el que coneixíem.
«Serà bo que deixem enrere la zona de confort que recordàvem i que encara ens autoprotegeix, perquè necessitem adaptar-nos a la nova realitat que ens toca viure», recomana.El catedràtic en Sociologia de la Universitat Rovira i Virgili (URV)Àngel Belzunegui també matisa que la desescalada evidencia «que les coses han canviat i són avui diferents», si bé matisa que parlar d'una nova societat seria agosarat. «És una mateixa societat, la de sempre, que ha de ressituar-se en un context nou».
La Covid-19 a Tarragona acumula 400 defuncions, 2.000 contagis i 14.000 sospitosos
Sembla que les anècdotes, els temors i les tímides esperances de la nova aclaparin tot el pastís, però la realitat és més complexa. El ritme de feina i d'atencions als centres de salut s'ha reduït a estàndards suportables sobre les espatlles d'uns treballadors sanitaris que acumulen ja 60 dies de cansament i d'estrès acumulat. El degoteig de positius es manté i la darrera actualització al Camp i l'Ebre ja registrava més de 2.000 positius confirmats i prop de 14.000 persones sospitoses al territori.
A això cal sumar les més de 400 defuncions a la demarcació relacionades amb el coronavirus, bona part de les quals concentrades entre la població més vulnerable, amb capítol a banda per a les residències de la tercera edat, en especial els polèmics casos de la Ballús de Valls o la Nostrallar dels Pallaresos. Que la necessitat sanitària avui no desbordi els límits imaginables no implica que s'hagi evaporat la tensió. Més aviat, al contrari.
Més de 50.000 treballadors afectats per un ERTO, sobretot a la Costa Daurada
En paral·lel als centenars d'històries viscudes al sistema sanitari (per força major, és clar), s'articulen també els més de 50.000 treballadors i treballadores que avui desperten amb un expedient de regulació temporal d'ocupació (ERTO) sobre la taula, la fórmula a la qual s'han acollit gairebé 10.000 empreses tarragonines per evitar abaixar la persiana de moment, mentre no poden tornar a rodar amb garanties.
El sector del turisme és la gran diana on han caigut tres de cada quatre ERTO i on «les pèrdues incalculables» generaran unes cicatrius més profundes i sagnants. «Molta gent ho està passant malament, potser molts han perdut la feina, i ens trobem en un punt en què l'inici de la desescalada no arriba acompanyat d'una mínima comoditat o tranquil·litat tal com ens hagués agradat trobar», subratlla Llàtser.
Eva Llàtser demana fugir de l'angoixa crònica i de la frustració pel futur
«Això implica, a grans trets, deixar molt lluny les expectatives il·lusionants del Cap d'Any i navegar en la incertesa i el desconcert que ens ha portat una pandèmia que no esperàvem», destaca la presidenta del Col·legi de Psicologia. «De cop, hem descobert emocions noves en un context diferent», detecta. «I hem d'adaptar-nos: serà millor com menys ho demorem», recepta.
«No ens ha d'estranyar sentir-nos més insegurs, deixar de trepitjar tan fort en uns carrers que ara ens semblen nous», exposa. El fet que la incertesa no tingui data de caducitat, però, ens porta a un escenari mental «que s'ha de limitar al que depengui de nosaltres ara i aquí, al present més immediat». Voler anar més enllà és, opina l'experta, és «obrir la porta a la frustració inevitable i a l'angoixa crònica».
Més inèrcia, menys revolució: Belzunegui no albira un futur disruptiu
«En aquests dos mesos, hem après que som els animals socials que sempre ens havien dit que som», reforça Belzunegui. «Que els llaços socials són importantíssims, que les relacions físiques i emocionals són necessàries», exposa. Creu que «canviaran actituds o conductes puntuals, però en cap cas la base» d'aquesta naturalesa redescoberta.
El sociòleg de la URV no albira grans transformacions revolucionàries a mitjà ni llarg termini. «Crec que la majoria dels aspectes de la nostra vida tornaran a dibuixar situacions conegudes, que les inèrcies que arrosseguem ens aniran fent restablir una normalitat similar a la que recordem, sempre en funció del que sigui possible», opina. No ho diu en to pessimista, sinó analític. L'Àngel és un dels experts de la seva branca amb més prestigi acreditat, i parla des de la tranquil·litat de qui no necessita cridar per fer-se escoltar.
«La família pot ser un gran refugi o una gran presó»
«Hem après que es podia entendre la feina d'una manera diferent des de casa, que teníem unes ciutats per on també es podia caminar de forma saludable o que la família pot ser alhora un gran refugi i una gran presó», reflexiona, amb la mirada en els més vulnerables. Belzunegui ja havia demanat recentment que s'adaptés el confinament a la realitat de cada llar, tal com es va fer ressò TarragonaDigital, en casos com ara les víctimes de violència masclista.
«La nostra estabilitat emocional també ha canviat en els darrers dos mesos, perquè el canvi de regles del joc ens ha trastocat uns hàbits i rutines que donàvem per inamovibles», pensa. Belzunegui, però, no abandona «la intuïció que funcionem com a pèndols i que, quan passi això, tendirem a restablir els nostres tics previs». «S'estan generant molts canvis per a la nostra experiència personal, però dubto que molts d'ells s'acabin consolidant», opina.
Els neguits i les preocupacions, setmana a setmana
El cataclisme ha comportat una sèrie d'efectes col·laterals que encara és aviat per determinar el seu abast real. La desactivació de l'economia, l'impacte en el món educatiu, el futur del món sanitari o la gestió futura dels serveis socials són encara grans melons que resten per explorar, i per als quals cal perspectiva, un ingredient que a hores d'ara no es troba a la venda.
Eva Llàtser aconsella conduir amb les llums curtes i «centrar les preocupacions en un marge de setmana a setmana, que és on podem intercedir», donada la impossibilitat de predir «plans per al setembre». Belzunegui creu que «quan puguem tornar a pujar a un avió, tornarem a pujar a un avió» i la roda tornarà a girar en la mateixa direcció. Subratlla, però, que l'emergència ha deixat a la intempèrie una sèrie d'esquelets als quals paga la pena prestar atenció.
«O respectem la dignitat de les nostres persones grans, o mai serem la societat del bé comú»
«Hem après una lliçó molt amarga», s'expressa el sociòleg, «i és que teníem a moltíssimes persones grans apartades en residències, internes, sense parar atenció a la seva fragilitat i a les condicions reals en què es trobaven». No amaga la seva tristor. «O ens prenem seriosament el respecte a la dignitat de les nostres persones grans, o mai serem una societat que vetlli de debò pel bé comú», etziba.
Tampoc creu que el reconeixement per a feines com el personal de la neteja o els caixers de supermercat estigui a prop d'un punt d'inflexió general. «Hi ha i hi haurà un reconeixement sincer a aquestes feines, perquè hem vist que totes sense excepció són importants, però dubto molt que això s'acabi traduint en millors condicions laborals o millors remuneracions», exposa. Ha canviat el ritme de la vida, però no la tendència ni les inèrcies.
Dos mesos després: oxigen, fantasmes i cicatrius de la Covid-19
Dos mesos després, les lectures del nou punt de partida són incomptables i l'inici de la fase 1 ha servit alhora per obrir dos camins: l'oxigen i l'alleujament després de 60 dies tancats, i també el vertigen a despertar els fantasmes del passat i a tornar a la casella de sortida. Llàtser demana «no caure en el biaix de pensar que la feina està feta» i recorda que «hem passat molt, però encara no ho hem passat tot».
Recorda que la incertesa encara va per llarg, i Belzunegui s'hi suma per apuntar que «si haguéssim de tornar a veure'ns en aquestes, espero que l'experiència ens serveixi per ser millors i gestionar millor» una emergència que «al març ens va arribar de forma massa abrupta», sense marge de reacció.
Dos mesos després de l'inici de la història (oficial), tot sembla haver canviat per, progressivament, cada cop apropar-se més a un punt de partida que encara resta llarg. El camí, però, deixa cicatrius. Algunes greus, d'altres profundes i d'altres inesborrables. I ara sí que es comencen a intuir.