El clam és sempre el mateix. Cada 15 de desembre, a l’Hospitalet hi sobrevola un reclam il·lustrat clarament en una pintada: «Pedro Álvarez, assassinat per un policia». El succés es remunta al mateix dia de 1992, quan l’home va ser assassinat a mans, presumptament, d’un policia nacional. El cas, però, mai ha arribat a bon port i seguir escrivint sobre aquest és una bona fórmula perquè no caigui en l’oblit.
Tot plegat va tenir lloc quan en Pedro acompanyava a casa la seva parella. Havien quedat a la parada de metro de Torrassa, a l’Hospitalet, i hores després van optar per tornar a casa. Quina va ser la seva sorpresa, tot i això, quan un cotxe gairebé atropella la noia. En Pedro va optar per incriminar el conductor que, sense miraments, va baixar del cotxe i li va disparar tres trets al cap. La dona, recorda ara el succés a ‘La Directa’.
[predef]catalunya-diari-81[/predef]
«Vaig veure l’home apuntant en Pedro amb una pistola»
Y.S.T, aleshores parella d’en Pedro, relata així la tragèdia: «Anàvem pujant per l’avinguda de Catalunya i vam començar a discutir. Jo em vaig enfadar i, a l’alçada de la petanca, vaig creuar el carrer. Venia un cotxe blanc que va haver de frenar de cop. Des de dins del cotxe, el conductor em va cridar: ‘Estàs boja o què?’. Jo li vaig contestar: ‘Què passa? Com què estic boja?’».
Just després d’aquesta breu pugna verbal, el conductor del cotxe no es va estar de res i va propinar-li una plantofada que va caure a terra. «El Pedro va anar cap a ell. Li deia: ‘Què fas? Per què la toques?’. Es van enganxar i quan em vaig aixecar de terra vaig veure que l’home apuntava el Pedro al cap amb una pistola i amb l’altra mà el subjectava contra un cotxe negre que hi havia allà aparcat», comenta.
Finalment, doncs, el succés acabava de la pitjor manera amb en Pedro assassinat a trets. «Vaig veure com el Pedro queia a terra», comenta la parella d’en Pedro mentre apuntala: «Després de disparar, aquell home em va mirar a mi, va mirar el Pedro i va dir: ‘Hòstia, hòstia!’. Les nostres mirades es van creuar en aquell moment. Tenia els ulls de color fosc, portava ulleres i la seva expressió era de sorpresa. Jo vaig arrencar a córrer i a cridar demanant ajuda».