Tarragona té desenes de punts forts com una de les regions privilegiades d'Europa i del món que és. Un d'ells és la ubicació geogràfica on es troba, amb un clima suau i amb el Mediterrani acariciant les platges que s'estenen des d'Alcanar fins a Cunit.
Històricament, un clima com el mediterrani i una costa amable, porta d'entrada i de sortida al món, han fet que la nostra hagi estat una zona pròspera i rica ja des de l'època romana. Tenir el mar a tocar també ha propiciat, ja en època més recent, l'aparició de ports al llarg de la costa catalana, amb el de Tarragona com a buc insígnia econòmic, empresarial i logístic de la nostra regió i d'altres de menors i més centrats en l'ús recreatiu i lúdic que en l'industrial com el de Torredembarra, Cambrils o els de le Terres de l'Ebre.
Precisament al voltant de les infraestructures portuàries i donat el seu potencial, no només en termes industrials sinó també socials i lúdics, agafa embranzida a principis dels 90 el concepte de 'Port Esportiu' vinculat als clubs nàutics ja existents, que canalitzaven la gestió dels amarradors i les activitats de navegació i la pesca recreatives en primer terme i van facilitar la instal·lació de locals de restauració i l'oci nocturn en una segona etapa.
Durant els anys 90 i fins a meitats del 2.000 – fins que la crisi va picar amb força, una mica abans potser – el model va experimentar un auge important, sobretot en els àmbits de les activitats aquàtiques durant el dia i la restauració i l'oci durant les nits tarragonines. El punt neuràlgic de la festa nocturna tarragonina era el Port Esportiu -previ pas per la zona de Pau del Protectorat -.
El Port de Torredembarra es va centrar més en l'àmbit comercial i Cambrils i Salou en el gastronòmic. Eren models perfectes pels temps que corrien i per la bonança econòmica que es respirava llavors, on les classes mitjanes de tota la vida havien escalat posicions en els rànquings socials i la classe treballadora veia possibilitats tan reals i assolibles de tenir l'adossat als afores i el Touareg a la porta que havien signat la hipoteca a ulls clucs. Morir d'èxit tots plegats, en definitiva.
Quinze anys després i amb el model de llavors fet a miques, els ports esportius han pagat també els plats trencats de la travessa del desert. A Tarragona, la Marina Port Tarraco ha donat cert oxigen al conjunt que lluita per reinventar-se i - conscient que el passat daurat s’ha esvaït- tornar a ser el més atractiu possible no només pels que volen oci, sinó també per les empreses i els nous models de negoci que busquen entorns més amables i inspiradors per treballar.
L'aposta estratègica pel turisme de creuers que ha fet el Port és també una oportunitat d'or per la zona, per captar l'atenció dels visitants i oferir-los una grata estada a la ciutat.
Torredembarra es troba en una situació més delicada i amb un model mixt comercial-lúdic totalment esgotat. Salou i Cambrils han aguantat millor l'embat perquè no van créixer tant i els Clubs Nàutics respectius es van mantenir centrats sobretot en l'activitat nàutica i en la restauració dins els mateixos clubs.
Esgotats doncs els models que han conduït els ports esportius fins a la segona dècada del segle XXI seria ara molt necessari que les ments pensants de la nostra regió els incloguessin en l’estratègia turística territorial, tot dibuixant amb una mica més de nitidesa el posicionament dels ports esportius en el conjunt de la marca turística Costa Daurada.
El potencial indubtablement hi és i algunes línies de les que ja s'han començat a dibuixar en alguns d’ells, sembla que van en la bona direcció. Però caldria definir molt millor el seu paper dins l'entramat d'oferta turística singular i d'alta qualitat que presentem al món i pensant tant en el turista de temporada, com en el visitant local i de proximitat que hi pugui anar venint tot l’any.