Fa unes setmanes amb uns amics vam conèixer una gent al carrer, de matinada. Vam seure tots junts, vam compartir beguda, i vam fer allò d’explicar-nos les nostres vides respectives: qui sou, què feu aquí, de què us coneixeu, ostres que fort, tot és molt important. Com sempre, la cosa es va allargar massa, i quan ja era molt tard i només donàvem voltes sobre nosaltres mateixos, fingint un interès cada vegada més forçat, me’n vaig atipar i vaig repassar en veu alta tot el que ja sabíem i que incomprensiblement ens continuàvem explicant: «Que sí, que ell és el capità del vaixell, que fa més de vint anys que s’hi dedica, que viu a Barcelona, però es passa mig any navegant. I sí, ella és la cuinera, és veneçolana, i no es porta gaire bé amb el mariner, que és aquell nen d’allà, que es diu Gonzalo i només té vint anys i de més gran vol ser capità; és molt ambiciós, en Gonzalo, li anirà molt bé. I sí, avui tots tres dormen aquí a port, perquè els propietaris del iot aquest estiu volen fer la volta a totes les illes Balears i bla, bla, bla».
Un d’ells, el capità, va riure molt, es va aixecar, em va donar les gràcies i em va abraçar. I vaig pensar que era bonica, aquella abraçada, perquè simbolitzava una comunió basada en el fet que ja no ens suportàvem l’un a l’altre i que no ens volíem veure mai més.
Al cap d’uns dies, veient Leo Messi plorant desconsoladament a la seva roda de premsa de comiat, vaig tenir una sensació semblant. El Barça i Messi es feien l’última abraçada dels qui ja no se suporten i no es volen veure mai més. Era una abraçada sincera, no ens confonguem: ens hem estimat molt, sense tu jo no seria qui soc, et trobaré tant a faltar. Però ara mateix això és el millor per a tots dos, sense cap rancúnia, a casa sempre hi tindràs un plat a taula i uns llençols nets, perdona, sembla que es talla, no hi ha gaire cobertura, truca quan arribis.
«Això és el que ha passat amb Messi i el Barça: que s’estimen, però no prou».
Una de les coses més difícils d’acceptar que s’aprenen quan et fas gran és que amb l’amor no n’hi ha prou. Dues persones ja es poden estimar, amb un amor pur i esfèric, si vols, que si no s’entenen no hi ha massa res a fer. És una lliçó important que té el petit defecte de ser mentida: si amb l’amor no n’hi ha prou, és que no hi havia prou amor. Això és el que ha passat amb Messi i el Barça: que s’estimen, però no prou. Messi estima molt el Barça, però no l’estima prou com per rebaixar-se (més) el sou, cosa força comprensible tenint en compte que l’exèrcit de toies que tenia com a companys no se l’havien volgut rebaixar gens. Estima molt el Barça, però no prou com per evitar que el seu pare perpetri l’últim atracament de la seva carrera, segurament pensant que mai més cap membre de la família Messi tindrà la capacitat de generar plusvàlua que té Lionel Andrés. I el Barça (i quan dic “el Barça” vull dir “Joan Laporta”, que una de les poques virtuts que conserva és que quan parla ell tu veus el Barça parlant) estima molt Messi, però no prou com per plantar cara als avaladors. No l’estima prou com per renunciar a la seva aposta per la Superlliga, ni al seu pols amb Javier Tebas, ni a la seva aliança amb Florentino Pérez. I si en una relació les dues parts comencen a fer càlculs, allò deixa de ser amor i passa a ser un xat de Wallapop.
La roda de premsa de comiat de Messi va ser molt absurda. Va ser emotiva, va ser estranya i va ser trista, però per sobre de tot va ser absurda. El futbolista més important de la història del Barça marxava sense que s’acabés d’entendre ben bé per què, per una mena de malentès burocràtic, amb la sensació que allà ningú no deia la veritat del tot, i amb una foto de comiat envoltat dels seus trofeus on se’l veia lluny i tort, com si fos la foto que va fer el teu pare amb l’iPhone quan vau anar a veure el Duomo de Florència.
I si el comiat va ser absurd, la presentació amb el PSG va ser directament increïble, en el sentit literal de la paraula: és impossible que allò passés de veritat. Veient Messi saludar aquella gentalla amb una samarreta d’”Ici c’est Paris” se’m van barrejar tots els tipus de sensació d’irrealitat que tinc recurrentment. Primer, la certesa que el món es va acabar ja fa anys i que això que vivim són una mena de minuts de les escombraries de la Història. Segon, la incapacitat de viure el present, en un moment històric on tot passa ara. Si tot és present, res és present, suposo. Sense perspectiva qualsevol moment és banal i no saps si és “històric” o no fins que passen uns anys i algú fa un repàs dels esdeveniments més importants de la dècada. Fa uns anys un paio li va tirar una sabata a la cara al president dels Estats Units i jo vaig pensar “carai” i vaig treure una mica més d’aire pel nas de lo normal. I tercer, una sensació d’irrealitat més prosaica, més d’estar per casa: no em puc creure que Messi se’n vagi al PSG, un club que té tots els defectes possibles, sumats al pecat original de ser francès. Messi se n’ha anat al pitjor club del món, perquè el Madrid com a mínim és un enemic que pots odiar sense rebaixar-te.
El final de Messi al Barça i el seu fitxatge pel PSG signifiquen, col·lateralment, que l’únic interès narratiu que tenia la seva figura se n’ha anat a la merda. Això pot semblar una parida però no ho és: és important que les coses tinguin relat i és molt millor quan les històries tenen nus, desenvolupament i desenllaç. La història de Messi s’havia d’explicar així: va venir amb 13 anys, es va convertir en el millor, va jugar tota la seva carrera al Barça, va ser capità, es va retirar aquí i ens en vam acomiadar amb més bones intencions que traça perquè som catalans. La millor carrera one club man de la història. No podrà ser.
I no podrà ser perquè Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu i tota la seva camarilla de setmesons sortits d’ESADE han aconseguit el que fa deu anys semblava impossible: arruïnar el Barça. S’havia de ser molt constant i no deixar de ser subnormal profund ni un sol dia i es va encarregar la missió a uns autèntics professionals. Al final, l’única conclusió possible de l’adéu de Messi és devastadora i extrapolable a tot: si algú representa l’excel·lència, la bellesa i la fidelitat, i pel seu camí es creua algú que representa la mediocritat, la rancúnia i la gelosia, el més comú és que, a la llarga, el segon faci descarrilar el primer.
***
Deia Michi Panero que «en esta vida se puede ser de todo menos un coñazo» i és evident que el Messi persona ha estat un autèntic conyàs. En vint anys, ni una frase destacable, ni una reflexió interessant, ni una sortida de to, ni un cotxe bolcat en condicions sospitoses. Fins i tot els seus problemes amb la justícia són avorrits. Té molt de mèrit, no dir res memorable mai, ni per error. Messi ha estat l’ídol menys idolatrable que et pots tirar a la cara. No ha representat cap valor humà, ni polític, ni carismàtic. Res. Ni tan sols se’l veia especialment feliç. Els catalans (i quan dic els catalans vull dir els culers, òbviament), sempre assedegats de mites, hem hagut de sobreinterpretar Messi per justificar-nos la devoció que li hem tingut.
Ens hem hagut de suggestionar per convèncer-nos i poder dir allò que ens moríem de ganes de dir: “Messi és nostre”. Nosaltres volíem dir “Messi és nostre” i ell no ens tornava res. Ni una picadeta d’ull, ni una frase amb segones, ni un like a instagram. Li volíem posar la catifa vermella, però ell fora del camp sempre feia cara de no voler ser allà on fos. De fet, la pròpia catifa vermella no semblava voler que la trepitgés un paio tan gris, tan antipàtic i tan vestit com un nen de família desestructurada el dia de la seva comunió. Era molt difícil convertir un argentí insubstancial que no parla ni una paraula de català en un símbol nacional, però ho hem aconseguit. Catalunya, amb el seu caràcter d’animal abandonat, s’ha sentit exageradament orgullosa de Messi, que ha servit per tapar les moltísimes mancances afectives nacionals. Messi ha estat com una mena d’heroi automàtic.
«Els catalans (i quan dic els catalans vull dir els culers, òbviament), sempre assedegats de mites, hem hagut de sobreinterpretar Messi per justificar-nos la devoció que li hem tingut».
Amb aquesta matèria primera, s’havia de ser molt bo jugant a futbol per convertir-se en una icona. A algú amb aquesta manca total de personalitat, amb aquesta buidor a la mirada, que sembla la d’un cavall, li calia ser molt millor que els altres, per poder arribar al grau d'admiració i adoració que ha assolit Messi. I a fe de Déu que l’home ha estat descomunalment superior a qualsevol altra persona que s’hagi calçat mai unes botes de futbol. Tot el que tenia d’insípid fora del camp ho tenia de prodigiós a dins, com si fos una mena de desdoblament de la seva personalitat, perfectament simètrica. Messi va arribar al futbol professional amb una virtut que destacava per sobre de la resta: driblar. Esquivar rivals amb la pilota enganxada al seu per esquerre.
Explicava Xavi Hernàndez que, als primers entrenaments amb el primer equip, a Messi ja se li veia: que se n’anava. I que anar-te’n del teu defensa és una de les qualitats més diferencials en el futbol. Això ho tenia innat; però és que Messi és, alhora, un dels futbolistes que més talent portava de sèrie, i un dels futbolistes que més ha millorat i més coses han afegit al seu joc. El resultat és un gegant de metre setanta. No hi ha ningú que li faci ombra i és impossible que mai ningú n’hi faci. Hi ha tanta diferència entre Messi i el segon millor jugador de la història com entre el segon millor jugador de la història i jo, que fa un temps en un partidet de costellada vaig intentar fer una rabona en carrera i vaig caure a terra i em van fer mal les cervicals un mes. Messi va ser el millor del món jugant amb el cap enganxat a terra i quan va decidir aixecar el cap va ser el millor del món jugant amb el cap aixecat.
«Hi ha tanta diferència entre Messi i el segon millor jugador de la història com entre el segon millor jugador de la història i jo».
Quan li va donar la gana aprendre a xutar faltes va ser el millor xutador de faltes del món i quan li va donar la gana aprendre a fer passades a l’espai va ser el millor passador del món. El vídeo dels gols de Messi amb la seva cama dolenta deixa en ridícul el vídeo dels gols dels jugadors que van ser els ídols dels nostres pares i avis. Messi ha estat el millor amb el Barça empotrador de Guardiola, amb el Barça vertical de Luis Enrique, i amb tots els Barces decadents que han vingut després. Ha estat obscenament superior als seus 10 companys i als seus 11 rivals en absolutament tots els minuts de tots els partits que ha jugat durant quinze anys seguits. Ha estat el millor jugant en curt, jugant en llarg, corrent o caminant, associant-se o picant-se-les ell sol. Ha convertit companys d’equip mediocres en campions de tot. D’aquí a cent anys els besnéts de Jordi Alba li haurien de dedicar una petita oració a Messi cada vegada que obrin l’aixeta de casa seva i en surti aigua.
L’Antoni Vidal diu que si no hi ha pilota no és esport, és exercici, i jo hi estic d’acord. He vist tonyines a les Medes que neden més de pressa que Michael Phelps i tinc un gos mig llebrer que corre més de pressa que Usain Bolt. I per tant, dir que Messi ha estat el millor futbolista de la història és injust, perquè Messi ha estat el millor esportista de la història.
«Messi ha estat un geni sense pretensió artística, un geni econòmic, molt més preocupat per la precisió que no pas per la floritura».
El que millor defineix el futbol de Messi és que ha convertit en formidable el fet de triar sempre el camí més senzill. És un futbolista excessiu que s’expressa a través de jugades totalment sòbries. Ha construït una catedral barroca amuntegant paquets de post-its. En una passada a l’espai, la pilota frenava just al moment en què havia de frenar. Quan driblava en parat, en feia prou amb una petita finta, el defensa picava (absolutament cada vegada) i ell sortia net. Totes les sotanes que ha tirat han estat purament funcionals. Només algú que se sap molt superior pot estar tan poc acomplexat com per desenvolupar aquesta aversió a la frivolitat.
Messi ha estat un geni sense pretensió artística, un geni econòmic, molt més preocupat per la precisió que no pas per la floritura. I en aquest sentit, la seva marxa al PSG sí que és un desenllaç natural, perquè és un últim acte econòmic (en el sentit no pecuniari del terme). Marxar ara i així és el que tocava. De la mateixa manera que en tots els seus gols per l’escaire, Messi només pensava a allunyar la pilota al màxim de l’estirada del porter, la seva fugida és una acció anàloga, però aplicada a això que en diem la vida real: el que requeria el moment del partit.